#25S

27 Setembre 2012

Hola de nou!

Ho sé, no sóc massa constant en el blog. Pot ser em passa el contrari que a Pitarch, que ara ja s’ho mira “des de la butaca de casa”, -blog que vos recomane vivament-. A viure-ho sí, però a contar-ho no m’arriba; però hui vos faré una reflexió del #25S.

 Vaig estar a Madrid. Anàrem amb 15M Russafa que havia fet l’esforç d’organitzar-ho. De camí ja ens van dir que estaven bloquejant el pas dels autobusos, Saragossa, Barcelona, i fins a 9 retinguts, demanat documentació i desviant-los a Getafe, ens van dir… després no he sabut que passà. Nosaltres aconseguirem passar i, en aterrar al Retiro, ens sentíem com uns “maquis”, mig herois mig proscrits. La policia cridà a més policia, que ens escortaven sense dir-nos res. La gent treballadora ens donava suport, aplaudint-nos al nostre pas.

Cap a les 6 del vespre, “Neptuno” es va anar omplint pels 3 costats oberts, de tant en tant corejàvem “lo llama democràcia y no lo es…” o “dimisión” o “hijos de Bankia”… Més emoció de veure tanta gent de llocs tan diferents, d’edats i d’aspectes tan diferents. De sobte la policia es menejà i crea l’efecte “que ve el bou” la gent corre, paro no sap perquè. Ahí vam veure la quantitat de por que havien aconseguit posar als nostres caps, després de tantes setmanes d’amenaces contínues: és il·legal, sou golpistes, “protegirem a la població”, deia la delegada del govern. Vol dir senyora que els mil i pico robocops ens “protegien” a nosaltres, la ciutadania, del gran gran perill que s’amaga dins de les corts? No calia, gràcies.

La ciutadania estàvem al carrer, perquè no consentim esta dictadura d’esta nova aristocràcia garrula que es creu que van a seguir jugant al seu joc. Als que no vau vindre vull contar-vos que el que trau la tele, com sempre, no és tot el que passava. Quasi tota la gent estàvem tranquil·la, cantant, o asseguda a terra com l’assemblea València que es passà 3 hores demanant la gent que feren una sentada, i corejant i coordinant; donant exemple de com s’han de fer les coses. Una enorme quantitat de gent va fer una cadena humana envoltant el perímetre cantant i demanant la dimissió.

Però això no és el guió que ens havien escrit, eixe dia tocava sang per amagar la seua indecència. Només calen alguns exemples, com el patètic grup d’ encaputxats on una dona tracta de fer-los entrar en raó i un moniato comença a “amenaçar al antidisturbis amb la “canyeta” vols dir que això és per a que? I si li arriba a tocar al robocop, ai, mare! O que em digueu del “que soy compañero, coño” nyas, coca!!

Tota una pantomima, un teatret de xavo del que saben molt, per a tindre’ns cara a la tv dient: claaar es que els perroflautas són uns extremistes!! Extremista és la que ha pagat hores extres a 1.300 funcionaris des del dimarts per la nit, fins no se quant!!

També es casualitat que la premsa tenia accés privilegiat on s’anava a orquestrar la violència, tot estava ben planejat: qui, com i per on trencaria la pau. Necessiten que els titulars s’òmpliguen de ferits i detinguts mentre deixen en un segon plànol el que i el perquè estem allí i que pensen fer els nostres assalariats de dins les corts. Alguns del nostres treballadors (Baldoví i el grup mixt,) sí que va eixir al carrer per a donar-nos suport, d’altres no, ja sabeu qui.

He de confessar que a les 10 de la nit, 17 hores pegant bacs i passant fred, i a punt de ploure i el que te queda, és molt descoratjador que, després de la vivència que has tingut, després de veure i d’escoltar “SÍ SE PUEDE” arribes a un bar, i veus les notícies i només ixen hòsties i més hòsties. Merda de tele! Tot l’esforç a fer la mà. Ningú parla del moviment ni del que es demana i de com fer-ho…

Malgrat tot, tinc la convicció de que cal seguir marcant el camí de l’acció no violenta, cal acorralar als infiltrats, als violents oportunistes, cal portar la cara ben destapada (malgrat el fred) i així és com aconseguirem crear la suficient massa crítica per a canviar les coses. Si ens posen tanques a 500 metres, nosaltres ens posarem a 501 metres, perquè la distància no importa, ja poden amagar-se darrere d’animals i lleons que la veu de la raó, la veu del poble, els retronarà al cap.

2

Anuncis

Que fem?

14 Juliol 2012

CAL UNA SEGONA TRANSICIÓ!. No ho dic jo (que també) ho diu Vicenç Navarro. Esta és la millor resposta que he trobat a la pregunta que em va fer la meua amiga Nuria dijous passat: i ara que fem? El gran problema que tenim, li vaig dir, és que qui ha de canviar les lleis que calen per a solucionar-ho, és precisament qui ens vol destruir, per tant hem de trobar la manera de fer-los fora. Jo, de moment, no m’apunte a la proposta de Miquel: matem-los; perquè  no tinc ganes d’anar a la carcel i no sóc jo de matar, encara em considere pacifista, que no vol dir que em quede queta, ben al contrari!

Tornant al que diu el magnífic Sr. Navarro, per a fer possible una 2ª transició cal fer com la primera: una gran mobilització social va ser la raó per la qual arribarem a tindre democràcia i no per l’argument frívol –diu ell- mangarrufero – dic jo- de que va ser el rei. Un altra manipulació de la qual podem parlar un altre dia.

Molt bé, ja ho tenim, mobilitzem-nos! Però això ja ho estem fent, em direu? Sí i no. Ho fem, és cert, uns quants, però encara una gran majoria de gent hui, votaria a ppsoe, més del 44% segons el CIS d’abril!

Per tant la nostra missió és la de convèncer la gent de que el sistema capitalista és un zombie, un mort que es menja tot el que troba fins devorar-se a ell mateix. Podem canviar les coses, està en les nostres mans canviar la democràcia xicoteta que tenim (cada dia més retallada) per una una democràcia forta, real i participativa. És la nostra responsabilitat!

Ja sabeu que sóc militant convençuda de COMPROMÍS i per tant la meua primera opció és oferir-vos les nostres idees, la nostra política, per canviar el món des de baix, entre totes i tots. Estem d’acord en que hem de fer fora als mals politics, als corruptes, als apoltornats, als que han perdut (si en tenien) les ganes de SERVIR-NOS, de treballar per al poble, per no parlar de perles com la de #quesejodan. Però no em digueu que  “tots els politics són iguals” ja sabeu a qui beneficia. No caigueu en els paranys de “tots els funcionaris … ò tots roben… ò tot el món defrauda… ò…”

Si la meua opció no vos convenç, ho respecte, però llavors teniu un altra feina que fer: busqueu alternatives. I no espereu “el messies” com em deia Yolanda, perquè no és cosa de 1, el líder eres tu i jo i totes les persones. Recordeu: si torneu a votar PPSOE tindrem el mateix.

Conegueu la història de Mouseland? El meu regidor, Josep Melero, la va explicar en campanya.  Vos la deixe ací per a que feu una reflexió.

Terra de ratolins

Una última cosa (per ara): apagueu la tele! No vos enterareu de res. Feu-vos l’ànim, connecteu-vos a les xarxes socials, entreu en fb i tw i voreu el que està passant, de veritat!

I mireu be si són gats o ratolins ; )

Moltes idees per al futur… un moribund que no acaba de caure… molts sentiments negatius, de retrets, de decepció, de venjança… que no valen de res…

Un moment d’impàs pel riu de la vida, que cal tindre paciència i acompanyar-lo per a que passe i deixe lloc a un nou horitzó des del qual poder mirar endavant i traçar nous camins… tot açò és el que visc ara mateix, d’una manera massa intensa que no em permet gaire moments de reflexió. Sé que això no és bona cosa, però al menys tracte de no anticipar-me; fins que no tanque una porta no n’obriré d’altres.

L’angoixa dels darrers dies d’empleada la pal·lie tractant de lluitar per una dignitat tan escassa al meu entorn laboral que em converteix en una barreja d’heroïna i boja a parts iguals. Al menys no estic sola i això reconforta! El final és sabut, el diagnòstic era, ja feia temps, de mort per inanició. Els mateixos que van crear el monstre devorador de diners públics, ara treuen el dit acusador contra els que els vam fer de mà d’obra. La conclusió que vos done és simple: CAP treballador públic ha d’estar fora de la llei de la funció pública i això val per a l’auxiliar de l’ultima fundació com per al jornal d’un diputat . Totes les empreses publiques=paral·leles a l’administració són utilitzades de manera immoral i perversa per interessos polítics vergonyosos. La perversió del sistema és la immoralitat sense conseqüències.

No em pregunteu encara què vaig a fer. El present no és el futur. El que pense fer, el que faré després d’arreglar papers, presentar denúncies i fer les últimes notes de denúncia d’un acte (més) d’inconstitucionalitat, deixant el poble sense el dret fonamental a la vivenda;  és agafar-me un temps de reflexió, unes poques vacances sense pressió i sense preses per a esbossar qui sóc i com vull ser, per quins camins puc anar i sobre tot: per no fer allò que no vull fer. Ja no ho faré més, no es prou un salari per a fer que treballe per a la màfia, ja no em vendré més dient que jo he de complir amb la feina per la qual em paguen sense mirar amunt i veure els resultats.

Han creat un monstre: una treballadora que fica la seua ètica per davant del jornal.

Món caducat

9 Abril 2012

Fa unes  setmanes, en una assemblea, tractava d’explicar als meus companys i companyes de treball que, el món en el qual vivíem, ha desaparegut, una setmana després pot ser començaven a ser més conscients en vore’ns fora del treball.

Encara que és difícil d’admetre, la vida que vivíem, ja no està. En una societat capitalista i consumista, on tot caduca, era fàcil preveure que el mateix sistema també caducaria.  En realitat pense que el sistema considera les persones caducades, ja no ens vol, ara només vol pobresa, misèria, por  i desesperança: és una lluita a mort. Qui sobreviurà? El sistema o tu?

Però també pense que tenim l’oportunitat de lluitar i vèncer, de aconseguir viure una vida més justa, menys frívola. Cal desmuntar el sistema que ens esclavitza i viure d’una manera més autèntica, més solidària, més honesta.

Hem d’anar despertant a la gent, fent-los vore que vivim junts i hem de treballar col·lectivament, ajudar-nos, estimar-nos, per interès propi. No heu pensat mai que l’altruisme és el millor egoisme: si tu estàs bé jo també. Si en ho proposem podem aturar tota aquesta porqueria que ens tiren damunt: atur, dèficit, precarietat laboral, llibertat d’expressió, retalls en sanitat, educació, prestacions socials… en les coses que són de totes (i per a totes) per a omplir unes poques butxaques sense fons. Sé que no volíeu, que preferíem estar a la “sopa boba”  sense assumir responsabilitats, però este és el preu que paguem: ens aboquen a l’esclavitud.

I a les futures generacions, que els direm? Que no “podíem” fer res, que ens quedàrem a casa mirant la tele a vore si ens avisaven?  Jo no!

El temps corre, un món caducat se’n va i en ve un altre: podem deixar que el vell sistema ens arrossegue per les seues misèries  o podem posar-nos en peu, dir prou i posar les alternatives en marxa ara mateix.

Qüestió de temps.

1 JUSTIFICACIÓ

Auto-justificació. Pot ser és massa tard per a presentar aquest document, però algunes de les portes que he tocat no les he pogut obrir, i també mai vaig pensar realment que arribaríem tan lluny sense que, aparentment, ningú tractara d’oferir al poble valencià un servei públic d’habitatge.

Els darrers anys. No cal que li explique a la gerència qui i com ens ha portat a allunyar-nos del nostre objecte social i ens ha convertit en especuladors de sòl amb la peculiaritat de que en compte de “forrar-nos”, ens hem arruïnat.

Però ja fa uns anys que la debacle es veia vindre i ací no ha piulat ningú. Hem seguit tractant de fer més i més PAI’s en mig de la bombolla immobiliària alimentada entre altres per nosaltres. Totes i tots hem segut còmplices de mantenir el silenci mentre l’empresa s’enfonsava, feia aigües i seguíem encabotats a vendre sòl milionari i VPO a preu de ric.

I ara que? Fa un parell d’anys ja es van fer un pla d’optimització els resultats del qual no s’han posat en marxa o ho han fet tard i mal. Bé, a data de hui la “reforma laboral” ja ha arribat, l’IVVSA pot acomiadar la seua plantilla sense més que un bufit. Molt bé, això es veu que és el que ha votat el poble. Però com que resulta que tots sabem que això no arregla cap problema (en crea de nous) haurem de seguir pensant en com s’ha de fer política d’habitatge o sinó té més trellat tancar esta institució, que no seguir mantenint la xarxa clientelar.

El NO Pla d’Estalvi:

  • Mentre ens retallaren el 5% (ara sí que som administració, quant mai no ens han admès) ací continuàvem pujant salaris (de forma il•legal) i contractant nous adjuntes (en tenim 3).
  • Les persones amb un contracte temporal, no foren rescindides en el seu moment i els van anar fent renovacions, mentre gran part de la plantilla no tenia càrrega de treball.
  • Algunes de les propostes resultants del pla d’optimització han segut simplement desoïdes com: no increment de plantilla, externalització de serveis, pagament de complements, màsters, mòbils, places d’aparcaments… o la modernització del registre per a deixar de fer còpies en paper.
  • També es va demanar com a mesura d’estalvi, tancar les seus per les vesprades amb reducció de jornada a 37 hores, ò 35h amb reducció proporcional del salari.
  • Un últim apunt: el treball dels 17 directius (1+3+13 = 850.000€ l’any) és portar treball a l’IVVSA; sinó que han estat fent?

2. QUINA ÉS LA FEINA QUE POT I DEU FER L’IVHSA?

Accés a l’habitatge

Unificació del parc d’habitatges disponibles, començant per la demanda única de vivenda (un sòl formulari, per favor).

Disminuir el preu de l’habitatge protegit del IVVSA, tant en venda com en lloguer, de manera urgent i transitòria, fins on calga per a que la gent puga tindre accés.

Sempre partint d’un valor “comptable” per a després fer bonificacions i baixar els preus tant com el mercat demane. Com a dada aportem que la VPO a Madrid és 30% més barata. La finalitat: ajudar a la les famílies i disminució de la despesa associada a aquestes edificacions (manteniment, despeses comunitàries, etc.). A més, és necessari prendre mesures d’inspecció i control sobre: la quantitat d’habitatges que disposa el IVV,SA i la seua situació actual de lloguer; major control de la situació dels habitatges que es troben llogats i revisió de compliment de requisits per part dels arrendataris, entre uns altres. Per a potenciar l’accés al parc d’habitatge públic, podem cercar models de cessió a canvi de manteniment i millora en aquells casos que no reparem per no disposar de finançament. Es pot cedir a l’usuari a canvi que es faça càrrec de la reparació amb vigilància o al promotor certificant a canvi del lloguer… És fonamental exercir en tots els casos el dret de tanteig i retracte del Patrimoni de la Generalitat, amb la finalitat de no tolerar la venda especulativa de patrimoni públic.

Implantació com a Oficina Tècnica

L’activitat com a agent urbanitzador deu anar encaminada cap a la consolidació com a oficina tècnica, orientada al programa d’assessorament de l’Agenda XXI, especialitzant-nos en:

  • Edificació sostenible. Hem de reconvertir-nos en agents energètics d’edificis, assessorant a propietaris d’edificis públics i privats per a què les rehabilitacions seguisquen criteris d’estalvi energètic, amb el que s’aconsegueix un estalvi aproximat d’un 40% de l’energia que usa un edifici. Formació especifíca, cursos d’adaptació.
  • Reestructuració com a oficina tècnica associada als convenis amb Ajuntaments, Mancomunitats o empreses públiques. Es poden desenvolupar treballs d’assessorament de projectes, estudi de necessitats d’habitatge, per municipis i províncies, redacció de planejament, redacció d’Avantprojectes, tramitació Administrativa de Documents de Planejament per a altres entitats, etc.
  • Gestió del parc de vivendes propi i de tota la comunitat amb una estimació de 300.000 vivendes buides; foment de l’ocupació racional de sòl i de la vivenda.

Recuperació del treball

Externalizació/internalizació. Recuperació de tots els encàrrecs de gestió, obra, etc. que, per raons com la falta de recursos humans entre unes altres, van ser contractats a empreses alienes.

Empreses Mixtes. Des del propi IVV,SA se supervisa l’activitat que ara es desenvolupa de forma externa, de manera que s’aconseguiria un doble objectiu: estalvi en les aportacions econòmiques que realitzem a aquestes empreses i realitzar per part de l’equip tècnic de l’Institut els treballs que en l’actualitat estan desenvolupant, sempre amb major control pressupostari i organitzatiu en fer-se de forma unitària. Parlem d’expedients tant d’envergadura com Nou Mil•leni o Cabanyal, com de tramitacions menors com a estalvi en els pagaments als administradors de finques, subcontractistes, objeccions, pagaments a bufets d’advocats, etc.

Aplicació de la Responsabilitat contractual. És imprescindible l’aplicació de totes aquelles penalitzacions econòmiques contingudes en la normativa vigent, així com en la “Llei de Contractes del Sector Públic”. La vigilància i control de les despeses que es donen en els projectes i les obres, partint d’una premissa d’austeritat absoluta i real.

El Personal

L’ideal per a tota empresa és partir d’un treball real per a tindre la estructura de personal més adient. Dit açò i com que hem d’estalviar, el que ara és més rendible és formar i adaptar el personal, que és ja una inversió feta. També és fonamental crear equips de treball dinàmics i responsables del seu treball. Els treballadors i treballadores coneguem millor que ningú el nostre treball i això s’ha de posar en valor. Cal modernitzar l’estructura de la empresa.

No puc però oblidar que, el IVHSA és una empresa pagada pel poble valencià i com a tal, ha de vetllar perquè l’accés als llocs de treball seguisca els principis de mèrit, capacitat, igualtat i publicitat de la funció pública. I sobretot, si hem de ser honestos i coherents amb el que prediquem, hem de minimitzar la despesa en les capes més elevades de l’organigrama, sinó tot és fum!

Escrit presentat ahir, a la gerència de l’IVHSA.

Una aturada més!

12 febrer 2012

Esta setmana he rebut un curt i simple missatge d’un amic “ja sóc un aturat més”, em deia. És  el signe del temps, que canta Sènior, perquè jo mateix estava a l’espera de si em tocaria en març o en juliol. Ara, després de vore que la reforma laboral s’ha aprovat un divendres i publicat un dissabte (per a que després diguen que els funcionaris no corren), tinc la quasi certesa de que el dilluns ens posaran damunt la taula l’ERO, a nosaltres i a molta més gent. Açò en un mes està enllestit! No vaig a fer un drama, era una mort llargament anunciada.

Altra gent ja fa temps que va per davant. Ahir mateix va visitar-me un amic que ja  farà un any es quedà al carrer. Llicenciat, amb una feina decent, a la qual dedicava hores i hores… res d’això valgué, la feina baixà i el feren fora. Com que no és persona d’estar-se queta, s’ha fet empresari (auto-empleat, com diria la meua estimada Clara), però no li va bé; cobra poc o gens les poques feines que aconseguix i això l’ha fet –segons m’explicava- canviar dràsticament molts dels seus hàbits: “com que he de menjar molt fora de casa, el que faig és esmorzar bé i després ja no menge res fins que torne, el pressupost no dóna per a més.” Hem passat a ser  pobres, en un estat de rics i sinó fem res, això anirà a més, a molt més.

Els humans tenim la peculiaritat d’auto-produir-nos molt de patiment, calem les pròpies rateres i després, atrapats, li tirem la culpa un altre. Va sent hora de moure fitxa. No per res, ens anem a trobar al carrer sí o sí, per tant, més val que protestem o que ens busquem uns bons cartrons per a dormir. Als que penseu que no podeu fer res vos diré que esteu equivocats. Gràcies a tota la gent que va seguir defensant les politiques neoliberals de Zapatero, ens trobem de súbdits dels bancs alemanys. Gràcies a les moltes persones que votaren a Rajoy, ens trobem a les portes de la pobresa. Això ho haveu fet possible vosaltres, conciutadans, així que, ara toca eixir d’esta, posar al seu lloc a totes aquelles persones apoltronades en el seu statu de nou-ric a costa nostra, i recomençar una democràcia real, justa i participativa.

Sé que encara no ho veieu, que encara penseu que Rubal o qualsevol altre “líder” vos traurà les castanyes. Esta és la meua proposta de hui: poseu-vos un límit, fins on esteu disposats a arribar? Poseu-ho per escrit i guardeu-ho a un calaix, ja m’ho direu, estaré ací mateix. La revolució estarà esperant-nos o la pobresa, vosaltres trieu!

A qui culpeu?

24 gener 2012

Fa quasi 20 anys que treballe a l’Institut Valencià de l’Habitatge. Ja vos imagineu que n’he vist passar de tots els colors, per davant i per darrere. Molts m’escolteu “despotricar” sense embuts. Hi ha altra cosa però que pot ser no vos he contat, i que és més important. Imagine que no sabeu com són les persones que hi treballem.

C. és una dona orgullosa del seu treball que no dubtarà en pujar-se’n a  una bastida per comprovar un forjat, abans de pagar un euro; apassionada amb les seues conviccions, però capaç de respectar-ne d’altres.

AV. és la dona més prudent i judiciosa que conec, sempre val la pena demanar-li consell, perquè mai no serà interessat ni destrellatat. Un punt de referència.

MJ. és possiblement la millor persona que he conegut. És pacient, sap escoltar, sempre està disposada a aprendre i sempre té un somriure per a tots, fins i tot per aquells que pot ser no s’ho mereixen.

S. és una dona sabuda, observadora, bona amiga i activista si cal; que sap fer la seua feina amb el cap i amb les mans més ràpid que ningú.

B. té una intel·ligència explosiva que utilitza eficientment per a optimitzar els recursos, amb el gust de les coses ben fetes i humor i energia per portar-ho tot endavant.

AP. és la més brillant i la més modesta. Treballadora, discreta i honesta; una dona encisadora.

No són les úniques, però en són un bon exemple. Companyes i amigues a les quals estime i respecte, i els dedique estes paraules i esta lluita; perquè s’ho han guanyat. Quasi totes són a més a més, mares i bones mares, preocupades per l’educació i la felicitat dels seus fills. Però, sobretot, són bones treballadores, amb les quals porte gairebé vint anys treballant, fent la nostra feina, amb ganes, amb trellat, quedant-nos per les vesprades, anant-nos-en a casa preocupades pel que no has acabat. Vint anys sense oblidar com millorar i com fer el nostre treball per a servir a la ciutadania, que és qui ens paga i a qui hem de rendir comptes. Vint anys demanant formació, demanant polítiques d’igualtat, prudència i equitat amb els diners públics…Vint anys fent allò que ens manen però protestant quan pensem que les coses estan mal fetes; pot ser per això cap de nosaltres ocupa llocs rellevants.

Però ara, res no val res, a l’opinió pública igual li té, una aparelladora qualificada que, posem, una biòloga fent de directora de l’habitatge; la massa no mira pèl, ara som culpables els treballadors i s’ha acabat: que ens tiren al carrer i prou, com si això no fera sinó agreujar el problema comú.

Nosaltres, després de vint anys, encara ens juntem als esmorzars o als dinars – que mai ningú ens ha pagat perquè no toca- a pensar en que la ciutadania, ara més que mai, necessita mesures socials en vivenda; raonem sobre que hauríem d’abaratir les vivendes, llogar-les, cedir-les en ús als necessitats, assessorar ajuntaments tècnicament, o dedicar-nos a la rehabilitació sostenible amb un parc de 300.000 vivendes tancades. Tenim molta feina per fer i volem fer-la!

Sí, després de vint anys encara ens queda dignitat professional, perquè nosaltres sí creguem que els serveis públics han d’existir per a servir al poble i no als politics. Per això i a títol personal, faig un prec a tota la infinitud de caps i “mandamassos” que tenim per damunt: sinó teniu idees, sinó teniu il·lusió per treballar per al poble, no ens culpeu, ací teniu unes treballadores que porten 20 anys al servei del poble i que encara atenen amb convicció i amb un somriure als llavis.

Les xarxes socials són una font d’informació fantàstica. L’altre dia, el meu amic Xavier, penjà al seu mur este vídeo “Indefensión aprendida”.  Una lliçó de 5 minuts  per a saber que ens passa. La impotència, la desmoralització, la resignació està fent la seua feina per tot arreu, que no?

Divendres passat assistírem al retall més salvatge dels nostres drets, de la ma del nostre conseller. “El govern valencià està arruïnat i vosaltres aneu a pagar-ho” ens va dir amb les seues mesures. Perquè ells, no van a pagar ni un cèntim ni van a baixar-se’n del ferrari.

Faig meues les paraules de Morera “És intolerable que les errades del PP es paguen amb el sou dels funcionaris”. I ho dic literalment, no es pot tolerar. Si deixem que una persona que treballa per 1200€ passe a cobrar-ne 900 (és una estimació a bulto d’un interí auxiliar) estem condemnant-la a una situació critica de la qual serem còmplices!

Intersindical Valenciana ha fet una convocatòria per demà, per a parlar de les mesures que anem a prendre contra este robatori continuat. És evident que caldrà fer vaga, i més coses, pense. Però en parlar amb unes i altres, em diuen eixes coses que sé que pensa la gent com “ningú farà vaga, la gent està penjada de pasta i no s’ho pot permetre” ò “els sindicats son uns venuts i no tenen credibilitat”. És cert, la gent pensa aquestes coses i encara de pitjors “mira que ha passat a Grècia, de què val fer res?” Veieu la relació amb el vídeo que acabeu de vore? Jo sí.

Pot ser tenen raó, pot ser els sindicats (no tots) han viscut també (com alguns polítics) enganxats de la mamelleta i ara paguem les conseqüències. Per la meua banda sempre he cregut que 1- els sindicats haurien de viure de les afiliacions i no de les subvencions i 2- que haurien de negociar només per a la gent afiliada. Ho dic sabent que no són idees massa compartides…

Malgrat esta ona de derrotisme, jo no sóc fàcil de conformar, per això i arribats a este punt, la pregunta és (ha de ser), que podem fer?  En general, vos recomane la lectura de “Hay alternativas” per a que vegeu que sí és possible canviar les coses, sempre és possible, sempre!

En particular i per a la reunió de demà jo propose contramesures. Per a cadascuna de les 10 decisions del govern posem una alternativa més justa i amb la mateixa quantitat d’estalvi.  No em correspon a mi (ací i ara) fer aquestes contrapropostes, seria una frivolitat. Però estic convençuda que es pot fer si ens posem a treballar. Ací copie el resum fet per Intersindical. S’accepten propostes!

No veig l’aeroport de Castelló, ni la formula 1, ni les diputacions, ni els jornals de “sus señorías“ ni…  Cal una auditoria dels comptes, cal saber en que es volen a gastar els diners que ja no tenim i opinar i fer uns pressupostos públics i participatius, perquè jo, que pague impostos (no tinc comptes a Suïssa),  vull decidir en que els anem a gastar. I sobretot cal posar a cadascú al seu lloc i el mal gestor ha d’assumir la responsabilitat del seu càrrec, perquè ho cobra, no?

Ací teniu un exemple de despesa intolerable.

I un altre de mala gestió (o frau):

No teniu una barreja de ràbia i vergonya a la panxa? Jo sí.