Propostes per canviar el món

ATURATS. Me pregunte que passaria si juntarem 2 conceptes: atur i voluntariat. Les persones que no treballen perden la autoconfiança. Per aixó totes les persones aturades haurien de desenvolupar una activitat obligatòriament. Els avantatges, uns quants. En primer lloc tindre una  ocupació mentre es busquen feina. Realitzar una tasca social, prenent consciència social. Tindre la sensació de  tindre opcions.  I, quines coses poden fer? Estes son les meues propostes:

• Ajuda a les persones dependents
• Campanya de repartir bosses per a arreplegar la caca dels gossos.
• Campanya per explicar el funcionament dels contenidors de reciclatje.
• Campanya de bosses biodegradables.
• Neteja dels àmbits rurals, espais naturals plens de deixalles per tot arreu.
• També és una manera de obstaculitzar els treballs en negre: si tots els dies has de treballar unes hores per al teu ajuntament, és més complicat treballar sense contracte.
• Per supost tota la gent desocupada hauria de tindre la opció de formar-se, per davant de tot.

TREBALL. Altra qüestió a abordar és la “ta-ta-xaaan” reforma laboral. I jo vull dir la meua. Les crisi son una oportunitat per al canvi, per aprendre dels errors i enmendar-los. La riquesa desmesurada d’una part de la població crea pobresa en el conjunt. Per això s’ha de limitar els salaris; donçs comencem:

• Salari màxim interprofesional. Equivalent a x vegades el salari mínim. (exemple: 600*20= 12.000 €/mes)
• Control de les dietes i demés espècies on s’amaga part dels salaris extrems.
• Incloure la classe política a l’estatut dels treballadors. Un conveni regulador de salaris de diputats, directors generals, alcaldes, regidors, etc.
• Convertir el IRPF en un regulador de les diferències econòmiques: es a dir incrementar-lo en les rendes altes per a que no se disparen, sense por.

Queden molts, molts altres temes per tocar com: el nombre de alts càrregs a les administracions, els contractes de “per vida” dels funcionaris, les SAU, que només afavorixen l’evassió d’impostos per a gestionar el patrimoni propi, els contractes blindats i les pensions astronòmiques de polítics, banquers, etc,

POLITICS. Menció a banda me mereix la “casta” política. Si ho penseu be, ara per ara trobe que és la manera més fàcil de fer pasta si no tens escrúpols. Això me diu que s’ha de reformar profundament el sistema. Des de qui i com accedix a un lloc remunerat, a quant de temps ha de estar en el càrreg. Per preguntar:  quin currículum té un polític? Quin exàmen ha passat per a demostrar que coneix la normativa? Conéix el valèncià? Te, ni que siga, l’elemental? Ja he dit abans que els salaris, despesses, finiquitos, pensions etc s’han de regular en un conveni. També, per supost, els temes que ja estàn tractant de controlar: regals, patrimoni, familiars beneficiats, etc.

EMPRESA. Encara en tinc més, mone! En veritat d’açò no se res, però Vicent Soler contà l’altre dia que el motor valencià, el mon empresarial està obsolet. Contà que els fills d’empresaris, han dilapidat ja la seua herència “jugant-se-la” al boom inmobiliari, destruint teixit empresarial valencià. Estem fent tard, cal apostar per un model especialitzat i per una economia de marca València, vincular-la al prestigi del producte valencià.

ORGULL VALENCIÀ, esta és la marca distintiva que se m’ha passat pel cap. Convertir els nostres productes en el nostre símbol. Aneu pensant quines coses i en quines condicions entrarien en la “marca”. Jo en planteje unes faciletes:

• el camp (taronjes, orxata, arròs…) cultius ecològics i paissatge.
• Energia solar, no hauriem de ser líders en produir-ne? A cada terrat.
• Les que ja estaven: calcer i tèxtil; disseny i ecologia, el cotó de les samarretes, orgànic, comprat a cooperatives de comerç just, amb tints no contaminants.

 Aci teniu la meua humil proposta. El que vos planteje és que aporteu el vostre granet. Entre tots qui sap on podem arrivar i total mal no vos farà, com a poc activareu les neurones.

¿Quien lo tiene que arreglar?

Ayer tuve la ocasión de ver en BNF a algunos de los que habeis participado en la campaña hablando del tema, comentando que no entendiais bien porqué la gente se había rebotado. Mea culpa, soy una de ellas, así que a ver si me explico. Quiero aclarar que muchos de los que teneis un trabajo visible, que apareceis en el anuncio teneis -seguis teniendo- para mí, credibilidad. Empecemos por la pasta: no os oí decir nada de dinero y, a mi entender, es el quid de la cuestión. 1ª cuestión, ¿habeis cobrado por participar? Si sí decid cuànto y si no decidlo. 2ª cuestión, la campaña, dicen, ha costado 4 millones, ¿uno por cada parado? Pues pagadles un café y no les sermoneeis. 3ª cuestión. Ayer dijo Millás que él no se hubiera metido si fuera campaña política; querias decir institucional, no? Y porqué no? No sería el momento de tener ¿Cómo se llama? sentido de estado y apoyar al gobierno cuando europa NOS está machacando? Es mejor apoyar a las “principales empresas del pais”? Resulta que la campaña la paga exactamente quienes creemos que nos han llevado a la ruina (la ruina de los obreros, para que los ricos mantengan su estatus) o sea los bancos y grandes compañías. Resulta que primero nos hacen entrar en pánico, el “pais” se arruina y entonces el “pais” sale al rescate de los banqueros (que en vez de ser despedidos se reparten dividendos). Luego los periodistas se ceban en hablar de la crisis, Rajoy de los parados y ahora vienen unos “famosos” a decirnos: pero no te deprimas, hombre. Si estás depre nunca saldrás de la m… a la que otros te llevaron. Puede que ya no esteis conectados con la gente trabajadora, porque creo que ninguno pagais hipoteca, ni cobrais menos de milqui al mes. Os voy a contar como es la gente que conozco. Antes de la crisis, mi hermana mayor que està en una administración cobrando 1200€, ya trabajaba 2 tardes en un despacho de arquitectos para ahorrar y poder dejar de vivir de alquiler. Ahora el despacho ya no le paga (no puede), pero a veces va por amistad. Mi hermana pequeña hace un par de años abrió una clinica de rehabilitación (fisioterápia, oestopatía, etc) y cobraba 25€ por atención y tratamiento. Ahora me cuenta que a los pacientes que están muy malitos, pero que andan mal de dinero, les regala alguna sesión para que vayan y no empeoren. Mi cuñado trabaja en una mutua, atiende entre 30 y 40 personas cada día a las 8 ya le esperan, a las 3 todavía no se ha ido, agotado. Con la mayoría acaba trabando amistad (gratitud hacía el sanador, ya sabeis) y cobra 1200€. A cambio, este año sus jefes han pensado “ahorrar” haciendo que su formación la haga en sus días de vacaciones. A esta gente, que a veces sólo le queda dignidad, no entendeis que les tocais lo h… diciéndoles que no se desanimen? Nosotros siempre estamos pencando, siempre, le vaya al pais mal o bien. Los trabajadores lo somos siempre, en crisis o en el paraiso. O que creeis que cobra el camarero del sitio precioso que lleva las copas a la piscina? Por eso no es creible vuestro anuncio. Porque desde vuestro buen corazón, quizás creeis que sois como nosotros, pero siguen existiendo las clases sociales, de forma más sutil, pero ahí están. Porque por debajo de los ejemplos que os cuento todavía hay más, mucho más. Como mi madre, pensionista de no llega a 600€, o como algunos a los que su empresa les ofrece trabajo en negro a cambio de que firmen el despido voluntario o como mi amiga que antes limpiaba 5 casas por semana (a menos de 40€/dia) y ahora sólo le quedan 2. Lo que os digo es que antes ya eran unos currantes impresionantes, dignos de admiración. He echado un vistazo a la página web y me parece humo, aún no he visto consejos, propuestas, he visto palabras y vivencias que es otra cosa. Pero que me decis de cambiar las cosas de verdad. El sistema económico que tenemos ha llegado a su fin (creo que Abadía lo dice). Ahora mismo pienso que hay 2 vías de trabajo: la primera ayudar a los “damnificados”, pero la segunda es cambiar el sistema: los super ricos tienen que aportar muuucho más. Las diferencias económicas tienen que limarse. La “superpoblación” en las altas esferas de las administraciones (públicas y privadas) tiene que diezmarse. Eso sí es ayudar a la gente “de a pie”. Me emociona ver que sois buenas personas y que quereis echar una mano a la gente que lo pasa mal. Ese mérito es vuestro, por completo. Además, con vuestros trabajos creo que ya aportais buenas dosis de conocimiento o actitudes positivas. Por mi parte tengo varia ideas para mejorar la situación laboral como por ejemplo: establecer un salario máximo interprofesional, o destinar a los parados a trabajos de voluntariado social… Tengo otras que pronto podreis ver en mi blog y que os haré llegar. Es verdad, queda mucho por hacer, no perdamos más tiempo ni con lamentaciones ni diciendo lo buenos que somos.

L’enhorabona a Romà de la Calle

El que son les casualitats; farà una setmana vaig conéixer a Romà de la Calle. Com a director del Muvim, presentava “València en el cine” un cicle de pel•lícules sense massa trellat, vos he de confesar. Comencem per la presentació dels 2 organitzadors, 2 xavals que, segons ells mateix van dir, “no havien triat ni les millors pel•lícules, ni les que millor representaven València, ni les fetes per o en Valencià” (cap d’elles)… crec que açò ja definix el cicle perfectament. Els ponents van ser, en general, desustanciats, políticament correctes, (encara que ells creien que no) i tots els que vaig vore em semblaren valenciano-parlants però cap d’ells utilitzà la llengua pròpia. Tampoc no estava definit el destinatari del cicle; me va xocar el desconcert de Sergio Villanueva, que preguntà al públic si erem actors o perquè haviem anat al cicle i no obtingué una resposta… Tampoc puc passar per alt la “documentació” que ens entregaren. El llibret val i passa, pero la carpeta-merchandising amb fotocòpies de recull de premsa a una cara i una grapa? És que esta gent no coneix l’internet i els pdf’s? És que no es un curs per a estudiants, usuaris de les noves tecnologies? Tornant a la presentació del cicle per part del Sr. De la Calle, vos diré que, més pel que insinuava que pel que dia, el trobí un home molt interessant i culte i viajat i… reprimit. Sí, el “vestit de director” li venia estret i se li notava que estava més fart que un gos de jo encara no sabia què, el cas es que hui ha dimitit i tota la meua percepció d’aquell home resulta ser correcta. Enhorabona cavaller, estic segura de que tot@s anem a guanyar amb el seu alliberament, sobretot vosté i la seua honorabilitat. Gràcies. Un plaer

No em toques els BIC

Valencians, ara ja sabem qui mana al nostre govern: Esperanza Aguirre (la cólera de dios). Mai no havia perdut tant el cul la generalitat des de … des de que l’altre dia es quedaren tota una nit fent una llei contra el cabanyal. Ara comprenc perquè Camps es creu víctima de Gürtel, ell només és “la voz de su amo”. Per això ací no es governa, només fan que lleis per a destruir el Cabanyal o per a salvar els bous, mentre que la educació o la llei de la dependència,(per nomenar 2 cosetes) les maten de pura innanició. Conclusió: als valencians que ens donen pel sac, perquè ells i elles, pobres, en veritat són madrilenys injustament nascuts a València i tot, tot el que fan és per guanyar-se la glòria de, potser algun dia, poder ser com madrid, anar a viure a madrid, apropar-los la nostra platja a madrid, canviar la nostra llengüa pel “valenciano” pa que els de madrid ens puguen comprendre…
Pero el que la Espe no sap és que ací la Rita és passa els Bic per… amb un poc de güisqui aíxò sí. He tingut una vissió surrealista: li regalem una casa al Cabanyal a Espe i, com Rita li la voldrà enderrocar, les posem a les 2 a la plaça de bous i que se peguen cabotaes fins que rebenten. Pot ser ixe dia sí que aniré a vore un espectacle violent, o pot ser no.