Viure al vaixell

30 gener 2012

És diumenge migdia i, com crec que fa més mar que vent he decidit no eixir a navegar, em quede al port.

Un vaixell també és una casa que cal netejar, o fer alguna reparació… però poc després -perquè ací s’acaba molt prompte- com fa solet me’n vaig al pantalà a picar ametles.

Passa un veí i em pregunta, t’ix més barat si les piques tu? No ho sé, li dic, és que m’agrada.  No penseu que és un plaer estar al carrer, al sol, picant ametletes, una per a mi una per al pot, com quan era xicoteta? Ho faig perquè sí perquè la vida simple val la pena, te dóna eixa pau i eixa tranquil·litat interior que podríem anomenar felicitat. Pot ser per això tanta gent em diu “que contenta estàs” perquè pel que sembla sempre cantussege o xiule alguna cosa…

Viure a un vaixell és una aposta decidida per limitar les pertinences: no tinc més de 10 llibres, ni quadres, ni discos; tinc menys roba que mai i així i tot no la utilitze tota. No em calen més sabates, només tinc una bossa i algunes de tela per a comprar. Tinc menjar abord però no massa i no em falta de res perquè el que no tinc, no em cal.

L’espai limita els recursos disponibles, com el planeta on vivim però no ens  n’adonem. Com l’aigua. Si t’estàs dutxant i escoltes la bomba que t’anuncia que se va a acabar, has de racionar l’aigua. I sabeu què? sempre que baixe el llistó del consum descobrisc que encara me’n sobra.  Feu la prova!

Un espai tan reduït et permet tindre-ho tot a la mà: amb un calefactor tinc tot calentet i quan em dutxe, el bany queda net. Tinc cortines però preferisc vore la mar i les estrelles. Si fa bon dia em quede a la banyera, escrivint o gaudint de l’aigua i la fauna. I clar, si el temps, l’oratge i les ganes acompanyen, solte amarres i en un no res estic per la bocana amb tot ben arranxat.

Aneu amb compte perquè lluny de posseir les coses, en som els seus esclaus.

Canviar d’opinió

28 Abril 2010

 Sóc una gran admiradora dels Punset  (pare, filla i equip). Ahir, llegint el post d’Elsa, em vingué al cap la eterna qüestió. Fins i tot la ciència ha demostrat  que la nostra ment té la capacitat de canviar la nostra vida, només cal voler i posar-s’hi.  I jo en sóc una convençuda i practicant. Però, la cosa ja no em funciona tan bé quant el que pretenc és ajudar  a canviar d’opinió algú altre.

 Com per exemple quant veus -des de fora és més fàcil-  que una persona no està feliç i s’aferra a allò que la fa infeliç, com un treball, una actitud, una parella, una culpa, una rutina, una família, unes creences o uns amics que no t’aporten res de  b;  la pregunta sempre és: com fer-li-ho vore? Com ajudar algú a voler canviar d’opinió?

En qüestions socials també em passa el mateix.  Com convèncer  ningú que el poder és nostre, que podem canviar les coses, les xicotetes i les grans. Que, si volguérem,  podríem  fer que arreglaren el jardí del carrer o que els impostos que paguem es dedicaren,  per exemple, a eradicar la pobresa al món. Que el poder econòmic o la democràcia, no podrien funcionar sense nosaltres… Com motivar la gent a que s’interesse en coses que l’enriquisquen espiritualment, com fer que canvien la seua escala de valors?

Dilluns passat vaig estar a una xerrada, on Pere, Xavi i Vicent, parlaven dels seus blogs, de com tracten d’arribar a  la gent. Son persones compromeses  amb la seua visió del món, que tracten de fer-nos-la visible. Volen fer-nos vore que un altra valència serà possible el dia que els valencians s’ho cregam.  I de nou  la gran pregunta:  Com fer canviar d’opinió, com fer que pensen en voler canviar d’opinió.

La felicitat està ahí mateix, personal i col·lectiva. Només cal que mireu un momentet  cap a fora, sense judicis, com si escrivíreu en un full en blanc, i penseu què voldríeu per a viure bé.  Simplement allò que voleu!  I després, comenceu a fer  alguna cosa per que això es puga donar. El resultats arriben de seguida.  Ho visc!