Canviar d’opinió

 Sóc una gran admiradora dels Punset  (pare, filla i equip). Ahir, llegint el post d’Elsa, em vingué al cap la eterna qüestió. Fins i tot la ciència ha demostrat  que la nostra ment té la capacitat de canviar la nostra vida, només cal voler i posar-s’hi.  I jo en sóc una convençuda i practicant. Però, la cosa ja no em funciona tan bé quant el que pretenc és ajudar  a canviar d’opinió algú altre.

 Com per exemple quant veus -des de fora és més fàcil-  que una persona no està feliç i s’aferra a allò que la fa infeliç, com un treball, una actitud, una parella, una culpa, una rutina, una família, unes creences o uns amics que no t’aporten res de  b;  la pregunta sempre és: com fer-li-ho vore? Com ajudar algú a voler canviar d’opinió?

En qüestions socials també em passa el mateix.  Com convèncer  ningú que el poder és nostre, que podem canviar les coses, les xicotetes i les grans. Que, si volguérem,  podríem  fer que arreglaren el jardí del carrer o que els impostos que paguem es dedicaren,  per exemple, a eradicar la pobresa al món. Que el poder econòmic o la democràcia, no podrien funcionar sense nosaltres… Com motivar la gent a que s’interesse en coses que l’enriquisquen espiritualment, com fer que canvien la seua escala de valors?

Dilluns passat vaig estar a una xerrada, on Pere, Xavi i Vicent, parlaven dels seus blogs, de com tracten d’arribar a  la gent. Son persones compromeses  amb la seua visió del món, que tracten de fer-nos-la visible. Volen fer-nos vore que un altra valència serà possible el dia que els valencians s’ho cregam.  I de nou  la gran pregunta:  Com fer canviar d’opinió, com fer que pensen en voler canviar d’opinió.

La felicitat està ahí mateix, personal i col·lectiva. Només cal que mireu un momentet  cap a fora, sense judicis, com si escrivíreu en un full en blanc, i penseu què voldríeu per a viure bé.  Simplement allò que voleu!  I després, comenceu a fer  alguna cosa per que això es puga donar. El resultats arriben de seguida.  Ho visc!

El parc de l’estació de Silla

El Parc està tan vinculat a la meua vida que se m’amuntonen els records.  

 El primer, probablement, es la font ara desapareguda. Sabíeu que ma güelo, el Palaco, proveïa de carpes i tenques la font?. De tant en tant ne portava del motor, allà al mig de l’ albufera, i les deixava dins d’un poal al corral, fins que s’acostava al parc a portar-les, per a tot el poble. Encara recorde aquella sensació d’aguaitar al poal i vore-les allí, tractant de nadar…

 Al Parc hem jugat a de tot. Recorde un dia que anava corrent i mirant arrere, jugant a pusa i vaig rebotar contra un del arbres, i em caiguí de tos. Encara no estava pavimentat, ni res, ni falta que feia!

 Al racó que ara estan destruint, des de l’estació, pel mig de les precioses moreres (que també donaren de menjar els meus cucs de seda); tiravem petardos a les parelletes que s’amagaven a d’aquell racó, fugint del majors, i anys després també m’he amagat jo.

 Un dels llocs més bonics que li queden a Silla, un dels tresors de quant encara era poble, és el Parc de l’estació. No farà ni 40 anys que el meu poble ho era, cases baixetes, emblanquinades, xiquets jugant, carrerons i horta. I albufera. Jo he nadat en les aigües clares de l’albufera, allà al motor del Palaco i he passejat pel Parc, des de que recorde fins ara mateix.

 Sempre he somiat que, un dia, superarem la nefasta època del “desarrollisme” franquista i tornarem a ser poble. Es veu que no, que això encara no ha arrivat. Perquè no trobe (al meu pobre cervell amb neurones de poble) cap raó per la qual un poble com Silla hauria de sacrificar un tros del seu parc, símbol del poble, per a posar-li un pegot de ciment. No en tenim prou de ciment els valencians?

 Quants anys, dècades, necessitem per a recuperar la democràcia? Per tornar-li la veu al poble i per tornar el poble a la integració amb l’entorn? Com deia ma güelo, el Palaco: JA VINDRAN ELS MEUS!