Viure al vaixell

És diumenge migdia i, com crec que fa més mar que vent he decidit no eixir a navegar, em quede al port.

Un vaixell també és una casa que cal netejar, o fer alguna reparació… però poc després -perquè ací s’acaba molt prompte- com fa solet me’n vaig al pantalà a picar ametles.

Passa un veí i em pregunta, t’ix més barat si les piques tu? No ho sé, li dic, és que m’agrada.  No penseu que és un plaer estar al carrer, al sol, picant ametletes, una per a mi una per al pot, com quan era xicoteta? Ho faig perquè sí perquè la vida simple val la pena, te dóna eixa pau i eixa tranquil·litat interior que podríem anomenar felicitat. Pot ser per això tanta gent em diu “que contenta estàs” perquè pel que sembla sempre cantussege o xiule alguna cosa…

Viure a un vaixell és una aposta decidida per limitar les pertinences: no tinc més de 10 llibres, ni quadres, ni discos; tinc menys roba que mai i així i tot no la utilitze tota. No em calen més sabates, només tinc una bossa i algunes de tela per a comprar. Tinc menjar abord però no massa i no em falta de res perquè el que no tinc, no em cal.

L’espai limita els recursos disponibles, com el planeta on vivim però no ens  n’adonem. Com l’aigua. Si t’estàs dutxant i escoltes la bomba que t’anuncia que se va a acabar, has de racionar l’aigua. I sabeu què? sempre que baixe el llistó del consum descobrisc que encara me’n sobra.  Feu la prova!

Un espai tan reduït et permet tindre-ho tot a la mà: amb un calefactor tinc tot calentet i quan em dutxe, el bany queda net. Tinc cortines però preferisc vore la mar i les estrelles. Si fa bon dia em quede a la banyera, escrivint o gaudint de l’aigua i la fauna. I clar, si el temps, l’oratge i les ganes acompanyen, solte amarres i en un no res estic per la bocana amb tot ben arranxat.

Aneu amb compte perquè lluny de posseir les coses, en som els seus esclaus.

A qui culpeu?

Fa quasi 20 anys que treballe a l’Institut Valencià de l’Habitatge. Ja vos imagineu que n’he vist passar de tots els colors, per davant i per darrere. Molts m’escolteu “despotricar” sense embuts. Hi ha altra cosa però que pot ser no vos he contat, i que és més important. Imagine que no sabeu com són les persones que hi treballem.

C. és una dona orgullosa del seu treball que no dubtarà en pujar-se’n a  una bastida per comprovar un forjat, abans de pagar un euro; apassionada amb les seues conviccions, però capaç de respectar-ne d’altres.

AV. és la dona més prudent i judiciosa que conec, sempre val la pena demanar-li consell, perquè mai no serà interessat ni destrellatat. Un punt de referència.

MJ. és possiblement la millor persona que he conegut. És pacient, sap escoltar, sempre està disposada a aprendre i sempre té un somriure per a tots, fins i tot per aquells que pot ser no s’ho mereixen.

S. és una dona sabuda, observadora, bona amiga i activista si cal; que sap fer la seua feina amb el cap i amb les mans més ràpid que ningú.

B. té una intel·ligència explosiva que utilitza eficientment per a optimitzar els recursos, amb el gust de les coses ben fetes i humor i energia per portar-ho tot endavant.

AP. és la més brillant i la més modesta. Treballadora, discreta i honesta; una dona encisadora.

No són les úniques, però en són un bon exemple. Companyes i amigues a les quals estime i respecte, i els dedique estes paraules i esta lluita; perquè s’ho han guanyat. Quasi totes són a més a més, mares i bones mares, preocupades per l’educació i la felicitat dels seus fills. Però, sobretot, són bones treballadores, amb les quals porte gairebé vint anys treballant, fent la nostra feina, amb ganes, amb trellat, quedant-nos per les vesprades, anant-nos-en a casa preocupades pel que no has acabat. Vint anys sense oblidar com millorar i com fer el nostre treball per a servir a la ciutadania, que és qui ens paga i a qui hem de rendir comptes. Vint anys demanant formació, demanant polítiques d’igualtat, prudència i equitat amb els diners públics…Vint anys fent allò que ens manen però protestant quan pensem que les coses estan mal fetes; pot ser per això cap de nosaltres ocupa llocs rellevants.

Però ara, res no val res, a l’opinió pública igual li té, una aparelladora qualificada que, posem, una biòloga fent de directora de l’habitatge; la massa no mira pèl, ara som culpables els treballadors i s’ha acabat: que ens tiren al carrer i prou, com si això no fera sinó agreujar el problema comú.

Nosaltres, després de vint anys, encara ens juntem als esmorzars o als dinars – que mai ningú ens ha pagat perquè no toca- a pensar en que la ciutadania, ara més que mai, necessita mesures socials en vivenda; raonem sobre que hauríem d’abaratir les vivendes, llogar-les, cedir-les en ús als necessitats, assessorar ajuntaments tècnicament, o dedicar-nos a la rehabilitació sostenible amb un parc de 300.000 vivendes tancades. Tenim molta feina per fer i volem fer-la!

Sí, després de vint anys encara ens queda dignitat professional, perquè nosaltres sí creguem que els serveis públics han d’existir per a servir al poble i no als politics. Per això i a títol personal, faig un prec a tota la infinitud de caps i “mandamassos” que tenim per damunt: sinó teniu idees, sinó teniu il·lusió per treballar per al poble, no ens culpeu, ací teniu unes treballadores que porten 20 anys al servei del poble i que encara atenen amb convicció i amb un somriure als llavis.

Indefensió? Rebel·lió!

Les xarxes socials són una font d’informació fantàstica. L’altre dia, el meu amic Xavier, penjà al seu mur este vídeo “Indefensión aprendida”.  Una lliçó de 5 minuts  per a saber que ens passa. La impotència, la desmoralització, la resignació està fent la seua feina per tot arreu, que no?

Divendres passat assistírem al retall més salvatge dels nostres drets, de la ma del nostre conseller. “El govern valencià està arruïnat i vosaltres aneu a pagar-ho” ens va dir amb les seues mesures. Perquè ells, no van a pagar ni un cèntim ni van a baixar-se’n del ferrari.

Faig meues les paraules de Morera “És intolerable que les errades del PP es paguen amb el sou dels funcionaris”. I ho dic literalment, no es pot tolerar. Si deixem que una persona que treballa per 1200€ passe a cobrar-ne 900 (és una estimació a bulto d’un interí auxiliar) estem condemnant-la a una situació critica de la qual serem còmplices!

Intersindical Valenciana ha fet una convocatòria per demà, per a parlar de les mesures que anem a prendre contra este robatori continuat. És evident que caldrà fer vaga, i més coses, pense. Però en parlar amb unes i altres, em diuen eixes coses que sé que pensa la gent com “ningú farà vaga, la gent està penjada de pasta i no s’ho pot permetre” ò “els sindicats son uns venuts i no tenen credibilitat”. És cert, la gent pensa aquestes coses i encara de pitjors “mira que ha passat a Grècia, de què val fer res?” Veieu la relació amb el vídeo que acabeu de vore? Jo sí.

Pot ser tenen raó, pot ser els sindicats (no tots) han viscut també (com alguns polítics) enganxats de la mamelleta i ara paguem les conseqüències. Per la meua banda sempre he cregut que 1- els sindicats haurien de viure de les afiliacions i no de les subvencions i 2- que haurien de negociar només per a la gent afiliada. Ho dic sabent que no són idees massa compartides…

Malgrat esta ona de derrotisme, jo no sóc fàcil de conformar, per això i arribats a este punt, la pregunta és (ha de ser), que podem fer?  En general, vos recomane la lectura de “Hay alternativas” per a que vegeu que sí és possible canviar les coses, sempre és possible, sempre!

En particular i per a la reunió de demà jo propose contramesures. Per a cadascuna de les 10 decisions del govern posem una alternativa més justa i amb la mateixa quantitat d’estalvi.  No em correspon a mi (ací i ara) fer aquestes contrapropostes, seria una frivolitat. Però estic convençuda que es pot fer si ens posem a treballar. Ací copie el resum fet per Intersindical. S’accepten propostes!

No veig l’aeroport de Castelló, ni la formula 1, ni les diputacions, ni els jornals de “sus señorías“ ni…  Cal una auditoria dels comptes, cal saber en que es volen a gastar els diners que ja no tenim i opinar i fer uns pressupostos públics i participatius, perquè jo, que pague impostos (no tinc comptes a Suïssa),  vull decidir en que els anem a gastar. I sobretot cal posar a cadascú al seu lloc i el mal gestor ha d’assumir la responsabilitat del seu càrrec, perquè ho cobra, no?

Ací teniu un exemple de despesa intolerable.

I un altre de mala gestió (o frau):

No teniu una barreja de ràbia i vergonya a la panxa? Jo sí.

Quant direm PROU?

Al matí escolte a la ràdio que la Comunitat ha segut rescatada pel Tresor Públic, i ja està, ací no passa res. Més tard, fent-me el calentet amb Silvia al Deja-vú, veig la portada del Levante, on lluny de dir açò s’acabat han liquidat l’autonomia o jo que sé, trobe un titular descafeïnat, que no s’entén “La generalitat se retrasa en el pago de un vencimiento de deuda” Tant com saben els diaris fer escandalera i posar titulars catastrofistes, i a ara que, perla?

Qüestions sobre els mitjans informatius a banda, em ve al cap que aquestos incompetents –els governants- es creuen (i tenen motius) que tenen 4 anys de maniobra lliure, per fer i desfer amb les seues majories absolutes . Baixaran salaris, pujaran impostos, canviaran lleis per tirar tothom al carrer (de la casa i de la feina) tallaran sanitat, escoles, subsidis i ahí, quant ja no podrem més quant ja no tindrem per a menjar, es trauran de la butxaca un salvapàtries, un “obama” creat pel sistema i tornarem a caure en el parany de 4 anys més.

Per això vos dic que ara és l’hora de canviar el sistema, una nova pseudo-aristocràcia avariciosa i sense escrúpols ens està xuclant la sang. Però depèn de nosaltres, sí, de tu i de tu i de mi, i no, no pots delegar. Hem de ser nosaltres els que ho canviem hui o demà.

Que com? Les ferramentes les tenim davant. Recordeu com començà la dimissió de Camps? Jo sí. Una protesta en facebook es convertí en pàgina, i després van publicar “si arribem a 1000 farem una mani… i la férem i ací estem: si o no?

De vegades, la informació t’arriba en el moment adequat, ho dic perquè hui també, Xavi Cunyat ha compartir un article molt bo, de Peña-López, que m’ha fet pensar i que m’ha portat a un altre enllaç  … I tot junt em fa pronunciar esta frase “hem d’abolir la democràcia representativa i establir la democràcia participativa” es l’hora, les noves tecnologies ens brinden esta oportunitat de reprendre el control de la societat. No podem consentir que els vots d’un 20% de la població ens porten a la ruïna i al silenci durant els propers 4 anys… com diu Jardí al seu molt recomanable article d’ahir : Quant comença el calendari de mobilitzacions?

I la pregunta final:  esteu preparats per a ser ciutadans?

Rituals nadalencs

Dels rituals, creences i costums de les festes d’hivern només en practique un parell: fartar en companyia i fer un repàs sobre el cicle que acaba i comença de nou.

I des de que la terra va estar ací l’anterior solstici d’hivern, ha sigut l’any més intens dels que recorde. He fet tantes coses, que al tractar de nombrar-les, jo sola m’he avorrit!  Just i raó es dir que altres coses les he deixat de fer, i es que enguany he diluït la meua veu per a fer-la més col·lectiva, per a fondre-la amb altres i ser més, i més forts… i m’he trobat amb els fruits d’aquells tarongers que altres empeltaren, per al futur, el nostre present. És una experiència meravellosa, molt molt satisfactòria i a la qual, de moment, no pense renunciar.

Altres coses no han anat bé, com el viatge a vela. Dis-li fracàs o dis-li informació, com diu la meua estimada Clara.

Bò, tot açò no importa massa, el que importa és el que farem l’any vinent, el que farem hui, perquè el futur és incert, però no li hem de tindre por, sinó ganes. Ganes de que arribe i fer-li front, queden moltes lluites que guanyar i a mi em trobaran ben disposada.

Ara vaig a fer una llista de les coses que vull fer enguany. La 1ª tornar a escriure al blog  😉