Universitat de l’Horta

Són les coses més inesperades les més satisfactòries? Sol passar. A mi m’ha sorprés la Universitat d’estiu de l’Horta. Creia anar a unes xarrades sobre el camp i els urbanites, i m’he trobat amb una vivència personal d’allò més enriquidora. Perquè la gent del col·lectiu “Per l’horta”, aconseguix fondre en la “Uni” energies molt potents. En primer lloc ningú no cobra un duro: música, cuina, conferenciants, ho fan per amor a l’horta, perquè creuen en ella i hi ho demostren. En segon lloc perquè l’alumnat que acudeix, tot i partir de llocs distints, tenim en comú les ganes de canviar les coses; la convicció de que hem de tornar a mirar al món natural que és part vital i inseparable de les nostres vides. El tercer ingredient, ha sigut la cara més visible- si més no, enguany — de la “Uni”: Eva i Cristina son l’espurna màgica, l’extracte d’ortiga que crea eixa sinergia multiplicadora, tot posant la seua veritat nua al nostre servei. I això si que no té preu, perquè tota la gent amb la que hem compartit moments deliciosos han portar el cor ple de veritat i les mans plenes de bones intencions per a compartir.

Ací teniu unes pinzellades del que van ser 4 dies regats a manta de coneixements, experiències i persones. Tots els moments han estat plens de bon rotllo. La presentació al més pur estil “animadora benidorm” per part d’Eva va aconseguir realment crear ambient. Després passarem a la conferència de Antonio Montiel sobre el conflicte de la ciutat amb l’horta i com, al llarg de la història, la ciutat s’ha fet gran contra la pròpia horta, igual que els adolescents es fan grans contra els pares. Però ara és l’hora, crec jo, que havent arribat a la edat adulta, toca tornar a mirar la nostra mare, la que ens alimenta i fer-la reviscolar, o morirem amb ella. Després, entrepà de productes propis dels llaurador@s del col•lectiu: deliciós. I música de la mà de Clara Andrés. Tot açò ben adobat amb la pinada de El Saler, l’olor a pi i mar…
Al matí següent, anàrem a l’hortet, amb els lligons a fer uns cavallons -o a intentar-ho – conduits de la mà de Cristina. Després d’esmorsar, arribaren els mestres d’encanyar: Juanito, la seua dona, Milagros i Eduardo, el pare de Cristina; venen a explicar-nos com fer les barraques de canya per a les tomates o el túnel per al bajocar i per a l’ombra; però també i sobretot, venen a contagiar-nos de l’estima a la terra, del saber fer amb la senzillesa i sabuderia de tota una vida.

 Després d’un dinar boníssim, temps per a una becadeta o arrimar-se a la platja; Pep Roselló, de Llavors d’Ací, ens explica la importància de la diversitat, tant a la vida com a l’hort, ens parla de la tasca durant anys i anys dels llauradors per triar les millors varietats per a cada zona. També com fan ells per recuperar les espècies valencianes quasi desaparegudes, i el més important, que les llavors no son res si no es planten, sinó estan a l’hort … i al plat. La següent conferència ve a càrrec del gran Millán Millán, l’home que, entre moltes coses, fa 40 anys que defensa el nostre medi ambient a Europa. Millán ens conta, no, ens demostra com hem variat el cicle de l’aigua al mediterrani, com hem aconseguit que no ploga perquè l’asfalt no aporta la humitat necessària per tancar el cicle de pluges i això fa que els núvols no descarreguen. Això i moltes moltes coses més… Arribat l’hora de sopar i encara estem paint tota la informació… per ajudar-nos,entre pins i humitat, toquen els més joves: L’horta Folc que fan ballar la gent… la que no té la panxa plena com jo!
Matí de dissabte. Sembla que portem una vida junts. Ja som tot@s colla. Ivàn, Laura, Maria, Alba, Rebeca, Yolanda, Xuso, Afro… Eixim a desdejunar junts, arriba la gent que dorm a casa. Pepa, Maties, Manuela, Empar, Rosa i Marta, Pablo, Pilar, Jaume, Marga Pau… Comença la classe d’el·laboració de destil·lats per protegir o curar les plantes. Que simple, que fàcil sembla deixar que la natura s’equilibre. Observant-la, mimant-la, gaudint-ne.

Després d’un bon esmorzar de la terra: tomata, ceba i olives, melonet de tot l’any; Eduardo ha vingut per ensenyar -nos a fer salmorra, mmm, boníssima, amb sorxoliva i prova de l’ou inclosa. Xerrant amb ell, resulta que coneixia mon pare i el recordem junts. Mon pare, home de camp, que valorava més un bon all-i-pebre o una partideta de xamelo que qualsevol be material. Mentre, el grup que fa conserves, te una feinada de por. Ja deia jo que això era massa treballar… Hem dinat fideuà d’algues, que bons cuiners tenim!
La taula redona de llauradores amb Cristina, Susana i Eva, ha fet palesa la curiositat i les ganes de conéixer el camp de la gent que hem acudit. Després ens han portat a la casa de la Demanà, edifici del segle xviii, on tradicionalment es feia el sorteig dels llocs de caça. Allí  els grups d’Acció Ecologista Agró i grup local de Joves de El Saler, ens han contat com l’autovía actua com un mur infranquejable que ha deixat el poble (pedania) separat de l’Albufera. No és inconcebible que El Saler i la Albufera estiguen brutalment incomunicats justament per una carretera?
Per la nit, actuació doble els Impresentables (incombustibles diria jo) i el potent grup de batucada Sanguangó (m’encanta el nom), ballem, cantem, riguem …fem filaes mores…. fins a les 3 del matí!

Hui costa més despertar, per això Cristina arruixa la gent que encara dorm. El taller del diumenge és per als que vivim a la ciutat i no tenim camp. Per això plantarem les tomateres, pimentons i encisams en cossiols, cossiolets o botelles d’aigua partides. En esmorzar venen Llorenç i Vicent a fer-nos xiquets de nou. Ens porten jocs tradicionals i desperten la memòria dormida de quan jugàvem a la corda, al guà, a la trompa o a les birles. De dinar tenim paella i mentre passen les hores de calor, alguns (acomboiats per Rebeca) s’inventen una cançoneta d’agraïment a “les xiquetes de la Uni…” que, després del taller d’extracció de llavors (tot un mon) i l’entrega de diplomes (que bonic!) els hem cantat entre tots amb l’ajuda de tabal i dolçaina que han vingut a ensenyar-nos a ballar, ai mare! Això si que és difícil pa mi… He suat més provant el pas pla que en tots el dies junts!!!
Toca marxar a casa i jo me’n vaig d’aquesta manera que veieu. I no sols la moto anava ben carregada, tota jo me’n vaig plena de goig.