EL BENEFICI DE SER SOLIDARI

Anit vaig assistir a un concert benèfic, organitzat per la ong Arts Cultura y Desarrollo. Cel•lebraven el 20é aniversari del Cor de Cambra Amalthea . Va ser molt bonic, molt emotiu, la música al servei de la solidaritat. No sé si vos passa que, quant participes en un acte fet per ajudar persones que patixen, resulta que la que mes es beneficiada sols ser tu. El fet de ajuntar-se amb més gent amb eixa predisposició ja t’emociona. Sents com amb un xicotet esforç es poden fer coses increïbles, es veu a les cares de la gent, es respira l’amor.
Quant de temps dediquem a fer coses pels demés? Estem tan ocupats amb el parany de les nostres “ocupacions” que creguem que mai no tenim temps per als demés, sobretot per a “causes nobles” i resulta, que justament son eixes les coses que donen sentit a la vida, no?
En moltes ocasions he tingut el privilegi de esta felicitat que ve dels demés, anit en va ser una i diumenge passat un altra. També aní al Cabanyal per ajudar els mes desafavorits i per recolzar una visió del món en el que vull viure, un mon millor, més solidari, menys predador. I moltes coses s’al•liaren per fer-me feliç. Feia un dia preciós, estava amb amics i família, vam passejar junt amb moltes (moltíssimes) persones que estaven allí per raons igualment desinteressades, i això es notava a l’aire, i em va fer sentir eixe goig tan especial que se sent quant creus en la gent. Un dels moments més intensos i que podria reflectir eixa vivència que intente descriure, podria estar en esta imatge.

 

Per a mi auna les coses per les quals estava allí. Una casa preciosa, única, singular, que pertany a la història del nostre poble i que no entenc perquè hauria de desaparèixer. També representa una manera de viure, tradicional, sostenible, tranqui-la, coherent, respectuosa, de futur. Però el que més em va omplir el cor, va ser la barreja d’emoció i gratitud que es reflectia a la seua careta, als ulls de la dona del balcó. Després de dotze anys amb la incertesa de pensar fins a quant podràs viure a ta casa, pensant si l’any que ve encara podràs passar els nadals on has viscut tota la vida, pensant on aniràs, … i perquè. I allí estava, saludant-nos, somrient a tots, tan pagà de vore el seu carrer ple de gent. Sí, vos ho he de dir, només per això, ja em valgué la pena anar. Al final ella va fer per mi mes que jo per ella.