Dignificant el treball

22 gener 2011

“Si hui em toca una loteria milionària, no canviaria res, demà igualment aniré a Silla replegar firmes per a la creació d’escoletes, de fet, l’únic que canviaria és que no tornaria al treball” Això li vaig dir divendres a una amiga. És la conclusió final de una qüestió a la que li estava pegant voltes: feina, ètica, dignitat, professionalitat.

Pot ser un altre dia tindré la valentia que ha mostrat hui mateix Fani al parlar de RTVV, de moment vos contaré com altra gent afronta la qüestió.

Algunes persones tenen el privilegi de treballar en allò que els agrada, i això es nota. Ho fan amb ganes, s’hi dediquen i els reporta una satisfacció crònica. D’altres, treballem en allò que ens ha eixit i tractem de fer-ho be per a també anar a dormir satisfets. Però passa – a mi m’ha passat- que eixes ganes de fer “allò que te manen” ben fet, et pot portar a fer o ajudar a fer coses que pot ser no son massa honorables. “Supèrbia professional” li’n diu una amiga.

He escoltat moltes voltes aquella  justificadora i perillosa frase de “jo només feia el que em manaven” i això, que és evident que no justifica  per exemple els assassins nazis, si filem més prim  (molt més prim), tampoc justifica aquella que accepta un xicotet suborn a un regidor corrupte per a que li compre els seus productes ò aquell tècnic que rep un obra que no està acabada o aquella que arregla els resultats d’un full per a que “quadren” al gust d’un cap o el comptable que assumix que s’ha de manipular els comptes o la treballadora que fingix malalties o el mestre que detesta la seua feina o… Fa molt poc he tornat a sentir esta frase a un documental imprescindible “tirar, comprar, tirar”. Explicava una dona que als enginyers de la casa  Dupont, els van obligar a re fabricar el nylon perquè l’havien fet indestructible i això no era bo per a vendre. I afegia que ells feien el que els manaven. No dic que no, però hem de aprendre a mirar el que fem i perquè, i si podem canviar-ho. O si voleu, hem de desaprendre a ser tan obedients, a vendre-ns només per un  sou, a pensar que el que fem o diga’m no canviarà res. No cal ser Ghandi, però mira, és un bon model a recordar… Només vos dic que fer un treball honorable, t’honra i et fa feliç, i no sé que en penseu, però a mi m’importa molt.

Tinc un amic que entre moltes coses és empresari i consultor; i diu coses com, l’objectiu d’una empresa no es fer diners sinó donar un servei, i si ho fas bé, els diners són la conseqüència natural. I també diu que tota empresa ha de ser capaç de pagar els impostos i sinó no funcionarà. Qüestions bàsiques. Per cert que m’ha passat una conferència d’Emilio Duró al que no vos podeu perdre.

El meu nebot, és una persona de 15 anys que ha de decidir que vols fer a la seua vida, quina cosa més difícil de decidir a la adolescència, no? Modestament li he dit que no pense massa en els diners, ser ric i tot això; que busque alguna cosa que li agrade fer, perquè la farà durant moltes hores cada dia durant molts anys, però també que no es preocupe si s’equivoca perquè podrà rectificar: canviar d’opinió és clau pera ser feliç.

Valen

 A banda de Fani Grande, tinc mes bons exemples: Valen és el meu perruquer des de fa més de 25 anys. Ell comença a treballar a una barberia als 7 ó 10 anys i si hui entreu al seu local i li pregunteu com està segur que vos diu “feliz, aquí entre mis pelos”. Vos sentiu vosaltres així a la vostra feina?

De vegades pensem que no podem fer res, que no som capaç de canviar les coses, però de tant en tant, algú ens demostra que sí, que la ètica no s’ha de quedar aparcada a la porta de la feina. Sabeu la història de Mohamed el pilot d’aviació tunisià que es va negar a portar la família del dictador expulsat pel poble? Es pot plantar cara al treball i a la vida, perquè per primera vegada a la història dels homínids tenim una vida llarga i hem de tindre una raó per eixir de casa cada matí. Què en penseu?

Anuncis

ADDICCIONS

10 gener 2011

Em resulta ben curiós el gran esforç que el nostre papà-gobern està fent per a que deixem una addicció tan lesiva com fumar. Personalment ho trobe be, jo fume poc i el fum i l’olor a tabac també em molesta. El que trobe més cridaner és la diferència entre el tractament i demonització d’aquesta mortal costum però no de moltes altres, lesives, horribles, absurdes o mortals. Perquè, si l’estat ha de vigilar per la nostra salut i la despesa sanitària, perquè no estan prohibides les sabates de talons de 12cm? Vos semble frívola? Pregunteu als metges, podòlegs, fisios quantes dolències provoquen. I després pregunteu-vos els beneficis que comporten. I després observeu que totes les dones de la TV en porten…
És cert, és frívol. Així que parlem de la potser més gran addicció: el cotxe. Quantes morts provoca? Accidents que deixen persones amb dolències cròniques, gent innocent, que passava per allí. Quant de sedentarisme i mala salut, quant d’estrés provoquen les retencions de cada matí, o les avaries o les multes, o buscar aparcament? Ara parlem de l’aspecte econòmic. La segona despesa més gran d’una família, una partida que ens deixa el sou tremolant com a poc, però que quasi-totes pensen que és necessari. Pensem en les costosíssimes infraestructures que calen per a poder anar més lluny i més depresa,  per a no esperar ni 5 minuts posem un metro, encara que després en passarem 20 aparcant… Espereu, que encara falta la contaminació, eixe fum que ens mata silenciosa no, sorollosament. I per a rematar, el model de ciutats en els quals en hem obligat a habitar, construint les nostres vides envoltats de carrers i aparcaments per damunt de tot, pressons voluntàries… Encara penseu que no és una addicció?
El consum com a forma de vida és en sí mateix un altra addicció. Estem convençuts de que necessitem tantes coses! Addictes al café, a les últimes tecnologies, als electrodomèstics d’última generació, a la moda, als llibres, a… comprar per comprar, a ser joves, a estar prims, a viatjar, a les festes, a tindre diners, possessions, estatus, èxit social, a…
Però no patiu, perquè si podem deixar de fumar metres veiem un concert o fem un café, què no serem capaç de fer!!