A tota vela… o quasi!

8 Juliol 2012

Continue de vacances, o d’impàs, com vulgueu. Per això hui no parlaré de la catàstrofe ecològica més bestia que hem patit, que em fa plorar, ni parlaré de qui són els culpables:
43 morts + 47 ferits + 50.000Ha arrasades + 1 mort = ZERO responsables

Tampoc no tinc ganes de dir cap brofegà de les que em passen pel cap al vore a l’infame Rajoy, portant un llibre a un retor. Seré marciana, però no em cap en el cap, això quin trellat té? És humor gallec? (Que em disculpen els gallecs).

No. Este post el dedique a les amigues i amics que han vingut a fer una volteta al veler o que pensen en vindre. Sobretot, als que tenen ganes “de més”.

La navegació és un altre món, on tot va a un altre ritme, com si fórem vegetals, ens movem però d’un altra manera. Una aproximació: el veler navega a uns 5 nusos (10km/h) i per tant anar a, per exemple, Dénia (50milles) costa unes 10 horetes, i Eivissa està més lluny i Formentera, més ; )

Be, dit açò, he buscat alguna info per a que vos aneu fent al “saber nàutic”. 

He trobat un dibuixet de les parts del veler:

I també una pàgina que explica molt i prou bé com funciona tot açò. No cal que vos ho llegiu tot, però si teniu interès en saber cosetes… “lecciones básicas”

Després vos recomane una web que m’agrada molt: fondear.org. La part “infonautic” té moltíssima informació. He triat un link per a novatos però podeu trobar quantitat de coses.

Espere no estar traint als bons i bones professionals amb estes indicacions. En tot cas, no hi ha res com un bon mestre. I per això vos recomane a la gent de LLevant Blau, tenen una escola nàutica excepcional; jo he gaudit amb ells durant 3 anys fantàstics i després m’han ajudat a comprar-me el meu propi vaixell: grans persones Vicky, Vives i Victoria. I això no es pot dir sempre ; )

Anuncis

Viure al vaixell

30 gener 2012

És diumenge migdia i, com crec que fa més mar que vent he decidit no eixir a navegar, em quede al port.

Un vaixell també és una casa que cal netejar, o fer alguna reparació… però poc després -perquè ací s’acaba molt prompte- com fa solet me’n vaig al pantalà a picar ametles.

Passa un veí i em pregunta, t’ix més barat si les piques tu? No ho sé, li dic, és que m’agrada.  No penseu que és un plaer estar al carrer, al sol, picant ametletes, una per a mi una per al pot, com quan era xicoteta? Ho faig perquè sí perquè la vida simple val la pena, te dóna eixa pau i eixa tranquil·litat interior que podríem anomenar felicitat. Pot ser per això tanta gent em diu “que contenta estàs” perquè pel que sembla sempre cantussege o xiule alguna cosa…

Viure a un vaixell és una aposta decidida per limitar les pertinences: no tinc més de 10 llibres, ni quadres, ni discos; tinc menys roba que mai i així i tot no la utilitze tota. No em calen més sabates, només tinc una bossa i algunes de tela per a comprar. Tinc menjar abord però no massa i no em falta de res perquè el que no tinc, no em cal.

L’espai limita els recursos disponibles, com el planeta on vivim però no ens  n’adonem. Com l’aigua. Si t’estàs dutxant i escoltes la bomba que t’anuncia que se va a acabar, has de racionar l’aigua. I sabeu què? sempre que baixe el llistó del consum descobrisc que encara me’n sobra.  Feu la prova!

Un espai tan reduït et permet tindre-ho tot a la mà: amb un calefactor tinc tot calentet i quan em dutxe, el bany queda net. Tinc cortines però preferisc vore la mar i les estrelles. Si fa bon dia em quede a la banyera, escrivint o gaudint de l’aigua i la fauna. I clar, si el temps, l’oratge i les ganes acompanyen, solte amarres i en un no res estic per la bocana amb tot ben arranxat.

Aneu amb compte perquè lluny de posseir les coses, en som els seus esclaus.

La casa en la mar

4 Octubre 2011

L’altre dia, la meua veïna i amiga Vicen em va dir “ja no escrius al blog”. És cert, ja no escric. Este espai va nàixer com a quadern de bitàcola d’un viatge, i el viatge, certament ha acabat. No ha segut un viatge per les illes, com jo somiava, més bé ha estat un viatge interior, sentiment nu, despullant l’ànima; una baixada las meus inferns, d’on crec haver retornat més humil i espere, un poc més sàvia.

Malgrat tot, la vida terrícola -com diu el meu estimat Vicent- em té ben distreta, sobretot amb la política. Un altre dia vos contaré com i perquè la meua feina em portà a la política activa, per pura coherència, per no poder callar tant… això un altre dia, quant tinga el valor d’altres, de parlar clar i ras, com han fet Fanny Grande ò Josep Ramon Lluch sobre RTVV…

El que vos puc contar hui és com es viu a un veler, a un port. Per a mi es com viure a qualsevol altre lloc, com qui viu a les afores, a un apartament de platja…tens de tot, poc, suficient. De les preguntes que la gent em fa vos diré: sí tinc llum ( i aigua i wifi…). Tinc un parell de camarots, cuina, nevera, bany i tot això… però, de tant en tant, quant ve algú ò quant la son i la mandra em deixen, solte amarres i faig un passeig: com hui. Feia tan bon dia: mar plana, poc de vent, just com a mi m’agrada que, sense pensar, m’he posat en marxa i au, a la mar.

Un veler és un artefacte on tot, tot pot fallar i sempre has d’improvisar i preveure què pot passar I com t’ho faràs. Pot ser per això ens agrada, per l’aventura o pot ser és per això que els armador(e)s naveguem tant poc. Al port no et falla el motor, no s’enganxen les drisses a la creueta ni es trenca el fondeig…

Hui li ensenyava al meu Xicotet a portar-lo ell solet, ben trimat i sense pilot; com fa la meua amiga Amparo amb el seu gosset Jano que li ensenya a mirar el carrer al creuar per si venen cotxes… bé, ella li ho diu en paraules, jo només ho faig; li toque la canya, suau i el pose a rumb i, si ho fa bé, li faig una carícia i li somric. Després renyim un poc a l’hora d’atracar, perquè ell sempre vol anar per altre lloc, es rebel·la i sempre ens costa un poc, com quant tornes els xiquets del parc, que fan de tot menys entrar a casa…

Si un dia voleu gaudir de la mar, un diumenge, alguna vesprada… segurament la setmana que ve m’agafaré algun dia per navegar i per fer un bany:  l’aigua encara està bona 😉

… i València

23 Agost 2011

No és que haja abandonat el blog (bé un poc sÍ), és que he anat fent coses ací i allà i no havia parat. Teràpia ocupacional? Segurament.

Aprofitant que estava al poble, em vaig embolicar  pintant la nostra Seu, férem la festa d’inauguració presentant el llibre de Vicent Flor, soparem cada nit de festa,

…i en eixe temps el meu masteler nou corria aventures per la mediterrània.
Per fi arribà el dia de recuperar el meu Xicotet, retrobar Eivissa, gent i mar, fer-se un banyet o dos i regressar al port de partida.


Els plans són allò que imaginem i que rarament passa. Mentre, podem gaudir de les coses que sí estan passant o no assabentar-nos de res. Pot ser per això, en el centenari d’Enric Valor, he passejat per la marjal, per posar en  “valor” els tresors de la nostra terra.

És un plaer estar viva, no trobeu?

Joan Carles revisant el pal

Les pitjors prediccions es fan realitat: el pal té una fissura i cal canviar-lo! S’acabat! La bona notícia, com em deia ahir Pepe, és que no m’ha caigut al cap. Sí, però la mala és: papers, segur, i temps, mooolt de temps, 2, 3 setmanes o més. Açò d’entrada envia a fer punyetes els plans, per tant  AVÍS A NAVEGANTS: no compreu cap bitllet d’avió o sí, però no hi estaré 😦

Poc abans de marxar, uns amics (Vicent i Vicen) em deien: a vore si fas com “nosequí” que diu que se’n va a Canàries i de Burriana no passa. Dons això mateix, a Eivissa i prou! I no sé si tornarem amb la cua entre cames…. La cosa es que estic a Eivissa, nit de Sant Joan, com si tinguera un apartament a Botafoc i hauria d’estar molt bé, però ai, amigues! La cosa no funciona així, ni pensar-ho!! La percepció ho és tot i treure’m de damunt el shock, la preocupació, els papers, i les incògnites,  les decisions, no és gens fàcil.

Sí, ho sé, este viatge des del principi era fum. Des del dia que vaig pensar en vendre el pis, en plena crisi, ja era d’estar ben tronà, i després fins comprar-lo amb totes les coses en que m’havia clavat i malgrat tot voler marxar, per damunt de tot, de presa i correguda, sense forn, sense haver provat la meitat de les coses. .. Jo estava (estic) convençuda però de que ò tirava endavant a la “bruta” o no faríem res… el que no contava era amb el refranyer:” arrancà de cavall, parà de burra” que m’ha deixat amb la mel als llavis… Molt bé siga el que siga, pot ser arribe a Sardenya i torne ò demà m’agafe un avió i me’n vaja a treballar… no ho sé i pot ser no importa. Me’n vaig a dinar a Talamanca.

 Dia 16. Al matí, al nàutic de Cullera fem l’esmorzaret de cacaus i olives, botifarres, llonganisses i demés elements nutritius. Després de la reunió de patrons (la meua primera reunió), salpem a poc a poc, baixant pel Xúquer fins la mar. Al Xicotet anem 3: Benja i Agustí han volgut no deixar-me sola en la meua travessia cap a Formentera. Prenem l’eixida els últims, no tenim presa. El vent bufa de llevant (com no) i fem el primer bordo cap a Dénia, buscant el vent de Sud que entrarà a la vesprà. El xicotet va bé, el vent puja i llevem drap per anar més còmodes. A més a més, el bord bo és el nord pel que poc a poc ens allunyem de la idea inicial. Anem fent i ja vorem. Arriba la nit i el vent encara no amaina ni rola, que hi farem!

Dia 17. A les 3 de la matinada, veiem ja el far d’Eivissa. Estem al nord. Toca fer el bordo sud, tot i que el vent ha baixat i no fem ni 4 nusos. Un mercant per babord, sembla que ens passarà per proa. S’apropa molt em diu Agustí, sí, tenen la “mala costum” de passar-te massa a prop. Sembla que ve…; no, no, haurà variat de rumb i ens passarà per popa, però no li veig la roja. Jo el veig molt a prop… HÒSTIA, hòstia,! agafe la canya i tracte d’apartar-me de la seua derrota, però és massa tard. Ell va molt ràpid i nosaltres, a vela, molt lents. L’estela que alça el seu bulb ens desplaça mentre jo li presente l’aleta, ens impulsa, sembla que estem fora però la creueta bota, l’obenc a terra i el casc raspat! Que cabró diu l’Agustí, ni se’ n’ha adonat,. Mentre Benja, que li tocava dormir, i ha eixit per dir-nos que això no es manera de virar, s’ha quedat sense paraules en veure el troç de bitxo que ens acaba d’abordar. Fem totes les comprovacions,estem bé, el pal aguanta, arriem, no tenim vies d’aigua, donem part. La resta: capitania, salvament, comitè de regates i tots els amics, no ens deixen descansar. Estic desbordada per tanta preocupació de tots els bons amics i amigues que tenim, tothom s’oferix per al que siga i ens envien paraules animoses i consoladores. Profundament, GRÀCIES! Hem recalat al port de Sant Antoni de Portmany i com que estem flipats però vius, millor alegrar-se’n.

Al nord

Dia 18. Per fi hem dormit i com que no es pot fer molt més, decidim traure-li profit al dia: lloguem un cotxe i rodem s’illa. Dalt Vila, can Tenka, Portinax… un banyet, un arròs, all-i-oli i olivetes, molta política i el compromís de que l’any que ve, el dia 17 celebrarem el nostre segon –primer aniversari. Al tornar, Pepe (mestre, amic i gran persona) amb el Pirata i l’escola ha volgut vindre a vore’ns i comprovar els desperfectes i com estem. Sopem juntes les 2 tripulacions, i ens riguem bona cosa; i tots ells amb fan rumb a casa a les 4 del matí. Bon viatge… i no begueu casalla!!

Dia 19. Sentiments son confusos i contradictoris. Ja sé que anar a la contra és més difícil, però no se si tant! El més potent és el sentiment de responsabilitat per les 2 vides que vaig exposar i també per tooota la preocupació que he donat. Supose que tindre un accident és això: ho contes, però te sents fatal. M’he donat feina, per tal d’estar ocupada. He fet neteja i la bugada, és dia de sentir-se ningú… Malgrat tot, no vull prendre cap decisió de moment, m’he de donar un poc de temps, sempre amb tantes presses…al cap i a la fi, volia aventura, encara que no tanta 😉

1ª Singladura

15 Juny 2011

Després de 15 dies impossibles, on he fet tantes llistes tantes compres tantes gestions, que no em puc creure que el xicotet i jo estiguem d’una peça; arriba l’hora de salpar i ho fem (un hora després de que el mecànic encara rondara per ací), a les 1330, (hora oficial), acompanyada d’un amic soltem amarres i fem rumb a Cullera. Ja vos vaig avisar que açò NO és una gran gesta, és com la vida, un pas darrere d’un altre.

Ací teniu al Cinca, apodat “el xicotet” a 3 dies de salpar.

Hem fet bona travessia amb garbí, clar, que anat pujant “com està manat” I bé el Xicotet respon, es veu que també tenia ganes de navegar.

Chevi i jo

El meu amic i mariner, Chevi és, -i no ho dic per dir- un dels grans entesos de música jazz i més. El podreu trobar al seu meravellós local, el Jimmy Glass, on desenvolupa una incansable activitat cultural, de les que sí que posen València al mapa, amb contingut, saber fer, molt de coneixement i molt de treball. Sempre és un plaer xarrar o navegar amb ell.

Cullera és el meu nàutic, simplement, el Xúquer, bona gent i algún convidat!

Pre-viatge

1 Juny 2011

Estos dies previs a la marxa, a banda d’alguna sorpresa (hui de descobert que la cuina no funciona), sobretot faig llistes, compre coses, faig més llistes… és una feina que no saps quant acaba, però acabarà. En concret el dia 15 que me’n vaig de la marina cap a Cullera. No, no és massa lluny 😉 Vaig a Cullera per a participar a la meua regata preferida: la Gramantol. No massa gent, i molt bona; fem una travessia fins formentera i allí ens fem un bon sopar, entre amics i gaudim de l’illa. Després ells tornaran i jo aniré cap a Eivissa, Mallorca, Menorca, sense presa de cala en cala, fins a Ciudatella on prepararé el salt a Sardenya, que serà al voltant del 1 de juliol.

Vos conte açò, no (sols) per fer-vos enveja, sinó perquè vegeu quin tipus de viatge vos trobareu si veniu. A vore si vos penseu que vaig a batre un rècord de milles, ni pensar-ho! Vaig a gaudir de cada raconet que puga.

Dit açò, veureu que vos podeu apuntar en qualsevol moment i tram, però haureu d’avisar, per a quedar: simple i barat!

Mentre em  podeu visitar a la dàrsena sud (el desgavell de la formulajuan) i, si el temps ho vol, fer una volteta.


VISCAAA!
Semblava que no arribariem mai però ací estem. He pintat de blau (clar) els dies que pense que estaré a la marina per a que pugau vindre, vore el veleret, navegar o el que vullgau…

Per a no liar massa, als que vullgau acodir, m’ho digueu i vos enviaré el mapa… quant el tinga. De moment, el dilluns me’l portaré de Gandia: algú se’n ve?

La idea d’este blog em va vindre quan fantasiava  amb l’aventura  de navegar pel mediterrani  i contar les aventures als que quedareu a terra. Com eixe projecte era més que improbable, mentre arribava (o no), un dia em vaig animar i, per anar provant em posí a escriure. Però, mira per on, la casa està quasi venuda, estic buscant un veler i camine cap al meu somni: passar un temps navegant per la mediterrània.

 Segur que molts penseu que estic tronà, però era una idea que em buscava o que la portava dins, no ho sé.  Al remat,  pensant  en la manera de fer-ho realitat i vaig posar a la venda l’únic que tenía: el pis. I, tot i que està la crisi pel mig, jo crec que has de viure la teua vida, fent possible els teus projectes, perquè el món sempre donarà voltes i tu no pots esperar-te a la vora sense fer no res.

En veritat no sols es tracta de vendre la casa, és un camí per a viure d’una manera diferent,  més .. simple? Per això, i perquè al vaixell no caben, he decidit que els objectes que viuen a ma casa també han de començar una nova etapa.  Diuen que utilitzem els mateixos circuits neurals per a imaginar que per a recordar; per  això, creient que imagine però recordant-ho o al contrari, he fet un barrejat que ni els colpets del bar de la plaça.

He creat un esdeveniment que tindrà lloc a ma casa, els dies 18 i 19 de desembre, que consistix d’una banda en vendre-vos a preu d’amic  – un euret o menys, si cal- les coses que no em puc emportar al vaixell. També trobareu altres coses que pot ser vos interessen (una taula, un sofà)… tot és parlar-ho! D’altra banda, i per a que tot no siga per a mi (no podria),  per tot el que mengeu o begueu , pagareu la voluntat i eixos diners seran per a Intermón que és qui m’ha donat la idea.  Òbric la porta a qui vulga fer-nos una coca de llanda o… Ah, recordeu: les bosses i paper d’embolicar també corren pel vostre compte!

I ara direu, i jo que en trac de fer este gran gran esforç, i dedicar-te 1 hora de la meua apretada agenda entre visitar els sogres i netejar el cotxe? Doncs traureu 2 avantatges. El primer s’emportareu un trastet, per un euret, amb el que fer un regalet (un altre dia parlarem dels regals i els nadals, hehehe) No vos penseu, tinc coses xules i llibres interessants… mireu!

 

 

D’altra banda i més interessant, vos assegureu una plaça a eixe veler (me’l portaran el reixos?) que esta a punt d’arribar al port de València per a salpar en juny qui sap si fins al Bòsfor, depén en part de vosaltres. El que sí és hui un poc més segur és que al març, estarem –ell i jo- a la marina valenciana, esperant-vos per a que ens acompanyeu a fer una volteta per la nostra mar.

Este és el compromís que vos demane per a nadals. Per a l’any que ve vos en demanaré un altre. NO FALTEU!