Cap d’any, un dia més

31 Desembre 2012

Fa anys que no tinc la necessitat de fer res especial al cap d’any, pot ser perquè cada dia el trobe especial. Tots els dies tracte de fer tot allò que vull, que puc, que em crec, per ser feliç, pensant i fent per a que ho siguem tota la gent. Vos havia dit que les mini-xerry han fet mini-flors?

Imagen 304

Penseu que és poca cosa? Una planteta, a un maceter del port, a l’hivern, ha tret flor. Això és molt gran!! Qui li posa la mida a la vara?

Este matí a la ràdio deien a u: “ooh no vas a menjar raïm? I que menjaràs?” Clar perquè l’opció de no menjar 12 coses a les 12 de la nit no s’entén, no? Voleu dir que som tan fàcils de manipular, que fem tot allò que toca perquè toca? Que si esta nit no complim amb algun ritual passarà… que? Heu fet l’estadístic de contrast que explica tan be com vos ha anat fent allò que toca?

Amigues i amics, va sen hora d’eixir de l’armari del conformisme! No podem ser els nostres propis carcellers i quedar-nos en la queixa de portes cap a dins. Tenim una oportunitat increïble de construir un món preciós, on els valors de la solidaritat, la confiança, la cooperació, marquen les nostres vides. Una vida digna, diu el nostre programa polític, una bona vida, si senyores. Voleu provar?

Tot i que esta nit no cuinaré plats cars ni em posaré un vestit lluent, sí que pense en l’any que arriba. Perquè m’han quedat moooltes coses per fer… Algunes més fàcils d’explicar, com obrir un compte en un banc ètic o canviar el llum a som energia, altres canvis són més subtils però no menys importants, i pot ser, posar en marxa un projecte sobre com compartir un munt d’idees per a créixer i per a viure en un món millor… Ja sé que açò sembla que ja no és personal: ho és! La felicitat és compartir! Per això treballe amb il·lusió i optimisme, perquè vivim en una època on podem canviar la nostra manera de viure i sobretot de pensar.

Be, després de tot, pot ser sí és un dia especial, de reflexió, de balanç sobre el que encara no hem fet i cal fer. La utopia està ahí mateix: és possible, és necessària i hem de fer-ho ARA!

Així que no cremeu tota la pólvora esta nit, perquè vos han de quedar ganes per a tot el que vindrà 😉

Amb estima.

xicotet

Anuncis

Històries de l’hort

17 Desembre 2012

Fa dies pensava en començar un nou blog, un altra etapa, però me n’adone  que en realitat no cal, perquè com sempre, continue perxant per l’ample.

IMG_0279

Feia temps que em preocupava el campet de mon pare, que teníem abandonat. Vaig començar fa un parell d’anys. “No pot ser que jo que em preocupe pel camp en tinga un deixat perdre. “Plantem uns arbres!” vaig dir a la família i com són tan bona gent, ho férem!

Després la cosa quedà darrere d’altres projectes. Este estiu vaig aconseguir que me’l netejaren i molt poc a poc vaig fent alguna coseta.

Imagen 145

Vos semblarà poc, però jo crec que les coses es fan fent-se i que tota pedra fa paret.

Així que, atesa la meua ignorància – quasi tan gran com el meu entusiasme- em vaig tornar a apuntar a l’Universitat d’estiu de l’horta. Enguany inauguràvem els horts urbans de Benimaclet.

Imagen 349

I a més a més, m’he apuntat a les practiques d’hort que faig a Alcàsser, a l’hort de Carmen. Allí espere aprendre i motivar-me per anar fent el meu propi hort que de moment és com una maceta gran ;)))

 

Imagen 189

Però cada pas és un gran triomf per a mi. Molta gent em mira amb poca confiança, però això em passa sempre que vull fer el que jo vull fer encara que a la gent li semble que “no toca”. També hi ha gent bona que m’ajuda, com Pedro un veí que em dóna consells. I l’altre veí, que m’ha regalat uns enciams.

L’altre dia havia de regar però no baixava aigua. “- Que faig, mare?  – Parla amb el tio Roberto, del motor de la Ratlla”. I el tio m’explicà com anar a “la casa de l’aigua”. Imagen 184És increïble, però la vaig trobar (be, em vaig perdre un poquet només), vaig llevar el partidor… però no arribava aigua. Ho vaig deixar anar, quin remei i me’n vaig anar a casa. Al dia següent vaig tornar, clar! Este viatge si que hi havia aigua. Vaig plantar i vaig regar, com cal. El misteri de l’aigua no el sé encara. Pel que em diuen és complicat, perquè tu obris el partidor però has de seguir el camí de l’aigua (que poètic, no?) per vore on està i si algú l’està gastant… quantes coses per a aprendre. Tot un repte!