La casa en la mar

L’altre dia, la meua veïna i amiga Vicen em va dir “ja no escrius al blog”. És cert, ja no escric. Este espai va nàixer com a quadern de bitàcola d’un viatge, i el viatge, certament ha acabat. No ha segut un viatge per les illes, com jo somiava, més bé ha estat un viatge interior, sentiment nu, despullant l’ànima; una baixada las meus inferns, d’on crec haver retornat més humil i espere, un poc més sàvia.

Malgrat tot, la vida terrícola -com diu el meu estimat Vicent- em té ben distreta, sobretot amb la política. Un altre dia vos contaré com i perquè la meua feina em portà a la política activa, per pura coherència, per no poder callar tant… això un altre dia, quant tinga el valor d’altres, de parlar clar i ras, com han fet Fanny Grande ò Josep Ramon Lluch sobre RTVV…

El que vos puc contar hui és com es viu a un veler, a un port. Per a mi es com viure a qualsevol altre lloc, com qui viu a les afores, a un apartament de platja…tens de tot, poc, suficient. De les preguntes que la gent em fa vos diré: sí tinc llum ( i aigua i wifi…). Tinc un parell de camarots, cuina, nevera, bany i tot això… però, de tant en tant, quant ve algú ò quant la son i la mandra em deixen, solte amarres i faig un passeig: com hui. Feia tan bon dia: mar plana, poc de vent, just com a mi m’agrada que, sense pensar, m’he posat en marxa i au, a la mar.

Un veler és un artefacte on tot, tot pot fallar i sempre has d’improvisar i preveure què pot passar I com t’ho faràs. Pot ser per això ens agrada, per l’aventura o pot ser és per això que els armador(e)s naveguem tant poc. Al port no et falla el motor, no s’enganxen les drisses a la creueta ni es trenca el fondeig…

Hui li ensenyava al meu Xicotet a portar-lo ell solet, ben trimat i sense pilot; com fa la meua amiga Amparo amb el seu gosset Jano que li ensenya a mirar el carrer al creuar per si venen cotxes… bé, ella li ho diu en paraules, jo només ho faig; li toque la canya, suau i el pose a rumb i, si ho fa bé, li faig una carícia i li somric. Després renyim un poc a l’hora d’atracar, perquè ell sempre vol anar per altre lloc, es rebel·la i sempre ens costa un poc, com quant tornes els xiquets del parc, que fan de tot menys entrar a casa…

Si un dia voleu gaudir de la mar, un diumenge, alguna vesprada… segurament la setmana que ve m’agafaré algun dia per navegar i per fer un bany:  l’aigua encara està bona 😉