El parc de l’estació de Silla

El Parc està tan vinculat a la meua vida que se m’amuntonen els records.  

 El primer, probablement, es la font ara desapareguda. Sabíeu que ma güelo, el Palaco, proveïa de carpes i tenques la font?. De tant en tant ne portava del motor, allà al mig de l’ albufera, i les deixava dins d’un poal al corral, fins que s’acostava al parc a portar-les, per a tot el poble. Encara recorde aquella sensació d’aguaitar al poal i vore-les allí, tractant de nadar…

 Al Parc hem jugat a de tot. Recorde un dia que anava corrent i mirant arrere, jugant a pusa i vaig rebotar contra un del arbres, i em caiguí de tos. Encara no estava pavimentat, ni res, ni falta que feia!

 Al racó que ara estan destruint, des de l’estació, pel mig de les precioses moreres (que també donaren de menjar els meus cucs de seda); tiravem petardos a les parelletes que s’amagaven a d’aquell racó, fugint del majors, i anys després també m’he amagat jo.

 Un dels llocs més bonics que li queden a Silla, un dels tresors de quant encara era poble, és el Parc de l’estació. No farà ni 40 anys que el meu poble ho era, cases baixetes, emblanquinades, xiquets jugant, carrerons i horta. I albufera. Jo he nadat en les aigües clares de l’albufera, allà al motor del Palaco i he passejat pel Parc, des de que recorde fins ara mateix.

 Sempre he somiat que, un dia, superarem la nefasta època del “desarrollisme” franquista i tornarem a ser poble. Es veu que no, que això encara no ha arrivat. Perquè no trobe (al meu pobre cervell amb neurones de poble) cap raó per la qual un poble com Silla hauria de sacrificar un tros del seu parc, símbol del poble, per a posar-li un pegot de ciment. No en tenim prou de ciment els valencians?

 Quants anys, dècades, necessitem per a recuperar la democràcia? Per tornar-li la veu al poble i per tornar el poble a la integració amb l’entorn? Com deia ma güelo, el Palaco: JA VINDRAN ELS MEUS!