Carta a Zapatero

Presidencia del Gobierno de España

 D. Jose Luís Rodríguez Zapatero

 Complejo de la Moncloa

Avda. Puerta de Hierro, s/n.

 28071 Madrid

Apreciat President:

En primer lloc vull aclarir que no sóc votant del PSOE ; en segon, que vosté és l’únic president que m’ha caigut mai be. Supose que per això li escric, mai no perdria ni un segon amb, per exemple, l’impresentable del meu president autonòmic.

Sr. Rodríguez, sé que te una feina poc habitual on, el seu patró és un poble sencer i vosté ha de gestionar el patrimoni d’un amo que te vora 40 milions d’opinions. Però això no vol dir que mane, no, no mana, ens representa i ens té que consultar i donar explicacions. Eixa és ni més ni menys, la seua tasca. Per a la qual n’hi hà prou de normes que acoten per dalt i per baix quines coses pot fer i quines no. Per exemple: en presentar el seu currículum (campanya electoral) digué que ens trauria de la guerra, i ho va fer: molt be. Però després ens clava en Afganistan. Que li fa pensar que ho pot fer, sense consultar-nos? Es una pregunta simple. Per a quasi tot en la vida hi ha prou en contestar preguntes simples, bàsiques; les quals ens han de conduir a la coherència. No es justifica la creació de llocs de treball recolzant feines insostenibles, com per exemple donar diners per canviar-se el cotxe. Això no pot ser, és fomentar el consum irresponsable i els combustibles fòssils, que son causa de la greu situació. Però sí es pot fomentar el comprar cotxes elèctrics, sempre que siga el únic cotxe familiar.

Ho diré clarament: el cotxe és roín. És una addicció pitjor que el tabac. Mata, contamina, crea estrés, sedentarisme. Les inversions que calen per omplir els territoris de carreteres – per no parlar de les despeses que provoquen els accidents-, han d’anar als transports públics: trens de rodalies, i tota mena de microbusos o carrils bici amb zones verdes, per construir una vida millor.

Vull fer-li una pregunta bàsica: cap on anem? Hem d’anar al repartiment de la feina, a acurtar les diferències entre rics i pobres, a la sostenibilitat. Com? Fàcil. Preguntes bàsiques, respostes coherents. La resta: excuses de mal pagador.

El “Plan E” no pot finançar desficacis com un casal faller (entitat privada) al mig d’un parc històric . En canvi sí ha de fomentar el millorar les canalitzacions urbanes d’aigua potable (que son responsables de la pèrdua de fins el 60%), o crear aljubs per a regar els jardins amb aigua no potable, o omplir les teulades públiques de panells solars o enllumenats públics que no contaminen.

Estem gastant molts diners en enormes infraestructures-destructores, però al meu país (Valencià) calen moltes línies de rodalies (Castelló-Vinaròs, Xàtiva-Alcoi-Alacant, Gandia-Oliva-Dénia) per als ciutadans del carrer, per a no contaminar dia a dia amb els cotxes. Les nostres ciutats ha de invertir l’espai, dominat pels cotxes i, tornar-li’l als vianants.

La democràcia participativa ja és possible. Hem d’introduir les consultes populars i fer-les habituals. Qui no te un mòbil per votar sobre decisions importants del seu poble? Hem de fer-se majors, hem de donar responsabilitat al poble, per a que siga, realment, sobirà. Per obrir boca: hauríem d’incloure la capacitat de decisió a la declaració de renda. En compte de preguntar sobre l’església catòlica (que hauria d’estar ja fora dels pressupostos), preguntar sobre defensa, sobre % a les ongs, sobre obres faraòniques i impossibles de mantenir…

Es fan tantes incoherències a la política. Coses com pagar per tindre fills en un mon super poblat ¿en honor a que?. Permetre que s’investigue sobre productes tòxics, contaminants per al salut; mentre se retarden les energies sostenibles, consentint models de urbanitzacions disseminades i insostenibles o fomentant els avions mentre l’agricultura mor perquè només els vells son llauradors…

Cal posar en marxa a la industria espanyola la etiqueta ecològica . Això també és crear llocs de treball, fomentant la qualitat i fer participar al ciutadà com a consumidor conscient. Perquè no ser pioners en alguna cosa que no siguen les polítiques més conservadores d’Europa?

 Una bona reforma laboral per a que més gent puga treballar passa per facilitar jornades laborals compartides. La gent que cobra subsidi no pot estar sense fer res, ha de formar-se o prestar serveis a la comunitat: voluntariats, ajuda a dependents, neteja forestal, campanyes d’informació municipal.

Tanta gent –millor que jo- ha parlat de les retallades dels salaris públics que, simplement, li apunte algunes coses -obvies- que s’han de mirar: l’impost de patrimoni, l’impost de societats, els màxims impositius en IRPF, l’ajuda als bancs o l’increment del dèficit per a sostenir obres públiques de dubtosa utilitat social i afavorir a les empreses constructores causants de la bombolla immobiliària.

Jose Luis, de ciutadana a ciutadà, que casualment vam néixer el mateix dia (jo uns anys més tard), li oferisc la meua crítica constructiva que, espere li recorde per a què volia esta feina i que en veritat no té res a perdre, al final marxarà però, com voldria fer-ho? Es moment de valents i de canvi. Ànim!

Si vol atendre’m estaré encantada d’anar a Madrid o si un dia ve per València, ens podem fer una orxata, està convidat!