A qui culpeu?

Fa quasi 20 anys que treballe a l’Institut Valencià de l’Habitatge. Ja vos imagineu que n’he vist passar de tots els colors, per davant i per darrere. Molts m’escolteu “despotricar” sense embuts. Hi ha altra cosa però que pot ser no vos he contat, i que és més important. Imagine que no sabeu com són les persones que hi treballem.

 C. és una dona orgullosa del seu treball que no dubtarà en pujar-se’n a  una bastida per comprovar un forjat, abans de pagar un euro; apassionada amb les seues conviccions, però capaç de respectar-ne d’altres.

AV. és la dona més prudent i judiciosa que conec, sempre val la pena demanar-li consell, perquè mai no serà interessat ni destrellatat. Un punt de referència.

MJ. és possiblement la millor persona que he conegut. És pacient, sap escoltar, sempre està disposada a aprendre i sempre té un somriure per a tots, fins i tot per aquells que pot ser no s’ho mereixen.

S. és una dona sabuda, observadora, bona amiga i activista si cal; que sap fer la seua feina amb el cap i amb les mans més ràpid que ningú.

B. té una intel·ligència explosiva que utilitza eficientment per a optimitzar els recursos, amb el gust de les coses ben fetes i humor i energia per portar-ho tot endavant.

AP. és la més brillant i la més modesta. Treballadora, discreta i honesta; una dona encisadora.

 No són les úniques, però en són un bon exemple. Companyes i amigues a les quals estime i respecte, i els dedique estes paraules i esta lluita; perquè s’ho han guanyat. Quasi totes són a més a més, mares i bones mares, preocupades per l’educació i la felicitat dels seus fills. Però, sobretot, són bones treballadores, amb les quals porte gairebé vint anys treballant, fent la nostra feina, amb ganes, amb trellat, quedant-nos per les vesprades, anant-nos-en a casa preocupades pel que no has acabat. Vint anys sense oblidar com millorar i com fer el nostre treball per a servir a la ciutadania, que és qui ens paga i a qui hem de rendir comptes. Vint anys demanant formació, demanant polítiques d’igualtat, prudència i equitat amb els diners públics…Vint anys fent allò que ens manen però protestant quan pensem que les coses estan mal fetes; pot ser per això cap de nosaltres ocupa llocs rellevants.

 Però ara, res no val res, a l’opinió pública igual li té, una aparelladora qualificada que, posem, una biòloga fent de directora de l’habitatge; la massa no mira pèl, ara som culpables els treballadors i s’ha acabat: que ens tiren al carrer i prou, com si això no fera sinó agreujar el problema comú.

 Nosaltres, després de vint anys, encara ens juntem als esmorzars o als dinars – que mai ningú ens ha pagat perquè no toca- a pensar en que la ciutadania, ara més que mai, necessita mesures socials en vivenda; raonem sobre que hauríem d’abaratir les vivendes, llogar-les, cedir-les en ús als necessitats, assessorar ajuntaments tècnicament, o dedicar-nos a la rehabilitació sostenible amb un parc de 300.000 vivendes tancades. Tenim molta feina per fer i volem fer-la!

 Sí, després de vint anys encara ens queda dignitat professional, perquè nosaltres sí creguem que els serveis públics han d’existir per a servir al poble i no als politics. Per això i a títol personal, faig un prec a tota la infinitud de caps i “mandamassos” que tenim per damunt: sinó teniu idees, sinó teniu il·lusió per treballar per al poble, no ens culpeu, ací teniu unes treballadores que porten 20 anys al servei del poble i que encara atenen amb convicció i amb un somriure als llavis.

Indefensió? Rebel·lió!

Les xarxes socials són una font d’informació fantàstica. L’altre dia, el meu amic Xavier, penjà al seu mur este vídeo “Indefensión aprendida”.  Una lliçó de 5 minuts  per a saber que ens passa. La impotència, la desmoralització, la resignació està fent la seua feina per tot arreu, que no?

Divendres passat assistírem al retall més salvatge dels nostres drets, de la ma del nostre conseller. “El govern valencià està arruïnat i vosaltres aneu a pagar-ho” ens va dir amb les seues mesures. Perquè ells, no van a pagar ni un cèntim ni van a baixar-se’n del ferrari.

Faig meues les paraules de Morera “És intolerable que les errades del PP es paguen amb el sou dels funcionaris”. I ho dic literalment, no es pot tolerar. Si deixem que una persona que treballa per 1200€ passe a cobrar-ne 900 (és una estimació a bulto d’un interí auxiliar) estem condemnant-la a una situació critica de la qual serem còmplices!

Intersindical Valenciana ha fet una convocatòria per demà, per a parlar de les mesures que anem a prendre contra este robatori continuat. És evident que caldrà fer vaga, i més coses, pense. Però en parlar amb unes i altres, em diuen eixes coses que sé que pensa la gent com “ningú farà vaga, la gent està penjada de pasta i no s’ho pot permetre” ò “els sindicats son uns venuts i no tenen credibilitat”. És cert, la gent pensa aquestes coses i encara de pitjors “mira que ha passat a Grècia, de què val fer res?” Veieu la relació amb el vídeo que acabeu de vore? Jo sí.

Pot ser tenen raó, pot ser els sindicats (no tots) han viscut també (com alguns polítics) enganxats de la mamelleta i ara paguem les conseqüències. Per la meua banda sempre he cregut que 1- els sindicats haurien de viure de les afiliacions i no de les subvencions i 2- que haurien de negociar només per a la gent afiliada. Ho dic sabent que no són idees massa compartides…

Malgrat esta ona de derrotisme, jo no sóc fàcil de conformar, per això i arribats a este punt, la pregunta és (ha de ser), que podem fer?  En general, vos recomane la lectura de “Hay alternativas” per a que vegeu que sí és possible canviar les coses, sempre és possible, sempre!

En particular i per a la reunió de demà jo propose contramesures. Per a cadascuna de les 10 decisions del govern posem una alternativa més justa i amb la mateixa quantitat d’estalvi.  No em correspon a mi (ací i ara) fer aquestes contrapropostes, seria una frivolitat. Però estic convençuda que es pot fer si ens posem a treballar. Ací copie el resum fet per Intersindical. S’accepten propostes!

No veig l’aeroport de Castelló, ni la formula 1, ni les diputacions, ni els jornals de “sus señorías“ ni…  Cal una auditoria dels comptes, cal saber en que es volen a gastar els diners que ja no tenim i opinar i fer uns pressupostos públics i participatius, perquè jo, que pague impostos (no tinc comptes a Suïssa),  vull decidir en que els anem a gastar. I sobretot cal posar a cadascú al seu lloc i el mal gestor ha d’assumir la responsabilitat del seu càrrec, perquè ho cobra, no?

Ací teniu un exemple de despesa intolerable.

I un altre de mala gestió (o frau):

No teniu una barreja de ràbia i vergonya a la panxa? Jo sí.

Quant direm PROU?

Al matí escolte a la ràdio que la Comunitat ha segut rescatada pel Tresor Públic, i ja està, ací no passa res. Més tard, fent-me el calentet amb Silvia al Deja-vú, veig la portada del Levante, on lluny de dir açò s’acabat han liquidat l’autonomia o jo que sé, trobe un titular descafeïnat, que no s’entén “La generalitat se retrasa en el pago de un vencimiento de deuda” Tant com saben els diaris fer escandalera i posar titulars catastrofistes, i a ara que, perla?

Qüestions sobre els mitjans informatius a banda, em ve al cap que aquestos incompetents –els governants- es creuen (i tenen motius) que tenen 4 anys de maniobra lliure, per fer i desfer amb les seues majories absolutes . Baixaran salaris, pujaran impostos, canviaran lleis per tirar tothom al carrer (de la casa i de la feina) tallaran sanitat, escoles, subsidis i ahí, quant ja no podrem més quant ja no tindrem per a menjar, es trauran de la butxaca un salvapàtries, un “obama” creat pel sistema i tornarem a caure en el parany de 4 anys més.

Per això vos dic que ara és l’hora de canviar el sistema, una nova pseudo-aristocràcia avariciosa i sense escrúpols ens està xuclant la sang. Però depèn de nosaltres, sí, de tu i de tu i de mi, i no, no pots delegar. Hem de ser nosaltres els que ho canviem hui o demà.

Que com? Les ferramentes les tenim davant. Recordeu com començà la dimissió de Camps? Jo sí. Una protesta en facebook es convertí en pàgina, i després van publicar “si arribem a 1000 farem una mani… i la férem i ací estem: si o no?

De vegades, la informació t’arriba en el moment adequat, ho dic perquè hui també, Xavi Cunyat ha compartir un article molt bo, de Peña-López, que m’ha fet pensar i que m’ha portat a un altre enllaç  … I tot junt em fa pronunciar esta frase “hem d’abolir la democràcia representativa i establir la democràcia participativa” es l’hora, les noves tecnologies ens brinden esta oportunitat de reprendre el control de la societat. No podem consentir que els vots d’un 20% de la població ens porten a la ruïna i al silenci durant els propers 4 anys… com diu Jardí al seu molt recomanable article d’ahir : Quant comença el calendari de mobilitzacions?

I la pregunta final:  esteu preparats per a ser ciutadans?

Rituals nadalencs

Dels rituals, creences i costums de les festes d’hivern només en practique un parell: fartar en companyia i fer un repàs sobre el cicle que acaba i comença de nou.

I des de que la terra va estar ací l’anterior solstici d’hivern, ha sigut l’any més intens dels que recorde. He fet tantes coses, que al tractar de nombrar-les, jo sola m’he avorrit!  Just i raó es dir que altres coses les he deixat de fer, i es que enguany he diluït la meua veu per a fer-la més col·lectiva, per a fondre-la amb altres i ser més, i més forts… i m’he trobat amb els fruits d’aquells tarongers que altres empeltaren, per al futur, el nostre present. És una experiència meravellosa, molt molt satisfactòria i a la qual, de moment, no pense renunciar.

Altres coses no han anat bé, com el viatge a vela. Dis-li fracàs o dis-li informació, com diu la meua estimada Clara.

Bò, tot açò no importa massa, el que importa és el que farem l’any vinent, el que farem hui, perquè el futur és incert, però no li hem de tindre por, sinó ganes. Ganes de que arribe i fer-li front, queden moltes lluites que guanyar i a mi em trobaran ben disposada.

Ara vaig a fer una llista de les coses que vull fer enguany. La 1ª tornar a escriure al blog  ;)

La casa en la mar

L’altre dia, la meua veïna i amiga Vicen em va dir “ja no escrius al blog”. És cert, ja no escric. Este espai va nàixer com a quadern de bitàcola d’un viatge, i el viatge, certament ha acabat. No ha segut un viatge per les illes, com jo somiava, més bé ha estat un viatge interior, sentiment nu, despullant l’ànima; una baixada las meus inferns, d’on crec haver retornat més humil i espere, un poc més sàvia.

Malgrat tot, la vida terrícola -com diu el meu estimat Vicent- em té ben distreta, sobretot amb la política. Un altre dia vos contaré com i perquè la meua feina em portà a la política activa, per pura coherència, per no poder callar tant… això un altre dia, quant tinga el valor d’altres, de parlar clar i ras, com han fet Fanny Grande ò Josep Ramon Lluch sobre RTVV…

El que vos puc contar hui és com es viu a un veler, a un port. Per a mi es com viure a qualsevol altre lloc, com qui viu a les afores, a un apartament de platja…tens de tot, poc, suficient. De les preguntes que la gent em fa vos diré: sí tinc llum ( i aigua i wifi…). Tinc un parell de camarots, cuina, nevera, bany i tot això… però, de tant en tant, quant ve algú ò quant la son i la mandra em deixen, solte amarres i faig un passeig: com hui. Feia tan bon dia: mar plana, poc de vent, just com a mi m’agrada que, sense pensar, m’he posat en marxa i au, a la mar.

Un veler és un artefacte on tot, tot pot fallar i sempre has d’improvisar i preveure què pot passar I com t’ho faràs. Pot ser per això ens agrada, per l’aventura o pot ser és per això que els armador(e)s naveguem tant poc. Al port no et falla el motor, no s’enganxen les drisses a la creueta ni es trenca el fondeig…

Hui li ensenyava al meu Xicotet a portar-lo ell solet, ben trimat i sense pilot; com fa la meua amiga Amparo amb el seu gosset Jano que li ensenya a mirar el carrer al creuar per si venen cotxes… bé, ella li ho diu en paraules, jo només ho faig; li toque la canya, suau i el pose a rumb i, si ho fa bé, li faig una carícia i li somric. Després renyim un poc a l’hora d’atracar, perquè ell sempre vol anar per altre lloc, es rebel·la i sempre ens costa un poc, com quant tornes els xiquets del parc, que fan de tot menys entrar a casa…

Si un dia voleu gaudir de la mar, un diumenge, alguna vesprada… segurament la setmana que ve m’agafaré algun dia per navegar i per fer un bany:  l’aigua encara està bona

… i València

No és que haja abandonat el blog (bé un poc sÍ), és que he anat fent coses ací i allà i no havia parat. Teràpia ocupacional? Segurament.

Aprofitant que estava al poble, em vaig embolicar  pintant la nostra Seu, férem la festa d’inauguració presentant el llibre de Vicent Flor, soparem cada nit de festa,

…i en eixe temps el meu masteler nou corria aventures per la mediterrània.
Per fi arribà el dia de recuperar el meu Xicotet, retrobar Eivissa, gent i mar, fer-se un banyet o dos i regressar al port de partida.

Els plans són allò que imaginem i que rarament passa. Mentre, podem gaudir de les coses que sí estan passant o no assabentar-nos de res. Pot ser per això, en el centenari d’Enric Valor, he passejat per la marjal, per posar en  ”valor” els tresors de la nostra terra.

És un plaer estar viva, no trobeu?

L’aventura es queda en volteta per Eivissa

El temps és relatiu, ja ho va dir un savi… i mentre els papers, els segurs i els pals (màstils) no acaben d’arribar mai, els dies passen… de platja en platja. Eivissa és, malgrat els humans, una illa fascinant, asprà, dura, de secà i amb unes aigües blaves que s’acosten a racons encisadors de sorra blanca i pins. Aquestos dies, he tombat per l’illa colant-me per camins inesperats, com el de s’Estanyol ò deixant-me portar pèls amics a indrets únics.

Si no bufa sud, la platja de ses Salines que està al parc natural, té un aigua clara, i aquella arena fina i d’entrada suau, que no arribes mai.

Com a zona de fondeig no em fa, tot i que ací a tot arreu trobes vaixells…

En canvi, Portinatx, Benirràs i fins i tot sant Miquel, que son les cales mes al nord, son boniques per a fondejar i per anar, algunes més urbanitzades que altres…

Els dies que estat per ací ha bufat llevant i per això (supose) o per la pressió demogràfica, en Bossa i es Cavallet, tenen les aigües tèrboles i plenes de gent, gens apetitoses…

En canvi hui a Talamanca li ha sentat be el vent del sud.

A cala Llonga, també li podrien haver dit cala llengua, perquè es com una llengua de mar i sorra, estreta …i plena d’hamaques.

He arribat  fins  cala Vadella i pot ser era una miqueta de mar de fons que entrava, però pagava més la pena el viatge per tot el paisatge que l’aigua.

També he estat en s’atalaia al davant de la sempre impressionant Es Vedrà i algun poblet com Sant Agustí sopant o a prop de Sant Antoni dinant al lloc més autèntic de l’illa amb la gent de s’ateneu i l’associació Retro: únics!!

Amb tot açò dir-vos que prompte marxaré cap a casa deixant-me el xicotet (i el cor amb ell) ací fins que el reparen. Que li anem a fer, les aventures es el que tenen, que no saps on vas a acabar

Vila: del Facebook a Enric Valor

Com que sembla que sóc una dona de “tirar endavant”, amb tot el que tenia damunt vaig tractar de buscar alguna cosa interessant que fer a Eivissa i aprofitant facebook, vaig localitzar d’entre les amistats una que deia que treballava ací: Felip. Li vaig enviar un missatge demanant-li un poc de “cultureta” i ell sense més m’envià el seu telèfon i s’oferí al que jo necessités. Així que quedarem dissabte de matí al mercat vell i com que jo estava escandalitzada pels preus, em va portar al mercat nou i vaig comprar i vaig continuar escandalitzada! Després quedarem amb la seua parella, Mariví i resultà que havia trobat unes joies, de les que una no espera: son dues persones encantadores i generoses que em van tractar de meravella. Valencians arrelats a Eivissa i mira per on, la Mariví  tot just deixava la regidoria de Política lingüística de Vila (com nomenen els d’ací a la ciutat). Parlarem de política, com no! I em van convidar a anar amb ells a l’assemblea del seu partit : Entesa Nacionalista i Ecologista (ENE). Va ser una experiència enriquidora. És un luxe (i més hui a la política) trobar gent honesta, que s’estima la terra i que treballa per ella i per la gent que hi viu, posant tot el que té; vaja com Compromís  Després uns quants se’n férem una i els vaig contar les meues “desventures”… em vaig trobar tan arropada!

Al dia següent , diumenge, em van portar a la famosa cala de Benirràs o dels “adoradors del Sol” que li diu Pepe, a vore la posta de sol i també a fer un passeig per esta meravellosa terra; i em van contar moltes coses interessant com, la raó dels noms dels pobles (tots sants) ò l’evolució traumàtica d’un territori escassament poblat, amb 4 cases de pallessos i economia de subsistència al turisme salvatge i desenfrenat que patixen. Mariví m’explica que el 60% dels residents NO son nascuts a l’illa: aixina és mooolt difícil fer país!

Volen les casualitats que al dia següent,  s’inaugure una exposició d’Enric Valor  de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, portada per la ex – regidoria de Mariví (organitzada per Jordi, també valencià i del’ ENE). I clar, anàrem!  Era com l’informatiu de Canal 9. Com és possible parlar d’una figura clau del nacionalisme valencià, d’una activista del catalanisme i no nomenar-ho? Així va ser! Jo no sóc una gran entesa en Enric Valor (ni en res, vaja) però em resulta ofensiu – a mi i a tots els valencians presents- la rebaixa a novel·lista i escriptor de gramàtica; la neteja de tot signe polític, bé de tot no, perquè es dedicà a dir els grans premis atorgats per, al·lucineu: Rita Barberà o Julio de España, entre altres. Per l’amor de déu!!!  I això ho pague jo???  Un altra perla que soltà va ser que no sabia (ella) perquè se’n va anar de Lo rat penat! Espereu, es que a Fuster no el nomena i a Sanchis Guarner com l’amic que el va animar a escriure les rondalles, mentre estava en la carcel (sense dir-ne el motiu) i que segons ella, ho feia perquè enyorava el seu poble, no perquè la dictadura no el deixava escriure sobre llengua, política, etc…

I estes són les coses del PP i jo me les he trobat a Vila!

 

 

 

 

Coses que fer a Evissa per a curar ferides

1ª parlar i/o llegir els ànims de la gent.

2ª  cosa: anar a la platja, fer-te un banyet entre 2 pedres i mirar la posidònia del fons

3ª cosa: pasejar per Dalt Vila i retrobar-te amb la bellisima ciutat  antiga.

4ª  Riure’t en vore com una nena d’un any va cara a un canó i crida amb veu de la del exorcista: “AAA- TOLLA- TOLLO”  i son pare li diu “filla que basta que eres, tú segur que el disparaves”

5ª Llegir els ànims dels amics, ja la he dit?

6ª  Fer creure -involuntàriament- al mim pirata que es fa fotos amb els giris, que ha lligat amb tú (bé, esta millor no)

7ª Veure Quin delibat!  a la platja, a la nit de Sant Joan tocant per a “sa seva familia, avalotes i gent de can misses” (el seu barri).

8ª matinar i netejar el vaixell amb paciència, amor ( i un producte bestial)

9ª posar-te el bikini i moure a  dinar la platja.

10 donar les gràcies per totes les paraules rebudes, de tanta gent, fins i tot de gent que no li agrada escriure:.Gràcies pel detall, gràcies per l’afecte: SÍ que arriba.

Tocada … i enfonsada!

Joan Carles revisant el pal

Les pitjors prediccions es fan realitat: el pal té una fissura i cal canviar-lo! S’acabat! La bona notícia, com em deia ahir Pepe, és que no m’ha caigut al cap. Sí, però la mala és: papers, segur, i temps, mooolt de temps, 2, 3 setmanes o més. Açò d’entrada envia a fer punyetes els plans, per tant  AVÍS A NAVEGANTS: no compreu cap bitllet d’avió o sí, però no hi estaré

Poc abans de marxar, uns amics (Vicent i Vicen) em deien: a vore si fas com “nosequí” que diu que se’n va a Canàries i de Burriana no passa. Dons això mateix, a Eivissa i prou! I no sé si tornarem amb la cua entre cames…. La cosa es que estic a Eivissa, nit de Sant Joan, com si tinguera un apartament a Botafoc i hauria d’estar molt bé, però ai, amigues! La cosa no funciona així, ni pensar-ho!! La percepció ho és tot i treure’m de damunt el shock, la preocupació, els papers, i les incògnites,  les decisions, no és gens fàcil.

Sí, ho sé, este viatge des del principi era fum. Des del dia que vaig pensar en vendre el pis, en plena crisi, ja era d’estar ben tronà, i després fins comprar-lo amb totes les coses en que m’havia clavat i malgrat tot voler marxar, per damunt de tot, de presa i correguda, sense forn, sense haver provat la meitat de les coses. .. Jo estava (estic) convençuda però de que ò tirava endavant a la “bruta” o no faríem res… el que no contava era amb el refranyer:” arrancà de cavall, parà de burra” que m’ha deixat amb la mel als llavis… Molt bé siga el que siga, pot ser arribe a Sardenya i torne ò demà m’agafe un avió i me’n vaja a treballar… no ho sé i pot ser no importa. Me’n vaig a dinar a Talamanca.