Un dia al parc

13 febrer 2011

Este matí me n’anava al meu parc, el de l’Oest, a que em pegara el solet mentre passava a net les notes i idees tan interessant de la jornada d’ahir, organitzada per Compromís, sobre els municipis verds. Estigué molt interessant i vaig prendre un fum de notes que, espere que posem en pràctica. Però, en arribar al parc, em trobe a la gent de Compromís de València amb la replega de signatures per la ILP que estem promovent per l’educació infantil. I clar, m’he acostat i de seguida m’he posat carpeta en mà a demanar-ne a la gent. Era fàcil, perquè hi havia un acte infantil organitzat allí mateix (no se ben bé què) i estava ple de mares i pares amb els nanos.

M’agrada acostar-me a les famílies joves i escotar les seues opinions, de vegades còmplices i animoses, però algunes, moltes, manifesten allò que podríem dir-ne la fatalitat del destí. He parlat amb 2 xiques, mares i mestres, que reflectien molt bé eixe desànim que han aconseguit instal·lar al cor del poble valencià, tan valent i lluitador en altres moments. Una, em deia allò de: jo t’ho signe, però no crec que valga per a res, no els importem, es malgasten els diners en fórmules 1 i coses d’eixes. I l’altra: És cert, no els importen els xiquets, nosaltres tenim forats a les finestres i allí no envien ningú per arreglar-ho i saps? fa fred a les classes amb xiquets xicotets, és molt fort. Llavors jo li dic que és una mala època però que entre totes i tots anem a canviar açò. I ella, una xica d’uns 30 anys em diu: crec que jo no ho voré! Se m’ha caigut l’ànima als peus, de vore una educadora tan jove, una treballadora tan important, com de poc recolzada es troba. Després, la primera em diu: i com és que ara els de Compromís vos centreu en açò de les escoletes? I jo, honestament li he contestat que no conec la raó concreta, però que hem de començar per algun lloc i quin millor que pels més menuts. També els he dit — a elles i a més gent- que encara que ells troben que no ens han de fer cas, jo no vaig a deixar mai de reclamar justícia, de demanar que aquells a qui paguem per gestionar el nostre patrimoni ens escolte, de parlar en veu alta, de dir la meua; perquè els drets, s’han de exigir tota la vida, el poble ha d’estar sempre alerta per a que no l’estafen (més).

Ara, a casa, he recordat esta conversa i, m’haguera agradat contestar-li que sense educació no tenim res, que com a societat som responsables del món al qual portem als xiquets i xiquetes i que encara que jo no en tinc, pense que la responsabilitat, com a poble, també és meua. Per això pague impostos que vull que es destinen a l’educació pública i no vull que es desvien a subvencionar escoles-negoci perquè no n’hi han prou públiques, perquè això és una espiral cap al mercadeig de l’ensenyament… i tornem als barracons. També m’agradaria dir-vos a totes les valencianes i valencians que no renuncieu mai al vostres drets, per poca cosa que vos semble, son la ferramenta de la vostra llibertat i heu d’utilitzar-la. Voteu, participeu al barri, parleu amb el amics, feu un gest. El món només el podem canviar les persones.

I per si voleu saber què passa quant ho deixem en mans d’altres, aci teniu a Rita.

Dignificant el treball

22 gener 2011

“Si hui em toca una loteria milionària, no canviaria res, demà igualment aniré a Silla replegar firmes per a la creació d’escoletes, de fet, l’únic que canviaria és que no tornaria al treball” Això li vaig dir divendres a una amiga. És la conclusió final de una qüestió a la que li estava pegant voltes: feina, ètica, dignitat, professionalitat.

Pot ser un altre dia tindré la valentia que ha mostrat hui mateix Fani al parlar de RTVV, de moment vos contaré com altra gent afronta la qüestió.

Algunes persones tenen el privilegi de treballar en allò que els agrada, i això es nota. Ho fan amb ganes, s’hi dediquen i els reporta una satisfacció crònica. D’altres, treballem en allò que ens ha eixit i tractem de fer-ho be per a també anar a dormir satisfets. Però passa – a mi m’ha passat- que eixes ganes de fer “allò que te manen” ben fet, et pot portar a fer o ajudar a fer coses que pot ser no son massa honorables. “Supèrbia professional” li’n diu una amiga.

He escoltat moltes voltes aquella  justificadora i perillosa frase de “jo només feia el que em manaven” i això, que és evident que no justifica  per exemple els assassins nazis, si filem més prim  (molt més prim), tampoc justifica aquella que accepta un xicotet suborn a un regidor corrupte per a que li compre els seus productes ò aquell tècnic que rep un obra que no està acabada o aquella que arregla els resultats d’un full per a que “quadren” al gust d’un cap o el comptable que assumix que s’ha de manipular els comptes o la treballadora que fingix malalties o el mestre que detesta la seua feina o… Fa molt poc he tornat a sentir esta frase a un documental imprescindible “tirar, comprar, tirar”. Explicava una dona que als enginyers de la casa  Dupont, els van obligar a re fabricar el nylon perquè l’havien fet indestructible i això no era bo per a vendre. I afegia que ells feien el que els manaven. No dic que no, però hem de aprendre a mirar el que fem i perquè, i si podem canviar-ho. O si voleu, hem de desaprendre a ser tan obedients, a vendre-ns només per un  sou, a pensar que el que fem o diga’m no canviarà res. No cal ser Ghandi, però mira, és un bon model a recordar… Només vos dic que fer un treball honorable, t’honra i et fa feliç, i no sé que en penseu, però a mi m’importa molt.

Tinc un amic que entre moltes coses és empresari i consultor; i diu coses com, l’objectiu d’una empresa no es fer diners sinó donar un servei, i si ho fas bé, els diners són la conseqüència natural. I també diu que tota empresa ha de ser capaç de pagar els impostos i sinó no funcionarà. Qüestions bàsiques. Per cert que m’ha passat una conferència d’Emilio Duró al que no vos podeu perdre.

El meu nebot, és una persona de 15 anys que ha de decidir que vols fer a la seua vida, quina cosa més difícil de decidir a la adolescència, no? Modestament li he dit que no pense massa en els diners, ser ric i tot això; que busque alguna cosa que li agrade fer, perquè la farà durant moltes hores cada dia durant molts anys, però també que no es preocupe si s’equivoca perquè podrà rectificar: canviar d’opinió és clau pera ser feliç.

Valen

 A banda de Fani Grande, tinc mes bons exemples: Valen és el meu perruquer des de fa més de 25 anys. Ell comença a treballar a una barberia als 7 ó 10 anys i si hui entreu al seu local i li pregunteu com està segur que vos diu “feliz, aquí entre mis pelos”. Vos sentiu vosaltres així a la vostra feina?

De vegades pensem que no podem fer res, que no som capaç de canviar les coses, però de tant en tant, algú ens demostra que sí, que la ètica no s’ha de quedar aparcada a la porta de la feina. Sabeu la història de Mohamed el pilot d’aviació tunisià que es va negar a portar la família del dictador expulsat pel poble? Es pot plantar cara al treball i a la vida, perquè per primera vegada a la història dels homínids tenim una vida llarga i hem de tindre una raó per eixir de casa cada matí. Què en penseu?

ADDICCIONS

10 gener 2011

Em resulta ben curiós el gran esforç que el nostre papà-gobern està fent per a que deixem una addicció tan lesiva com fumar. Personalment ho trobe be, jo fume poc i el fum i l’olor a tabac també em molesta. El que trobe més cridaner és la diferència entre el tractament i demonització d’aquesta mortal costum però no de moltes altres, lesives, horribles, absurdes o mortals. Perquè, si l’estat ha de vigilar per la nostra salut i la despesa sanitària, perquè no estan prohibides les sabates de talons de 12cm? Vos semble frívola? Pregunteu als metges, podòlegs, fisios quantes dolències provoquen. I després pregunteu-vos els beneficis que comporten. I després observeu que totes les dones de la TV en porten…
És cert, és frívol. Així que parlem de la potser més gran addicció: el cotxe. Quantes morts provoca? Accidents que deixen persones amb dolències cròniques, gent innocent, que passava per allí. Quant de sedentarisme i mala salut, quant d’estrés provoquen les retencions de cada matí, o les avaries o les multes, o buscar aparcament? Ara parlem de l’aspecte econòmic. La segona despesa més gran d’una família, una partida que ens deixa el sou tremolant com a poc, però que quasi-totes pensen que és necessari. Pensem en les costosíssimes infraestructures que calen per a poder anar més lluny i més depresa,  per a no esperar ni 5 minuts posem un metro, encara que després en passarem 20 aparcant… Espereu, que encara falta la contaminació, eixe fum que ens mata silenciosa no, sorollosament. I per a rematar, el model de ciutats en els quals en hem obligat a habitar, construint les nostres vides envoltats de carrers i aparcaments per damunt de tot, pressons voluntàries… Encara penseu que no és una addicció?
El consum com a forma de vida és en sí mateix un altra addicció. Estem convençuts de que necessitem tantes coses! Addictes al café, a les últimes tecnologies, als electrodomèstics d’última generació, a la moda, als llibres, a… comprar per comprar, a ser joves, a estar prims, a viatjar, a les festes, a tindre diners, possessions, estatus, èxit social, a…
Però no patiu, perquè si podem deixar de fumar metres veiem un concert o fem un café, què no serem capaç de fer!!

La idea d’este blog em va vindre quan fantasiava  amb l’aventura  de navegar pel mediterrani  i contar les aventures als que quedareu a terra. Com eixe projecte era més que improbable, mentre arribava (o no), un dia em vaig animar i, per anar provant em posí a escriure. Però, mira per on, la casa està quasi venuda, estic buscant un veler i camine cap al meu somni: passar un temps navegant per la mediterrània.

 Segur que molts penseu que estic tronà, però era una idea que em buscava o que la portava dins, no ho sé.  Al remat,  pensant  en la manera de fer-ho realitat i vaig posar a la venda l’únic que tenía: el pis. I, tot i que està la crisi pel mig, jo crec que has de viure la teua vida, fent possible els teus projectes, perquè el món sempre donarà voltes i tu no pots esperar-te a la vora sense fer no res.

En veritat no sols es tracta de vendre la casa, és un camí per a viure d’una manera diferent,  més .. simple? Per això, i perquè al vaixell no caben, he decidit que els objectes que viuen a ma casa també han de començar una nova etapa.  Diuen que utilitzem els mateixos circuits neurals per a imaginar que per a recordar; per  això, creient que imagine però recordant-ho o al contrari, he fet un barrejat que ni els colpets del bar de la plaça.

He creat un esdeveniment que tindrà lloc a ma casa, els dies 18 i 19 de desembre, que consistix d’una banda en vendre-vos a preu d’amic  – un euret o menys, si cal- les coses que no em puc emportar al vaixell. També trobareu altres coses que pot ser vos interessen (una taula, un sofà)… tot és parlar-ho! D’altra banda, i per a que tot no siga per a mi (no podria),  per tot el que mengeu o begueu , pagareu la voluntat i eixos diners seran per a Intermón que és qui m’ha donat la idea.  Òbric la porta a qui vulga fer-nos una coca de llanda o… Ah, recordeu: les bosses i paper d’embolicar també corren pel vostre compte!

I ara direu, i jo que en trac de fer este gran gran esforç, i dedicar-te 1 hora de la meua apretada agenda entre visitar els sogres i netejar el cotxe? Doncs traureu 2 avantatges. El primer s’emportareu un trastet, per un euret, amb el que fer un regalet (un altre dia parlarem dels regals i els nadals, hehehe) No vos penseu, tinc coses xules i llibres interessants… mireu!

 

 

D’altra banda i més interessant, vos assegureu una plaça a eixe veler (me’l portaran el reixos?) que esta a punt d’arribar al port de València per a salpar en juny qui sap si fins al Bòsfor, depén en part de vosaltres. El que sí és hui un poc més segur és que al març, estarem –ell i jo- a la marina valenciana, esperant-vos per a que ens acompanyeu a fer una volteta per la nostra mar.

Este és el compromís que vos demane per a nadals. Per a l’any que ve vos en demanaré un altre. NO FALTEU!

Sabates, segona part.

30 Novembre 2010

Després de totes aquelles reflexions i més per ser coherent que per haver trobat una solució, em vaig demanar unes Panamá on line i, aci les teniu, espere que siga el principi d’una llarga passejada.

Només volia unes sabates!

26 Octubre 2010

Fa uns 3 anys vaig decidir parar més atenció al meu consum. Ho vaig fer inspirada en “el blog alternativo” i començant de manera simple – com es fan totes les coses- vaig deixar de comprar bosses i utilitzar-ne només una. Això marcà el camí. A partir d’ací he anat reduïnt el nombre de llibres, de samarretes, d’arxivadors… de  sabates, fins al punt de que hui em trobe en aquell punt: me n’he de comprar unes.

 Tot açò em condueix a un lloc ben bonic: tinc l’oportunitat “d’invertir” en una bona empresa de sabates.  En primer lloc, he de buscar un producte local, per dues raons: la primera perquè la contaminació d’un producte es directament proporcional als km que es desplaça; en segon lloc, perquè, especialment en estos moments, hem d’afavorir les empreses valencianes, i més si parlem de sabates! Per a seguir sent raonable, el fabricant hauria de tindre un informació sobre les mesures per a reduir l’impacte ambiental que està posant en pràctica o, directament, buscar un producte ecològic. Assumiré que els treballadors reben un salari digne ja que treballen al nostre pais. Al ser una empresa valenciana, espere que la seua pàgina web (o a la etiqueta de les sabates) estiga “també” en valencià. I pot ser per finalitzar, voldria comprar-les a un comerç on el valencià és una opció.

I tot açò que, vos asegure, pense que es d’allò més bàsic i raonable, és tan irreal com que me les porte Superman a ma casa. El primer que he fet és preguntar-li a “sant google” i no ha sigut gens fàcil. Digam que,el mot sabates a google no té massa èxit… Per resumir-vos el meu periple vos diré que cap, cap ni mitja de les 20 marques que he trobat té versió en valencià. Primera conclusió: el valencià al món empresarial és inexistent. Moltes de les pàgines no fan referència a la procedència (valenciana) del calcer, com a molt, espanyola. Respecte a la filosofia d’empresa, ètica, sostenibilitat, treball digne, medi ambient, ong’s, n’he trobat 3 que al menys fan referència: Panama Yack, Grup Pikolinos i Gioseppo; com podeu vore noms tots ells molt valencians, d’Elx, en concret.

Francament no sé per on continuar, no sé si escriure als empresaris valencians, al Síndic de Greuges o comprar-me’n unes de careta folrades de borreguet, pa l’hivern!

Ahir vaig fer vaga. No vull entrar ara en les raons – que en tinc moltes- per les que vaig decidir-ho. En esència, la pregunta és sí o no i jo, no estic a favor de les mesures que el govern està aplicant. Fer vaga és difícil. Estem tan habituats a la activitat que el dia d’ahir va ser com, quant deixes una adicció, mentalment has de dir-te que no a la temptació… La pitjor, la del cafenet del matí. No baixar a per pà, ni a consum, ni al centre comercial a tornar una cosa ni… al cap de 1 hora de debat amb mi mateixa, he arribat a un acord de mínims: posar la ràdio. Al remat he passat un matí bonic, preparant plantons de tomata xerry per a regalar.

La gent de la ràdiom’ha fet reflexionar sobre molts aspectes. He recordat quant treballava a la empresa privada i tot i que teniem bon ambient, a l’hora d’una vaga, era impensable que cap treballador s’atrevira a manifestar-se. Per això esperavem els piquets, que ens “forçaven” a parar i ja no era culpa nostra. L’egoisme en estat pur aguaita per la ràdio amb la gent que reclama el dret a treballar el dia de vaga. I jo em pregunte: renunciaran després als avantatges? Renúncien ja a tot el que al llarg de la història s’aconseguí gràcies a “bobaes” tals com vagues i manifestacions? També em preocupa un cas molt abundant: la gent que no POT fer vaga perquè no pot prescindir d’eixos diners. Companyes, companys, ara ja sou esclaus de les vostres paupèrrimes condicions, no vos sembla molt molt preocupant, no poder disposar hui de, posem, cent euros, a canvi d’un poc de dignitat futura? De tota manera, comprenc perfectament la gent que guanya poc i no pot prescindir, la comprenc sempre que després la trobe a la manifestació, no?

També he pensat en això de que la vaga és una forma obsoleta de protesta. No ho tinc massa clar, em sona a eixos arguments de que la dreta o les rojos són posicions obsolets i però que, curiosament, ho solen dir els votants del pp. Pero sobretot  no m’ho crec perquè ningú dona cap alternativa. Buscant una resposta, una alternativa, torne a la idea de la democràcia participativa. Hui és factible. Tothom tenim un mòbil i un dni, per poder manifestar la nostra opinió, en compte de votar les xorrades de la tele, podriem tindre accés directe a les qüestions que ens competen, com els nostres diners.  És qüestió de voler.

També he pensat en les grans organitzacions, cosa de la que es queixava la gent a la ràdio i m’ha fet vindre al cap fa uns milers d’anys (quant el concepte de nació no existia, pero sí el de polis) les persones es reunien a l’àgora per a debatre les qüestions que afectaven als habitants de la polis. Per això he pensat que podriem recuperar esta tradició grega i aprofitant que a València tenim un àgora, que pel que diuen no se sap pa que val, podriem demanar-la per al poble, com a lloc permanent de trobada per a debatre sobre com volem regir les nostres obligaicons i drets ciutadans.

A les 7, he acudit a la manifestació, de les grans, de les que no acabes mai d’eixir de la plaça, mentre la capçalera fa  molt que marxà. Aixina i tot m’he trobat en gent coneguda,els de sempre i més gent. Persones que tenen conciència social, que saben que els drets no cauen del cel com la pluja, pel contrari, al llarg de la història moltes persones han lluitat i lluiten per conseguir un poc de trellat, per procurar que els nostres bens, que son nostres, siguen repartits de la manera més equitativa. Si no hagués persones altruistes, empàtiques i amb conciencia social, hui encara seriem esclaus. Més esclaus, vull dir.

hui…

29 Setembre 2010

TANCAT PER VAGA!!!

Universitat de l’Horta

22 Juliol 2010

Són les coses més inesperades les més satisfactòries? Sol passar. A mi m’ha sorprés la Universitat d’estiu de l’Horta. Creia anar a unes xarrades sobre el camp i els urbanites, i m’he trobat amb una vivència personal d’allò més enriquidora. Perquè la gent del col·lectiu “Per l’horta”, aconseguix fondre en la “Uni” energies molt potents. En primer lloc ningú no cobra un duro: música, cuina, conferenciants, ho fan per amor a l’horta, perquè creuen en ella i hi ho demostren. En segon lloc perquè l’alumnat que acudeix, tot i partir de llocs distints, tenim en comú les ganes de canviar les coses; la convicció de que hem de tornar a mirar al món natural que és part vital i inseparable de les nostres vides. El tercer ingredient, ha sigut la cara més visible- si més no, enguany — de la “Uni”: Eva i Cristina son l’espurna màgica, l’extracte d’ortiga que crea eixa sinergia multiplicadora, tot posant la seua veritat nua al nostre servei. I això si que no té preu, perquè tota la gent amb la que hem compartit moments deliciosos han portar el cor ple de veritat i les mans plenes de bones intencions per a compartir.

Ací teniu unes pinzellades del que van ser 4 dies regats a manta de coneixements, experiències i persones. Tots els moments han estat plens de bon rotllo. La presentació al més pur estil “animadora benidorm” per part d’Eva va aconseguir realment crear ambient. Després passarem a la conferència de Antonio Montiel sobre el conflicte de la ciutat amb l’horta i com, al llarg de la història, la ciutat s’ha fet gran contra la pròpia horta, igual que els adolescents es fan grans contra els pares. Però ara és l’hora, crec jo, que havent arribat a la edat adulta, toca tornar a mirar la nostra mare, la que ens alimenta i fer-la reviscolar, o morirem amb ella. Després, entrepà de productes propis dels llaurador@s del col•lectiu: deliciós. I música de la mà de Clara Andrés. Tot açò ben adobat amb la pinada de El Saler, l’olor a pi i mar…
Al matí següent, anàrem a l’hortet, amb els lligons a fer uns cavallons -o a intentar-ho – conduits de la mà de Cristina. Després d’esmorsar, arribaren els mestres d’encanyar: Juanito, la seua dona, Milagros i Eduardo, el pare de Cristina; venen a explicar-nos com fer les barraques de canya per a les tomates o el túnel per al bajocar i per a l’ombra; però també i sobretot, venen a contagiar-nos de l’estima a la terra, del saber fer amb la senzillesa i sabuderia de tota una vida.

 Després d’un dinar boníssim, temps per a una becadeta o arrimar-se a la platja; Pep Roselló, de Llavors d’Ací, ens explica la importància de la diversitat, tant a la vida com a l’hort, ens parla de la tasca durant anys i anys dels llauradors per triar les millors varietats per a cada zona. També com fan ells per recuperar les espècies valencianes quasi desaparegudes, i el més important, que les llavors no son res si no es planten, sinó estan a l’hort … i al plat. La següent conferència ve a càrrec del gran Millán Millán, l’home que, entre moltes coses, fa 40 anys que defensa el nostre medi ambient a Europa. Millán ens conta, no, ens demostra com hem variat el cicle de l’aigua al mediterrani, com hem aconseguit que no ploga perquè l’asfalt no aporta la humitat necessària per tancar el cicle de pluges i això fa que els núvols no descarreguen. Això i moltes moltes coses més… Arribat l’hora de sopar i encara estem paint tota la informació… per ajudar-nos,entre pins i humitat, toquen els més joves: L’horta Folc que fan ballar la gent… la que no té la panxa plena com jo!
Matí de dissabte. Sembla que portem una vida junts. Ja som tot@s colla. Ivàn, Laura, Maria, Alba, Rebeca, Yolanda, Xuso, Afro… Eixim a desdejunar junts, arriba la gent que dorm a casa. Pepa, Maties, Manuela, Empar, Rosa i Marta, Pablo, Pilar, Jaume, Marga Pau… Comença la classe d’el·laboració de destil·lats per protegir o curar les plantes. Que simple, que fàcil sembla deixar que la natura s’equilibre. Observant-la, mimant-la, gaudint-ne.

Després d’un bon esmorzar de la terra: tomata, ceba i olives, melonet de tot l’any; Eduardo ha vingut per ensenyar -nos a fer salmorra, mmm, boníssima, amb sorxoliva i prova de l’ou inclosa. Xerrant amb ell, resulta que coneixia mon pare i el recordem junts. Mon pare, home de camp, que valorava més un bon all-i-pebre o una partideta de xamelo que qualsevol be material. Mentre, el grup que fa conserves, te una feinada de por. Ja deia jo que això era massa treballar… Hem dinat fideuà d’algues, que bons cuiners tenim!
La taula redona de llauradores amb Cristina, Susana i Eva, ha fet palesa la curiositat i les ganes de conéixer el camp de la gent que hem acudit. Després ens han portat a la casa de la Demanà, edifici del segle xviii, on tradicionalment es feia el sorteig dels llocs de caça. Allí  els grups d’Acció Ecologista Agró i grup local de Joves de El Saler, ens han contat com l’autovía actua com un mur infranquejable que ha deixat el poble (pedania) separat de l’Albufera. No és inconcebible que El Saler i la Albufera estiguen brutalment incomunicats justament per una carretera?
Per la nit, actuació doble els Impresentables (incombustibles diria jo) i el potent grup de batucada Sanguangó (m’encanta el nom), ballem, cantem, riguem …fem filaes mores…. fins a les 3 del matí!

Hui costa més despertar, per això Cristina arruixa la gent que encara dorm. El taller del diumenge és per als que vivim a la ciutat i no tenim camp. Per això plantarem les tomateres, pimentons i encisams en cossiols, cossiolets o botelles d’aigua partides. En esmorzar venen Llorenç i Vicent a fer-nos xiquets de nou. Ens porten jocs tradicionals i desperten la memòria dormida de quan jugàvem a la corda, al guà, a la trompa o a les birles. De dinar tenim paella i mentre passen les hores de calor, alguns (acomboiats per Rebeca) s’inventen una cançoneta d’agraïment a “les xiquetes de la Uni…” que, després del taller d’extracció de llavors (tot un mon) i l’entrega de diplomes (que bonic!) els hem cantat entre tots amb l’ajuda de tabal i dolçaina que han vingut a ensenyar-nos a ballar, ai mare! Això si que és difícil pa mi… He suat més provant el pas pla que en tots el dies junts!!!
Toca marxar a casa i jo me’n vaig d’aquesta manera que veieu. I no sols la moto anava ben carregada, tota jo me’n vaig plena de goig.

Carta a Zapatero

27 Juny 2010

Presidencia del Gobierno de España

 D. Jose Luís Rodríguez Zapatero

 Complejo de la Moncloa

Avda. Puerta de Hierro, s/n.

 28071 Madrid

Apreciat President:

En primer lloc vull aclarir que no sóc votant del PSOE ; en segon, que vosté és l’únic president que m’ha caigut mai be. Supose que per això li escric, mai no perdria ni un segon amb, per exemple, l’impresentable del meu president autonòmic.

Sr. Rodríguez, sé que te una feina poc habitual on, el seu patró és un poble sencer i vosté ha de gestionar el patrimoni d’un amo que te vora 40 milions d’opinions. Però això no vol dir que mane, no, no mana, ens representa i ens té que consultar i donar explicacions. Eixa és ni més ni menys, la seua tasca. Per a la qual n’hi hà prou de normes que acoten per dalt i per baix quines coses pot fer i quines no. Per exemple: en presentar el seu currículum (campanya electoral) digué que ens trauria de la guerra, i ho va fer: molt be. Però després ens clava en Afganistan. Que li fa pensar que ho pot fer, sense consultar-nos? Es una pregunta simple. Per a quasi tot en la vida hi ha prou en contestar preguntes simples, bàsiques; les quals ens han de conduir a la coherència. No es justifica la creació de llocs de treball recolzant feines insostenibles, com per exemple donar diners per canviar-se el cotxe. Això no pot ser, és fomentar el consum irresponsable i els combustibles fòssils, que son causa de la greu situació. Però sí es pot fomentar el comprar cotxes elèctrics, sempre que siga el únic cotxe familiar.

Ho diré clarament: el cotxe és roín. És una addicció pitjor que el tabac. Mata, contamina, crea estrés, sedentarisme. Les inversions que calen per omplir els territoris de carreteres – per no parlar de les despeses que provoquen els accidents-, han d’anar als transports públics: trens de rodalies, i tota mena de microbusos o carrils bici amb zones verdes, per construir una vida millor.

Vull fer-li una pregunta bàsica: cap on anem? Hem d’anar al repartiment de la feina, a acurtar les diferències entre rics i pobres, a la sostenibilitat. Com? Fàcil. Preguntes bàsiques, respostes coherents. La resta: excuses de mal pagador.

El “Plan E” no pot finançar desficacis com un casal faller (entitat privada) al mig d’un parc històric . En canvi sí ha de fomentar el millorar les canalitzacions urbanes d’aigua potable (que son responsables de la pèrdua de fins el 60%), o crear aljubs per a regar els jardins amb aigua no potable, o omplir les teulades públiques de panells solars o enllumenats públics que no contaminen.

Estem gastant molts diners en enormes infraestructures-destructores, però al meu país (Valencià) calen moltes línies de rodalies (Castelló-Vinaròs, Xàtiva-Alcoi-Alacant, Gandia-Oliva-Dénia) per als ciutadans del carrer, per a no contaminar dia a dia amb els cotxes. Les nostres ciutats ha de invertir l’espai, dominat pels cotxes i, tornar-li’l als vianants.

La democràcia participativa ja és possible. Hem d’introduir les consultes populars i fer-les habituals. Qui no te un mòbil per votar sobre decisions importants del seu poble? Hem de fer-se majors, hem de donar responsabilitat al poble, per a que siga, realment, sobirà. Per obrir boca: hauríem d’incloure la capacitat de decisió a la declaració de renda. En compte de preguntar sobre l’església catòlica (que hauria d’estar ja fora dels pressupostos), preguntar sobre defensa, sobre % a les ongs, sobre obres faraòniques i impossibles de mantenir…

Es fan tantes incoherències a la política. Coses com pagar per tindre fills en un mon super poblat ¿en honor a que?. Permetre que s’investigue sobre productes tòxics, contaminants per al salut; mentre se retarden les energies sostenibles, consentint models de urbanitzacions disseminades i insostenibles o fomentant els avions mentre l’agricultura mor perquè només els vells son llauradors…

Cal posar en marxa a la industria espanyola la etiqueta ecològica . Això també és crear llocs de treball, fomentant la qualitat i fer participar al ciutadà com a consumidor conscient. Perquè no ser pioners en alguna cosa que no siguen les polítiques més conservadores d’Europa?

 Una bona reforma laboral per a que més gent puga treballar passa per facilitar jornades laborals compartides. La gent que cobra subsidi no pot estar sense fer res, ha de formar-se o prestar serveis a la comunitat: voluntariats, ajuda a dependents, neteja forestal, campanyes d’informació municipal.

Tanta gent –millor que jo- ha parlat de les retallades dels salaris públics que, simplement, li apunte algunes coses -obvies- que s’han de mirar: l’impost de patrimoni, l’impost de societats, els màxims impositius en IRPF, l’ajuda als bancs o l’increment del dèficit per a sostenir obres públiques de dubtosa utilitat social i afavorir a les empreses constructores causants de la bombolla immobiliària.

Jose Luis, de ciutadana a ciutadà, que casualment vam néixer el mateix dia (jo uns anys més tard), li oferisc la meua crítica constructiva que, espere li recorde per a què volia esta feina i que en veritat no té res a perdre, al final marxarà però, com voldria fer-ho? Es moment de valents i de canvi. Ànim!

Si vol atendre’m estaré encantada d’anar a Madrid o si un dia ve per València, ens podem fer una orxata, està convidat!