A tota vela… o quasi!

Continue de vacances, o d’impàs, com vulgueu. Per això hui no parlaré de la catàstrofe ecològica més bestia que hem patit, que em fa plorar, ni parlaré de qui són els culpables:
43 morts + 47 ferits + 50.000Ha arrasades + 1 mort = ZERO responsables

Tampoc no tinc ganes de dir cap brofegà de les que em passen pel cap al vore a l’infame Rajoy, portant un llibre a un retor. Seré marciana, però no em cap en el cap, això quin trellat té? És humor gallec? (Que em disculpen els gallecs).

No. Este post el dedique a les amigues i amics que han vingut a fer una volteta al veler o que pensen en vindre. Sobretot, als que tenen ganes “de més”.

La navegació és un altre món, on tot va a un altre ritme, com si fórem vegetals, ens movem però d’un altra manera. Una aproximació: el veler navega a uns 5 nusos (10km/h) i per tant anar a, per exemple, Dénia (50milles) costa unes 10 horetes, i Eivissa està més lluny i Formentera, més ; )

Be, dit açò, he buscat alguna info per a que vos aneu fent al “saber nàutic”. 

He trobat un dibuixet de les parts del veler:

I també una pàgina que explica molt i prou bé com funciona tot açò. No cal que vos ho llegiu tot, però si teniu interès en saber cosetes… “lecciones básicas”. 

Després vos recomane una web que m’agrada molt: fondear.org. La part “infonautic” té moltíssima informació. He triat un link per a “novatos” però podeu trobar quantitat de coses.

Espere no estar traint als bons i bones professionals amb estes indicacions. En tot cas, no hi ha res com un bon mestre. I per això vos recomane a la gent de LLevant Blau, tenen una escola nàutica excepcional; jo he gaudit amb ells durant 3 anys fantàstics i després m’han ajudat a comprar-me el meu propi vaixell: grans persones Vicky, Vives i Victoria. I això no es pot dir sempre ; )

Viure al vaixell

És diumenge migdia i, com crec que fa més mar que vent he decidit no eixir a navegar, em quede al port.

Un vaixell també és una casa que cal netejar, o fer alguna reparació… però poc després -perquè ací s’acaba molt prompte- com fa solet me’n vaig al pantalà a picar ametles.

Passa un veí i em pregunta, t’ix més barat si les piques tu? No ho sé, li dic, és que m’agrada.  No penseu que és un plaer estar al carrer, al sol, picant ametletes, una per a mi una per al pot, com quan era xicoteta? Ho faig perquè sí perquè la vida simple val la pena, te dóna eixa pau i eixa tranquil·litat interior que podríem anomenar felicitat. Pot ser per això tanta gent em diu “que contenta estàs” perquè pel que sembla sempre cantussege o xiule alguna cosa…

Viure a un vaixell és una aposta decidida per limitar les pertinences: no tinc més de 10 llibres, ni quadres, ni discos; tinc menys roba que mai i així i tot no la utilitze tota. No em calen més sabates, només tinc una bossa i algunes de tela per a comprar. Tinc menjar abord però no massa i no em falta de res perquè el que no tinc, no em cal.

L’espai limita els recursos disponibles, com el planeta on vivim però no ens  n’adonem. Com l’aigua. Si t’estàs dutxant i escoltes la bomba que t’anuncia que se va a acabar, has de racionar l’aigua. I sabeu què? sempre que baixe el llistó del consum descobrisc que encara me’n sobra.  Feu la prova!

Un espai tan reduït et permet tindre-ho tot a la mà: amb un calefactor tinc tot calentet i quan em dutxe, el bany queda net. Tinc cortines però preferisc vore la mar i les estrelles. Si fa bon dia em quede a la banyera, escrivint o gaudint de l’aigua i la fauna. I clar, si el temps, l’oratge i les ganes acompanyen, solte amarres i en un no res estic per la bocana amb tot ben arranxat.

Aneu amb compte perquè lluny de posseir les coses, en som els seus esclaus.

Rituals nadalencs

Dels rituals, creences i costums de les festes d’hivern només en practique un parell: fartar en companyia i fer un repàs sobre el cicle que acaba i comença de nou.

I des de que la terra va estar ací l’anterior solstici d’hivern, ha sigut l’any més intens dels que recorde. He fet tantes coses, que al tractar de nombrar-les, jo sola m’he avorrit!  Just i raó es dir que altres coses les he deixat de fer, i es que enguany he diluït la meua veu per a fer-la més col·lectiva, per a fondre-la amb altres i ser més, i més forts… i m’he trobat amb els fruits d’aquells tarongers que altres empeltaren, per al futur, el nostre present. És una experiència meravellosa, molt molt satisfactòria i a la qual, de moment, no pense renunciar.

Altres coses no han anat bé, com el viatge a vela. Dis-li fracàs o dis-li informació, com diu la meua estimada Clara.

Bò, tot açò no importa massa, el que importa és el que farem l’any vinent, el que farem hui, perquè el futur és incert, però no li hem de tindre por, sinó ganes. Ganes de que arribe i fer-li front, queden moltes lluites que guanyar i a mi em trobaran ben disposada.

Ara vaig a fer una llista de les coses que vull fer enguany. La 1ª tornar a escriure al blog  😉

… i València

No és que haja abandonat el blog (bé un poc sÍ), és que he anat fent coses ací i allà i no havia parat. Teràpia ocupacional? Segurament.

Aprofitant que estava al poble, em vaig embolicar  pintant la nostra Seu, férem la festa d’inauguració presentant el llibre de Vicent Flor, soparem cada nit de festa,

…i en eixe temps el meu masteler nou corria aventures per la mediterrània.
Per fi arribà el dia de recuperar el meu Xicotet, retrobar Eivissa, gent i mar, fer-se un banyet o dos i regressar al port de partida.

Els plans són allò que imaginem i que rarament passa. Mentre, podem gaudir de les coses que sí estan passant o no assabentar-nos de res. Pot ser per això, en el centenari d’Enric Valor, he passejat per la marjal, per posar en  “valor” els tresors de la nostra terra.

És un plaer estar viva, no trobeu?

Pre-viatge

Estos dies previs a la marxa, a banda d’alguna sorpresa (hui de descobert que la cuina no funciona), sobretot faig llistes, compre coses, faig més llistes… és una feina que no saps quant acaba, però acabarà. En concret el dia 15 que me’n vaig de la marina cap a Cullera. No, no és massa lluny 😉 Vaig a Cullera per a participar a la meua regata preferida: la Gramantol. No massa gent, i molt bona; fem una travessia fins formentera i allí ens fem un bon sopar, entre amics i gaudim de l’illa. Després ells tornaran i jo aniré cap a Eivissa, Mallorca, Menorca, sense presa de cala en cala, fins a Ciudatella on prepararé el salt a Sardenya, que serà al voltant del 1 de juliol.

Vos conte açò, no (sols) per fer-vos enveja, sinó perquè vegeu quin tipus de viatge vos trobareu si veniu. A vore si vos penseu que vaig a batre un rècord de milles, ni pensar-ho! Vaig a gaudir de cada raconet que puga.

Dit açò, veureu que vos podeu apuntar en qualsevol moment i tram, però haureu d’avisar, per a quedar: simple i barat!

Mentre em  podeu visitar a la dàrsena sud (el desgavell de la formulajuan) i, si el temps ho vol, fer una volteta.

Calendari nàutic, 1ª part

VISCAAA!
Semblava que no arribariem mai però ací estem. He pintat de blau (clar) els dies que pense que estaré a la marina per a que pugau vindre, vore el veleret, navegar o el que vullgau…

Per a no liar massa, als que vullgau acodir, m’ho digueu i vos enviaré el mapa… quant el tinga. De moment, el dilluns me’l portaré de Gandia: algú se’n ve?

Dignificant el treball

“Si hui em toca una loteria milionària, no canviaria res, demà igualment aniré a Silla replegar firmes per a la creació d’escoletes, de fet, l’únic que canviaria és que no tornaria al treball” Això li vaig dir divendres a una amiga. És la conclusió final de una qüestió a la que li estava pegant voltes: feina, ètica, dignitat, professionalitat.

Pot ser un altre dia tindré la valentia que ha mostrat hui mateix Fani al parlar de RTVV, de moment vos contaré com altra gent afronta la qüestió.

Algunes persones tenen el privilegi de treballar en allò que els agrada, i això es nota. Ho fan amb ganes, s’hi dediquen i els reporta una satisfacció crònica. D’altres, treballem en allò que ens ha eixit i tractem de fer-ho be per a també anar a dormir satisfets. Però passa – a mi m’ha passat- que eixes ganes de fer “allò que te manen” ben fet, et pot portar a fer o ajudar a fer coses que pot ser no son massa honorables. “Supèrbia professional” li’n diu una amiga.

He escoltat moltes voltes aquella  justificadora i perillosa frase de “jo només feia el que em manaven” i això, que és evident que no justifica  per exemple els assassins nazis, si filem més prim  (molt més prim), tampoc justifica aquella que accepta un xicotet suborn a un regidor corrupte per a que li compre els seus productes ò aquell tècnic que rep un obra que no està acabada o aquella que arregla els resultats d’un full per a que “quadren” al gust d’un cap o el comptable que assumix que s’ha de manipular els comptes o la treballadora que fingix malalties o el mestre que detesta la seua feina o… Fa molt poc he tornat a sentir esta frase a un documental imprescindible “tirar, comprar, tirar”. Explicava una dona que als enginyers de la casa  Dupont, els van obligar a re fabricar el nylon perquè l’havien fet indestructible i això no era bo per a vendre. I afegia que ells feien el que els manaven. No dic que no, però hem de aprendre a mirar el que fem i perquè, i si podem canviar-ho. O si voleu, hem de desaprendre a ser tan obedients, a vendre-ns només per un  sou, a pensar que el que fem o diga’m no canviarà res. No cal ser Ghandi, però mira, és un bon model a recordar… Només vos dic que fer un treball honorable, t’honra i et fa feliç, i no sé que en penseu, però a mi m’importa molt.

Tinc un amic que entre moltes coses és empresari i consultor; i diu coses com, l’objectiu d’una empresa no es fer diners sinó donar un servei, i si ho fas bé, els diners són la conseqüència natural. I també diu que tota empresa ha de ser capaç de pagar els impostos i sinó no funcionarà. Qüestions bàsiques. Per cert que m’ha passat una conferència d’Emilio Duró al que no vos podeu perdre.

El meu nebot, és una persona de 15 anys que ha de decidir que vols fer a la seua vida, quina cosa més difícil de decidir a la adolescència, no? Modestament li he dit que no pense massa en els diners, ser ric i tot això; que busque alguna cosa que li agrade fer, perquè la farà durant moltes hores cada dia durant molts anys, però també que no es preocupe si s’equivoca perquè podrà rectificar: canviar d’opinió és clau pera ser feliç.

Valen

 A banda de Fani Grande, tinc mes bons exemples: Valen és el meu perruquer des de fa més de 25 anys. Ell comença a treballar a una barberia als 7 ó 10 anys i si hui entreu al seu local i li pregunteu com està segur que vos diu “feliz, aquí entre mis pelos”. Vos sentiu vosaltres així a la vostra feina?

De vegades pensem que no podem fer res, que no som capaç de canviar les coses, però de tant en tant, algú ens demostra que sí, que la ètica no s’ha de quedar aparcada a la porta de la feina. Sabeu la història de Mohamed el pilot d’aviació tunisià que es va negar a portar la família del dictador expulsat pel poble? Es pot plantar cara al treball i a la vida, perquè per primera vegada a la història dels homínids tenim una vida llarga i hem de tindre una raó per eixir de casa cada matí. Què en penseu?