Cap d’any, un dia més

31 Desembre 2012

Fa anys que no tinc la necessitat de fer res especial al cap d’any, pot ser perquè cada dia el trobe especial. Tots els dies tracte de fer tot allò que vull, que puc, que em crec, per ser feliç, pensant i fent per a que ho siguem tota la gent. Vos havia dit que les mini-xerry han fet mini-flors?

Imagen 304

Penseu que és poca cosa? Una planteta, a un maceter del port, a l’hivern, ha tret flor. Això és molt gran!! Qui li posa la mida a la vara?

Este matí a la ràdio deien a u: “ooh no vas a menjar raïm? I que menjaràs?” Clar perquè l’opció de no menjar 12 coses a les 12 de la nit no s’entén, no? Voleu dir que som tan fàcils de manipular, que fem tot allò que toca perquè toca? Que si esta nit no complim amb algun ritual passarà… que? Heu fet l’estadístic de contrast que explica tan be com vos ha anat fent allò que toca?

Amigues i amics, va sen hora d’eixir de l’armari del conformisme! No podem ser els nostres propis carcellers i quedar-nos en la queixa de portes cap a dins. Tenim una oportunitat increïble de construir un món preciós, on els valors de la solidaritat, la confiança, la cooperació, marquen les nostres vides. Una vida digna, diu el nostre programa polític, una bona vida, si senyores. Voleu provar?

Tot i que esta nit no cuinaré plats cars ni em posaré un vestit lluent, sí que pense en l’any que arriba. Perquè m’han quedat moooltes coses per fer… Algunes més fàcils d’explicar, com obrir un compte en un banc ètic o canviar el llum a som energia, altres canvis són més subtils però no menys importants, i pot ser, posar en marxa un projecte sobre com compartir un munt d’idees per a créixer i per a viure en un món millor… Ja sé que açò sembla que ja no és personal: ho és! La felicitat és compartir! Per això treballe amb il·lusió i optimisme, perquè vivim en una època on podem canviar la nostra manera de viure i sobretot de pensar.

Be, després de tot, pot ser sí és un dia especial, de reflexió, de balanç sobre el que encara no hem fet i cal fer. La utopia està ahí mateix: és possible, és necessària i hem de fer-ho ARA!

Així que no cremeu tota la pólvora esta nit, perquè vos han de quedar ganes per a tot el que vindrà 😉

Amb estima.

xicotet

Anuncis

Històries de l’hort

17 Desembre 2012

Fa dies pensava en començar un nou blog, un altra etapa, però me n’adone  que en realitat no cal, perquè com sempre, continue perxant per l’ample.

IMG_0279

Feia temps que em preocupava el campet de mon pare, que teníem abandonat. Vaig començar fa un parell d’anys. “No pot ser que jo que em preocupe pel camp en tinga un deixat perdre. “Plantem uns arbres!” vaig dir a la família i com són tan bona gent, ho férem!

Després la cosa quedà darrere d’altres projectes. Este estiu vaig aconseguir que me’l netejaren i molt poc a poc vaig fent alguna coseta.

Imagen 145

Vos semblarà poc, però jo crec que les coses es fan fent-se i que tota pedra fa paret.

Així que, atesa la meua ignorància – quasi tan gran com el meu entusiasme- em vaig tornar a apuntar a l’Universitat d’estiu de l’horta. Enguany inauguràvem els horts urbans de Benimaclet.

Imagen 349

I a més a més, m’he apuntat a les practiques d’hort que faig a Alcàsser, a l’hort de Carmen. Allí espere aprendre i motivar-me per anar fent el meu propi hort que de moment és com una maceta gran ;)))

 

Imagen 189

Però cada pas és un gran triomf per a mi. Molta gent em mira amb poca confiança, però això em passa sempre que vull fer el que jo vull fer encara que a la gent li semble que “no toca”. També hi ha gent bona que m’ajuda, com Pedro un veí que em dóna consells. I l’altre veí, que m’ha regalat uns enciams.

L’altre dia havia de regar però no baixava aigua. “- Que faig, mare?  – Parla amb el tio Roberto, del motor de la Ratlla”. I el tio m’explicà com anar a “la casa de l’aigua”. Imagen 184És increïble, però la vaig trobar (be, em vaig perdre un poquet només), vaig llevar el partidor… però no arribava aigua. Ho vaig deixar anar, quin remei i me’n vaig anar a casa. Al dia següent vaig tornar, clar! Este viatge si que hi havia aigua. Vaig plantar i vaig regar, com cal. El misteri de l’aigua no el sé encara. Pel que em diuen és complicat, perquè tu obris el partidor però has de seguir el camí de l’aigua (que poètic, no?) per vore on està i si algú l’està gastant… quantes coses per a aprendre. Tot un repte!

#25S

27 Setembre 2012

Hola de nou!

Ho sé, no sóc massa constant en el blog. Pot ser em passa el contrari que a Pitarch, que ara ja s’ho mira “des de la butaca de casa”, -blog que vos recomane vivament-. A viure-ho sí, però a contar-ho no m’arriba; però hui vos faré una reflexió del #25S.

 Vaig estar a Madrid. Anàrem amb 15M Russafa que havia fet l’esforç d’organitzar-ho. De camí ja ens van dir que estaven bloquejant el pas dels autobusos, Saragossa, Barcelona, i fins a 9 retinguts, demanat documentació i desviant-los a Getafe, ens van dir… després no he sabut que passà. Nosaltres aconseguirem passar i, en aterrar al Retiro, ens sentíem com uns “maquis”, mig herois mig proscrits. La policia cridà a més policia, que ens escortaven sense dir-nos res. La gent treballadora ens donava suport, aplaudint-nos al nostre pas.

Cap a les 6 del vespre, “Neptuno” es va anar omplint pels 3 costats oberts, de tant en tant corejàvem “lo llama democràcia y no lo es…” o “dimisión” o “hijos de Bankia”… Més emoció de veure tanta gent de llocs tan diferents, d’edats i d’aspectes tan diferents. De sobte la policia es menejà i crea l’efecte “que ve el bou” la gent corre, paro no sap perquè. Ahí vam veure la quantitat de por que havien aconseguit posar als nostres caps, després de tantes setmanes d’amenaces contínues: és il·legal, sou golpistes, “protegirem a la població”, deia la delegada del govern. Vol dir senyora que els mil i pico robocops ens “protegien” a nosaltres, la ciutadania, del gran gran perill que s’amaga dins de les corts? No calia, gràcies.

La ciutadania estàvem al carrer, perquè no consentim esta dictadura d’esta nova aristocràcia garrula que es creu que van a seguir jugant al seu joc. Als que no vau vindre vull contar-vos que el que trau la tele, com sempre, no és tot el que passava. Quasi tota la gent estàvem tranquil·la, cantant, o asseguda a terra com l’assemblea València que es passà 3 hores demanant la gent que feren una sentada, i corejant i coordinant; donant exemple de com s’han de fer les coses. Una enorme quantitat de gent va fer una cadena humana envoltant el perímetre cantant i demanant la dimissió.

Però això no és el guió que ens havien escrit, eixe dia tocava sang per amagar la seua indecència. Només calen alguns exemples, com el patètic grup d’ encaputxats on una dona tracta de fer-los entrar en raó i un moniato comença a “amenaçar al antidisturbis amb la “canyeta” vols dir que això és per a que? I si li arriba a tocar al robocop, ai, mare! O que em digueu del “que soy compañero, coño” nyas, coca!!

Tota una pantomima, un teatret de xavo del que saben molt, per a tindre’ns cara a la tv dient: claaar es que els perroflautas són uns extremistes!! Extremista és la que ha pagat hores extres a 1.300 funcionaris des del dimarts per la nit, fins no se quant!!

També es casualitat que la premsa tenia accés privilegiat on s’anava a orquestrar la violència, tot estava ben planejat: qui, com i per on trencaria la pau. Necessiten que els titulars s’òmpliguen de ferits i detinguts mentre deixen en un segon plànol el que i el perquè estem allí i que pensen fer els nostres assalariats de dins les corts. Alguns del nostres treballadors (Baldoví i el grup mixt,) sí que va eixir al carrer per a donar-nos suport, d’altres no, ja sabeu qui.

He de confessar que a les 10 de la nit, 17 hores pegant bacs i passant fred, i a punt de ploure i el que te queda, és molt descoratjador que, després de la vivència que has tingut, després de veure i d’escoltar “SÍ SE PUEDE” arribes a un bar, i veus les notícies i només ixen hòsties i més hòsties. Merda de tele! Tot l’esforç a fer la mà. Ningú parla del moviment ni del que es demana i de com fer-ho…

Malgrat tot, tinc la convicció de que cal seguir marcant el camí de l’acció no violenta, cal acorralar als infiltrats, als violents oportunistes, cal portar la cara ben destapada (malgrat el fred) i així és com aconseguirem crear la suficient massa crítica per a canviar les coses. Si ens posen tanques a 500 metres, nosaltres ens posarem a 501 metres, perquè la distància no importa, ja poden amagar-se darrere d’animals i lleons que la veu de la raó, la veu del poble, els retronarà al cap.

2

Que fem?

14 Juliol 2012

CAL UNA SEGONA TRANSICIÓ!. No ho dic jo (que també) ho diu Vicenç Navarro. Esta és la millor resposta que he trobat a la pregunta que em va fer la meua amiga Nuria dijous passat: i ara que fem? El gran problema que tenim, li vaig dir, és que qui ha de canviar les lleis que calen per a solucionar-ho, és precisament qui ens vol destruir, per tant hem de trobar la manera de fer-los fora. Jo, de moment, no m’apunte a la proposta de Miquel: matem-los; perquè  no tinc ganes d’anar a la carcel i no sóc jo de matar, encara em considere pacifista, que no vol dir que em quede queta, ben al contrari!

Tornant al que diu el magnífic Sr. Navarro, per a fer possible una 2ª transició cal fer com la primera: una gran mobilització social va ser la raó per la qual arribarem a tindre democràcia i no per l’argument frívol –diu ell- mangarrufero – dic jo- de que va ser el rei. Un altra manipulació de la qual podem parlar un altre dia.

Molt bé, ja ho tenim, mobilitzem-nos! Però això ja ho estem fent, em direu? Sí i no. Ho fem, és cert, uns quants, però encara una gran majoria de gent hui, votaria a ppsoe, més del 44% segons el CIS d’abril!

Per tant la nostra missió és la de convèncer la gent de que el sistema capitalista és un zombie, un mort que es menja tot el que troba fins devorar-se a ell mateix. Podem canviar les coses, està en les nostres mans canviar la democràcia xicoteta que tenim (cada dia més retallada) per una una democràcia forta, real i participativa. És la nostra responsabilitat!

Ja sabeu que sóc militant convençuda de COMPROMÍS i per tant la meua primera opció és oferir-vos les nostres idees, la nostra política, per canviar el món des de baix, entre totes i tots. Estem d’acord en que hem de fer fora als mals politics, als corruptes, als apoltornats, als que han perdut (si en tenien) les ganes de SERVIR-NOS, de treballar per al poble, per no parlar de perles com la de #quesejodan. Però no em digueu que  “tots els politics són iguals” ja sabeu a qui beneficia. No caigueu en els paranys de “tots els funcionaris … ò tots roben… ò tot el món defrauda… ò…”

Si la meua opció no vos convenç, ho respecte, però llavors teniu un altra feina que fer: busqueu alternatives. I no espereu “el messies” com em deia Yolanda, perquè no és cosa de 1, el líder eres tu i jo i totes les persones. Recordeu: si torneu a votar PPSOE tindrem el mateix.

Conegueu la història de Mouseland? El meu regidor, Josep Melero, la va explicar en campanya.  Vos la deixe ací per a que feu una reflexió.

Terra de ratolins

Una última cosa (per ara): apagueu la tele! No vos enterareu de res. Feu-vos l’ànim, connecteu-vos a les xarxes socials, entreu en fb i tw i voreu el que està passant, de veritat!

I mireu be si són gats o ratolins ; )

JO FAIG VAGA

28 Març 2012

Llig amb certa empatia l’amable entrevista que li fan a la Fallera Major al Levante. La xica té raó, bàsicament tenia unes expectatives creades i açò no pensava que podia passar. La gent que no està d’acord amb la política (o amb el que siga) es queda a sa casa i es mossega… les ungles. Però enguany moltes coses estan canviant, un esclafit de #primaveravalenciana omple els carrers de #intifalla. La gent ja no vol callar més, ja no pot callar més. Hem arribat al punt crític on no es pot tornar. Ara només queda tirar endavant!

 I han segut les falles les que s’han posat al mig de les protestes i no al revés. Ho dic, perquè la pobra diu “demà jo no estaré ací però ells tampoc vindran”.  Ja li dic jo que sí, que no s’apure, que anàrem la setmana d’abans de les falles i tornarem a anar.

Li torne a donar la raó quan diu “que te xiulen cada dia acaba fent-te mal” I tant xiqueta!! Has de tindre una pell moolt dura o uns “tapons” molt grossos perquè això no te faça reaccionar! Però clar, no parlem de tu. Parlem de Rita, del que ella representa. (Una mica tard)  pense que pot ser els que ocupeu el balcó, hauríeu pogut prendre mesures. Això com va? El balcó de qui és? Perquè per a no molestar les falleres, pot ser els polítics podrien haver anunciat que es canviaven de balcó i no posar-se amb les falleres. Podria haver-ho demanat la JCF per protegir-vos, per separar la política de la festa, fins i tot podríeu haver-vos alternat al balcó… son idees que em venen al cap. Fins i tot quan diu que li xiulaven a Rita però que ella ja no estava, li podrien haver dit a algú que ho anunciés amb un megàfon… Clar que les protestes de la plebs tenen açò, que la gent fa el que vol…

Per cert, no era emocionant vore des de dalt com la gent jove (o menys jove) reclama els seu drets, perd la por i es tira al carrer per denunciar que ens han robat el futur? Jo crec que  sí!

Hui he estat a baix del balcó (després d’acabar la mascletà) i només he pogut vore al pirotècnic, la gent aplaudint-li – també els manifestants-  i un momentet la mà de Rita. Després he vist les falleres d’esquena mentre la gent protestava(vem) fins que m’he cansat i me n’he anat. Era un poc absurde perquè li cantàvem a ningú en veritat. Una trista metàfora: el poble demana explicacions, els responsables no es queden ni a escoltar, i els que sí estan ens mostren l’esquena, al millor estil Amis, que diu MDS.

També em fa certa gràcia quant parla de que a elles també els preocupa la situació econòmica. Anem a vore, senyoreta, quants diners s’ha gastat vostè enguany per “complir aquest somni”? No toquem el nas que amb un jornal això no es paga!

Després diu que les festes són apolítiques. Quina gràcia! Sandra, bonica, quant digueu apolítiques, normalment voleu dir acrítiques amb el poder establert. Que tire la primera pedra la fallera que no tinga vinculació!

 Sé que saps molt de falles, i també me consta que has treballat de valent per fer açò que tanta il·lusió te feia. Però no tots veiem les falles igual. Jo no he volgut ser mai fallera, per exemple. Però em fa molta il·lusió que siguen Patrimoni de la Humanitat. Te recomane aquesta lectura “Les falles silenciades” (un article, trobe, imprescindible). Pot ser entendràs que hi ha altres veus, altra manera de ser valenciana, de sentir les falles; que són en essència la veu del poble.

Visquen les falles!

 Escolte indignada la utilització de “les falleres” com a excusa per que la gent no proteste. Quina barra! Com pot pensar ningú que la cosa va contra unes xiquetes? No m’importa de qui són filles, ni la seua ideologia, (que espere que en tinguen); si m’importa i molt, la utilització, la cosificació de les dones-florer que ixen al balcó, triades per a fer bonic, “decorades” amb milers d’euros, alliçonades per a somriure, saludar moixament i no parlar, no opinar i ara, per acabar-ho d’adobar, per a ser les “víctimes innocents” d’una lluita justa del poble per recuperar el que li han robat: la sobirania!

Hem convertit les falleres en ninots i els ninots en angelets! Les falles i les dones som altra cosa, encara que no ho semble. Les falles (i les dones) haurien de ser la veu del poble:una experiència artística i satírica per a crear opinió, per a debatre i combatre; per a fomentar la vertadera cultura valenciana, que en tenim i molta i bona. Ara, les dones (i també les les falles) estan sotmeses a altres interessos; la frivolitat, l’aparença, la hipocresia, i els diners que tot ho dominen i tot ho podrixen!

Però els més joves han portat una #primaveravalenciana que no se’n vol anar, que s’ha instal•lat al cor de moltes persones i ens ha despertat d’un mal son, on havíem perdut la ciutadania. Hui, demà i tots els dies, eixirem al carrer perquè volem recuperar la veu.Les dones i les falles, com la resta de la societat han d’evolucionar en un món que està canviant molt ràpid. Dones! Falleres! no podem seguir sent el decorat, este segle és nostre, és l’hora de fer un món millor, amb trellat, amb valentia, amb espenta. Celebrem les festes, fem-les nostres, siguem part, però no del decorat. Que no ens utilitzen!

El futur és nostre!

Una aturada més!

12 febrer 2012

Esta setmana he rebut un curt i simple missatge d’un amic “ja sóc un aturat més”, em deia. És  el signe del temps, que canta Sènior, perquè jo mateix estava a l’espera de si em tocaria en març o en juliol. Ara, després de vore que la reforma laboral s’ha aprovat un divendres i publicat un dissabte (per a que després diguen que els funcionaris no corren), tinc la quasi certesa de que el dilluns ens posaran damunt la taula l’ERO, a nosaltres i a molta més gent. Açò en un mes està enllestit! No vaig a fer un drama, era una mort llargament anunciada.

Altra gent ja fa temps que va per davant. Ahir mateix va visitar-me un amic que ja  farà un any es quedà al carrer. Llicenciat, amb una feina decent, a la qual dedicava hores i hores… res d’això valgué, la feina baixà i el feren fora. Com que no és persona d’estar-se queta, s’ha fet empresari (auto-empleat, com diria la meua estimada Clara), però no li va bé; cobra poc o gens les poques feines que aconseguix i això l’ha fet –segons m’explicava- canviar dràsticament molts dels seus hàbits: “com que he de menjar molt fora de casa, el que faig és esmorzar bé i després ja no menge res fins que torne, el pressupost no dóna per a més.” Hem passat a ser  pobres, en un estat de rics i sinó fem res, això anirà a més, a molt més.

Els humans tenim la peculiaritat d’auto-produir-nos molt de patiment, calem les pròpies rateres i després, atrapats, li tirem la culpa un altre. Va sent hora de moure fitxa. No per res, ens anem a trobar al carrer sí o sí, per tant, més val que protestem o que ens busquem uns bons cartrons per a dormir. Als que penseu que no podeu fer res vos diré que esteu equivocats. Gràcies a tota la gent que va seguir defensant les politiques neoliberals de Zapatero, ens trobem de súbdits dels bancs alemanys. Gràcies a les moltes persones que votaren a Rajoy, ens trobem a les portes de la pobresa. Això ho haveu fet possible vosaltres, conciutadans, així que, ara toca eixir d’esta, posar al seu lloc a totes aquelles persones apoltronades en el seu statu de nou-ric a costa nostra, i recomençar una democràcia real, justa i participativa.

Sé que encara no ho veieu, que encara penseu que Rubal o qualsevol altre “líder” vos traurà les castanyes. Esta és la meua proposta de hui: poseu-vos un límit, fins on esteu disposats a arribar? Poseu-ho per escrit i guardeu-ho a un calaix, ja m’ho direu, estaré ací mateix. La revolució estarà esperant-nos o la pobresa, vosaltres trieu!

Viure al vaixell

30 gener 2012

És diumenge migdia i, com crec que fa més mar que vent he decidit no eixir a navegar, em quede al port.

Un vaixell també és una casa que cal netejar, o fer alguna reparació… però poc després -perquè ací s’acaba molt prompte- com fa solet me’n vaig al pantalà a picar ametles.

Passa un veí i em pregunta, t’ix més barat si les piques tu? No ho sé, li dic, és que m’agrada.  No penseu que és un plaer estar al carrer, al sol, picant ametletes, una per a mi una per al pot, com quan era xicoteta? Ho faig perquè sí perquè la vida simple val la pena, te dóna eixa pau i eixa tranquil·litat interior que podríem anomenar felicitat. Pot ser per això tanta gent em diu “que contenta estàs” perquè pel que sembla sempre cantussege o xiule alguna cosa…

Viure a un vaixell és una aposta decidida per limitar les pertinences: no tinc més de 10 llibres, ni quadres, ni discos; tinc menys roba que mai i així i tot no la utilitze tota. No em calen més sabates, només tinc una bossa i algunes de tela per a comprar. Tinc menjar abord però no massa i no em falta de res perquè el que no tinc, no em cal.

L’espai limita els recursos disponibles, com el planeta on vivim però no ens  n’adonem. Com l’aigua. Si t’estàs dutxant i escoltes la bomba que t’anuncia que se va a acabar, has de racionar l’aigua. I sabeu què? sempre que baixe el llistó del consum descobrisc que encara me’n sobra.  Feu la prova!

Un espai tan reduït et permet tindre-ho tot a la mà: amb un calefactor tinc tot calentet i quan em dutxe, el bany queda net. Tinc cortines però preferisc vore la mar i les estrelles. Si fa bon dia em quede a la banyera, escrivint o gaudint de l’aigua i la fauna. I clar, si el temps, l’oratge i les ganes acompanyen, solte amarres i en un no res estic per la bocana amb tot ben arranxat.

Aneu amb compte perquè lluny de posseir les coses, en som els seus esclaus.

A qui culpeu?

24 gener 2012

Fa quasi 20 anys que treballe a l’Institut Valencià de l’Habitatge. Ja vos imagineu que n’he vist passar de tots els colors, per davant i per darrere. Molts m’escolteu “despotricar” sense embuts. Hi ha altra cosa però que pot ser no vos he contat, i que és més important. Imagine que no sabeu com són les persones que hi treballem.

C. és una dona orgullosa del seu treball que no dubtarà en pujar-se’n a  una bastida per comprovar un forjat, abans de pagar un euro; apassionada amb les seues conviccions, però capaç de respectar-ne d’altres.

AV. és la dona més prudent i judiciosa que conec, sempre val la pena demanar-li consell, perquè mai no serà interessat ni destrellatat. Un punt de referència.

MJ. és possiblement la millor persona que he conegut. És pacient, sap escoltar, sempre està disposada a aprendre i sempre té un somriure per a tots, fins i tot per aquells que pot ser no s’ho mereixen.

S. és una dona sabuda, observadora, bona amiga i activista si cal; que sap fer la seua feina amb el cap i amb les mans més ràpid que ningú.

B. té una intel·ligència explosiva que utilitza eficientment per a optimitzar els recursos, amb el gust de les coses ben fetes i humor i energia per portar-ho tot endavant.

AP. és la més brillant i la més modesta. Treballadora, discreta i honesta; una dona encisadora.

No són les úniques, però en són un bon exemple. Companyes i amigues a les quals estime i respecte, i els dedique estes paraules i esta lluita; perquè s’ho han guanyat. Quasi totes són a més a més, mares i bones mares, preocupades per l’educació i la felicitat dels seus fills. Però, sobretot, són bones treballadores, amb les quals porte gairebé vint anys treballant, fent la nostra feina, amb ganes, amb trellat, quedant-nos per les vesprades, anant-nos-en a casa preocupades pel que no has acabat. Vint anys sense oblidar com millorar i com fer el nostre treball per a servir a la ciutadania, que és qui ens paga i a qui hem de rendir comptes. Vint anys demanant formació, demanant polítiques d’igualtat, prudència i equitat amb els diners públics…Vint anys fent allò que ens manen però protestant quan pensem que les coses estan mal fetes; pot ser per això cap de nosaltres ocupa llocs rellevants.

Però ara, res no val res, a l’opinió pública igual li té, una aparelladora qualificada que, posem, una biòloga fent de directora de l’habitatge; la massa no mira pèl, ara som culpables els treballadors i s’ha acabat: que ens tiren al carrer i prou, com si això no fera sinó agreujar el problema comú.

Nosaltres, després de vint anys, encara ens juntem als esmorzars o als dinars – que mai ningú ens ha pagat perquè no toca- a pensar en que la ciutadania, ara més que mai, necessita mesures socials en vivenda; raonem sobre que hauríem d’abaratir les vivendes, llogar-les, cedir-les en ús als necessitats, assessorar ajuntaments tècnicament, o dedicar-nos a la rehabilitació sostenible amb un parc de 300.000 vivendes tancades. Tenim molta feina per fer i volem fer-la!

Sí, després de vint anys encara ens queda dignitat professional, perquè nosaltres sí creguem que els serveis públics han d’existir per a servir al poble i no als politics. Per això i a títol personal, faig un prec a tota la infinitud de caps i “mandamassos” que tenim per damunt: sinó teniu idees, sinó teniu il·lusió per treballar per al poble, no ens culpeu, ací teniu unes treballadores que porten 20 anys al servei del poble i que encara atenen amb convicció i amb un somriure als llavis.