Reflexions d’un dia de vaga

Ahir vaig fer vaga. No vull entrar ara en les raons – que en tinc moltes- per les que vaig decidir-ho. En esència, la pregunta és sí o no i jo, no estic a favor de les mesures que el govern està aplicant. Fer vaga és difícil. Estem tan habituats a la activitat que el dia d’ahir va ser com, quant deixes una adicció, mentalment has de dir-te que no a la temptació… La pitjor, la del cafenet del matí. No baixar a per pà, ni a consum, ni al centre comercial a tornar una cosa ni… al cap de 1 hora de debat amb mi mateixa, he arribat a un acord de mínims: posar la ràdio. Al remat he passat un matí bonic, preparant plantons de tomata xerry per a regalar.

La gent de la ràdiom’ha fet reflexionar sobre molts aspectes. He recordat quant treballava a la empresa privada i tot i que teniem bon ambient, a l’hora d’una vaga, era impensable que cap treballador s’atrevira a manifestar-se. Per això esperavem els piquets, que ens “forçaven” a parar i ja no era culpa nostra. L’egoisme en estat pur aguaita per la ràdio amb la gent que reclama el dret a treballar el dia de vaga. I jo em pregunte: renunciaran després als avantatges? Renúncien ja a tot el que al llarg de la història s’aconseguí gràcies a “bobaes” tals com vagues i manifestacions? També em preocupa un cas molt abundant: la gent que no POT fer vaga perquè no pot prescindir d’eixos diners. Companyes, companys, ara ja sou esclaus de les vostres paupèrrimes condicions, no vos sembla molt molt preocupant, no poder disposar hui de, posem, cent euros, a canvi d’un poc de dignitat futura? De tota manera, comprenc perfectament la gent que guanya poc i no pot prescindir, la comprenc sempre que després la trobe a la manifestació, no?

També he pensat en això de que la vaga és una forma obsoleta de protesta. No ho tinc massa clar, em sona a eixos arguments de que la dreta o les rojos són posicions obsolets i però que, curiosament, ho solen dir els votants del pp. Pero sobretot  no m’ho crec perquè ningú dona cap alternativa. Buscant una resposta, una alternativa, torne a la idea de la democràcia participativa. Hui és factible. Tothom tenim un mòbil i un dni, per poder manifestar la nostra opinió, en compte de votar les xorrades de la tele, podriem tindre accés directe a les qüestions que ens competen, com els nostres diners.  És qüestió de voler.

També he pensat en les grans organitzacions, cosa de la que es queixava la gent a la ràdio i m’ha fet vindre al cap fa uns milers d’anys (quant el concepte de nació no existia, pero sí el de polis) les persones es reunien a l’àgora per a debatre les qüestions que afectaven als habitants de la polis. Per això he pensat que podriem recuperar esta tradició grega i aprofitant que a València tenim un àgora, que pel que diuen no se sap pa que val, podriem demanar-la per al poble, com a lloc permanent de trobada per a debatre sobre com volem regir les nostres obligaicons i drets ciutadans.

A les 7, he acudit a la manifestació, de les grans, de les que no acabes mai d’eixir de la plaça, mentre la capçalera fa  molt que marxà. Aixina i tot m’he trobat en gent coneguda,els de sempre i més gent. Persones que tenen conciència social, que saben que els drets no cauen del cel com la pluja, pel contrari, al llarg de la història moltes persones han lluitat i lluiten per conseguir un poc de trellat, per procurar que els nostres bens, que son nostres, siguen repartits de la manera més equitativa. Si no hagués persones altruistes, empàtiques i amb conciencia social, hui encara seriem esclaus. Més esclaus, vull dir.

hui…

TANCAT PER VAGA!!!