Històries de l’hort

17 Desembre 2012

Fa dies pensava en començar un nou blog, un altra etapa, però me n’adone  que en realitat no cal, perquè com sempre, continue perxant per l’ample.

IMG_0279

Feia temps que em preocupava el campet de mon pare, que teníem abandonat. Vaig començar fa un parell d’anys. “No pot ser que jo que em preocupe pel camp en tinga un deixat perdre. “Plantem uns arbres!” vaig dir a la família i com són tan bona gent, ho férem!

Després la cosa quedà darrere d’altres projectes. Este estiu vaig aconseguir que me’l netejaren i molt poc a poc vaig fent alguna coseta.

Imagen 145

Vos semblarà poc, però jo crec que les coses es fan fent-se i que tota pedra fa paret.

Així que, atesa la meua ignorància – quasi tan gran com el meu entusiasme- em vaig tornar a apuntar a l’Universitat d’estiu de l’horta. Enguany inauguràvem els horts urbans de Benimaclet.

Imagen 349

I a més a més, m’he apuntat a les practiques d’hort que faig a Alcàsser, a l’hort de Carmen. Allí espere aprendre i motivar-me per anar fent el meu propi hort que de moment és com una maceta gran ;)))

 

Imagen 189

Però cada pas és un gran triomf per a mi. Molta gent em mira amb poca confiança, però això em passa sempre que vull fer el que jo vull fer encara que a la gent li semble que “no toca”. També hi ha gent bona que m’ajuda, com Pedro un veí que em dóna consells. I l’altre veí, que m’ha regalat uns enciams.

L’altre dia havia de regar però no baixava aigua. “- Que faig, mare?  – Parla amb el tio Roberto, del motor de la Ratlla”. I el tio m’explicà com anar a “la casa de l’aigua”. Imagen 184És increïble, però la vaig trobar (be, em vaig perdre un poquet només), vaig llevar el partidor… però no arribava aigua. Ho vaig deixar anar, quin remei i me’n vaig anar a casa. Al dia següent vaig tornar, clar! Este viatge si que hi havia aigua. Vaig plantar i vaig regar, com cal. El misteri de l’aigua no el sé encara. Pel que em diuen és complicat, perquè tu obris el partidor però has de seguir el camí de l’aigua (que poètic, no?) per vore on està i si algú l’està gastant… quantes coses per a aprendre. Tot un repte!

Anuncis

 Escolte indignada la utilització de “les falleres” com a excusa per que la gent no proteste. Quina barra! Com pot pensar ningú que la cosa va contra unes xiquetes? No m’importa de qui són filles, ni la seua ideologia, (que espere que en tinguen); si m’importa i molt, la utilització, la cosificació de les dones-florer que ixen al balcó, triades per a fer bonic, “decorades” amb milers d’euros, alliçonades per a somriure, saludar moixament i no parlar, no opinar i ara, per acabar-ho d’adobar, per a ser les “víctimes innocents” d’una lluita justa del poble per recuperar el que li han robat: la sobirania!

Hem convertit les falleres en ninots i els ninots en angelets! Les falles i les dones som altra cosa, encara que no ho semble. Les falles (i les dones) haurien de ser la veu del poble:una experiència artística i satírica per a crear opinió, per a debatre i combatre; per a fomentar la vertadera cultura valenciana, que en tenim i molta i bona. Ara, les dones (i també les les falles) estan sotmeses a altres interessos; la frivolitat, l’aparença, la hipocresia, i els diners que tot ho dominen i tot ho podrixen!

Però els més joves han portat una #primaveravalenciana que no se’n vol anar, que s’ha instal•lat al cor de moltes persones i ens ha despertat d’un mal son, on havíem perdut la ciutadania. Hui, demà i tots els dies, eixirem al carrer perquè volem recuperar la veu.Les dones i les falles, com la resta de la societat han d’evolucionar en un món que està canviant molt ràpid. Dones! Falleres! no podem seguir sent el decorat, este segle és nostre, és l’hora de fer un món millor, amb trellat, amb valentia, amb espenta. Celebrem les festes, fem-les nostres, siguem part, però no del decorat. Que no ens utilitzen!

El futur és nostre!

Com que sembla que sóc una dona de “tirar endavant”, amb tot el que tenia damunt vaig tractar de buscar alguna cosa interessant que fer a Eivissa i aprofitant facebook, vaig localitzar d’entre les amistats una que deia que treballava ací: Felip. Li vaig enviar un missatge demanant-li un poc de “cultureta” i ell sense més m’envià el seu telèfon i s’oferí al que jo necessités. Així que quedarem dissabte de matí al mercat vell i com que jo estava escandalitzada pels preus, em va portar al mercat nou i vaig comprar i vaig continuar escandalitzada! Després quedarem amb la seua parella, Mariví i resultà que havia trobat unes joies, de les que una no espera: son dues persones encantadores i generoses que em van tractar de meravella. Valencians arrelats a Eivissa i mira per on, la Mariví  tot just deixava la regidoria de Política lingüística de Vila (com nomenen els d’ací a la ciutat). Parlarem de política, com no! I em van convidar a anar amb ells a l’assemblea del seu partit : Entesa Nacionalista i Ecologista (ENE). Va ser una experiència enriquidora. És un luxe (i més hui a la política) trobar gent honesta, que s’estima la terra i que treballa per ella i per la gent que hi viu, posant tot el que té; vaja com Compromís 😉  Després uns quants se’n férem una i els vaig contar les meues “desventures”… em vaig trobar tan arropada!

Al dia següent , diumenge, em van portar a la famosa cala de Benirràs o dels “adoradors del Sol” que li diu Pepe, a vore la posta de sol i també a fer un passeig per esta meravellosa terra; i em van contar moltes coses interessant com, la raó dels noms dels pobles (tots sants) ò l’evolució traumàtica d’un territori escassament poblat, amb 4 cases de pallessos i economia de subsistència al turisme salvatge i desenfrenat que patixen. Mariví m’explica que el 60% dels residents NO son nascuts a l’illa: aixina és mooolt difícil fer país!

Volen les casualitats que al dia següent,  s’inaugure una exposició d’Enric Valor  de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, portada per la ex – regidoria de Mariví (organitzada per Jordi, també valencià i del’ ENE). I clar, anàrem!  Era com l’informatiu de Canal 9. Com és possible parlar d’una figura clau del nacionalisme valencià, d’una activista del catalanisme i no nomenar-ho? Així va ser! Jo no sóc una gran entesa en Enric Valor (ni en res, vaja) però em resulta ofensiu – a mi i a tots els valencians presents- la rebaixa a novel·lista i escriptor de gramàtica; la neteja de tot signe polític, bé de tot no, perquè es dedicà a dir els grans premis atorgats per, al·lucineu: Rita Barberà o Julio de España, entre altres. Per l’amor de déu!!!  I això ho pague jo???  Un altra perla que soltà va ser que no sabia (ella) perquè se’n va anar de Lo rat penat! Espereu, es que a Fuster no el nomena i a Sanchis Guarner com l’amic que el va animar a escriure les rondalles, mentre estava en la carcel (sense dir-ne el motiu) i que segons ella, ho feia perquè enyorava el seu poble, no perquè la dictadura no el deixava escriure sobre llengua, política, etc…

I estes són les coses del PP i jo me les he trobat a Vila!

 

 

 

 

Canviar d’opinió

28 Abril 2010

 Sóc una gran admiradora dels Punset  (pare, filla i equip). Ahir, llegint el post d’Elsa, em vingué al cap la eterna qüestió. Fins i tot la ciència ha demostrat  que la nostra ment té la capacitat de canviar la nostra vida, només cal voler i posar-s’hi.  I jo en sóc una convençuda i practicant. Però, la cosa ja no em funciona tan bé quant el que pretenc és ajudar  a canviar d’opinió algú altre.

 Com per exemple quant veus -des de fora és més fàcil-  que una persona no està feliç i s’aferra a allò que la fa infeliç, com un treball, una actitud, una parella, una culpa, una rutina, una família, unes creences o uns amics que no t’aporten res de  b;  la pregunta sempre és: com fer-li-ho vore? Com ajudar algú a voler canviar d’opinió?

En qüestions socials també em passa el mateix.  Com convèncer  ningú que el poder és nostre, que podem canviar les coses, les xicotetes i les grans. Que, si volguérem,  podríem  fer que arreglaren el jardí del carrer o que els impostos que paguem es dedicaren,  per exemple, a eradicar la pobresa al món. Que el poder econòmic o la democràcia, no podrien funcionar sense nosaltres… Com motivar la gent a que s’interesse en coses que l’enriquisquen espiritualment, com fer que canvien la seua escala de valors?

Dilluns passat vaig estar a una xerrada, on Pere, Xavi i Vicent, parlaven dels seus blogs, de com tracten d’arribar a  la gent. Son persones compromeses  amb la seua visió del món, que tracten de fer-nos-la visible. Volen fer-nos vore que un altra valència serà possible el dia que els valencians s’ho cregam.  I de nou  la gran pregunta:  Com fer canviar d’opinió, com fer que pensen en voler canviar d’opinió.

La felicitat està ahí mateix, personal i col·lectiva. Només cal que mireu un momentet  cap a fora, sense judicis, com si escrivíreu en un full en blanc, i penseu què voldríeu per a viure bé.  Simplement allò que voleu!  I després, comenceu a fer  alguna cosa per que això es puga donar. El resultats arriben de seguida.  Ho visc!

El Parc està tan vinculat a la meua vida que se m’amuntonen els records.  

 El primer, probablement, es la font ara desapareguda. Sabíeu que ma güelo, el Palaco, proveïa de carpes i tenques la font?. De tant en tant ne portava del motor, allà al mig de l’ albufera, i les deixava dins d’un poal al corral, fins que s’acostava al parc a portar-les, per a tot el poble. Encara recorde aquella sensació d’aguaitar al poal i vore-les allí, tractant de nadar…

 Al Parc hem jugat a de tot. Recorde un dia que anava corrent i mirant arrere, jugant a pusa i vaig rebotar contra un del arbres, i em caiguí de tos. Encara no estava pavimentat, ni res, ni falta que feia!

 Al racó que ara estan destruint, des de l’estació, pel mig de les precioses moreres (que també donaren de menjar els meus cucs de seda); tiravem petardos a les parelletes que s’amagaven a d’aquell racó, fugint del majors, i anys després també m’he amagat jo.

 Un dels llocs més bonics que li queden a Silla, un dels tresors de quant encara era poble, és el Parc de l’estació. No farà ni 40 anys que el meu poble ho era, cases baixetes, emblanquinades, xiquets jugant, carrerons i horta. I albufera. Jo he nadat en les aigües clares de l’albufera, allà al motor del Palaco i he passejat pel Parc, des de que recorde fins ara mateix.

 Sempre he somiat que, un dia, superarem la nefasta època del “desarrollisme” franquista i tornarem a ser poble. Es veu que no, que això encara no ha arrivat. Perquè no trobe (al meu pobre cervell amb neurones de poble) cap raó per la qual un poble com Silla hauria de sacrificar un tros del seu parc, símbol del poble, per a posar-li un pegot de ciment. No en tenim prou de ciment els valencians?

 Quants anys, dècades, necessitem per a recuperar la democràcia? Per tornar-li la veu al poble i per tornar el poble a la integració amb l’entorn? Com deia ma güelo, el Palaco: JA VINDRAN ELS MEUS!

No em toques els BIC

7 Març 2010

Valencians, ara ja sabem qui mana al nostre govern: Esperanza Aguirre (la cólera de dios). Mai no havia perdut tant el cul la generalitat des de … des de que l’altre dia es quedaren tota una nit fent una llei contra el cabanyal. Ara comprenc perquè Camps es creu víctima de Gürtel, ell només és “la voz de su amo”. Per això ací no es governa, només fan que lleis per a destruir el Cabanyal o per a salvar els bous, mentre que la educació o la llei de la dependència,(per nomenar 2 cosetes) les maten de pura innanició. Conclusió: als valencians que ens donen pel sac, perquè ells i elles, pobres, en veritat són madrilenys injustament nascuts a València i tot, tot el que fan és per guanyar-se la glòria de, potser algun dia, poder ser com madrid, anar a viure a madrid, apropar-los la nostra platja a madrid, canviar la nostra llengüa pel “valenciano” pa que els de madrid ens puguen comprendre…
Pero el que la Espe no sap és que ací la Rita és passa els Bic per… amb un poc de güisqui aíxò sí. He tingut una vissió surrealista: li regalem una casa al Cabanyal a Espe i, com Rita li la voldrà enderrocar, les posem a les 2 a la plaça de bous i que se peguen cabotaes fins que rebenten. Pot ser ixe dia sí que aniré a vore un espectacle violent, o pot ser no.

Anit vaig assistir a un concert benèfic, organitzat per la ong Arts Cultura y Desarrollo. Cel•lebraven el 20é aniversari del Cor de Cambra Amalthea . Va ser molt bonic, molt emotiu, la música al servei de la solidaritat. No sé si vos passa que, quant participes en un acte fet per ajudar persones que patixen, resulta que la que mes es beneficiada sols ser tu. El fet de ajuntar-se amb més gent amb eixa predisposició ja t’emociona. Sents com amb un xicotet esforç es poden fer coses increïbles, es veu a les cares de la gent, es respira l’amor.
Quant de temps dediquem a fer coses pels demés? Estem tan ocupats amb el parany de les nostres “ocupacions” que creguem que mai no tenim temps per als demés, sobretot per a “causes nobles” i resulta, que justament son eixes les coses que donen sentit a la vida, no?
En moltes ocasions he tingut el privilegi de esta felicitat que ve dels demés, anit en va ser una i diumenge passat un altra. També aní al Cabanyal per ajudar els mes desafavorits i per recolzar una visió del món en el que vull viure, un mon millor, més solidari, menys predador. I moltes coses s’al•liaren per fer-me feliç. Feia un dia preciós, estava amb amics i família, vam passejar junt amb moltes (moltíssimes) persones que estaven allí per raons igualment desinteressades, i això es notava a l’aire, i em va fer sentir eixe goig tan especial que se sent quant creus en la gent. Un dels moments més intensos i que podria reflectir eixa vivència que intente descriure, podria estar en esta imatge.

 

Per a mi auna les coses per les quals estava allí. Una casa preciosa, única, singular, que pertany a la història del nostre poble i que no entenc perquè hauria de desaparèixer. També representa una manera de viure, tradicional, sostenible, tranqui-la, coherent, respectuosa, de futur. Però el que més em va omplir el cor, va ser la barreja d’emoció i gratitud que es reflectia a la seua careta, als ulls de la dona del balcó. Després de dotze anys amb la incertesa de pensar fins a quant podràs viure a ta casa, pensant si l’any que ve encara podràs passar els nadals on has viscut tota la vida, pensant on aniràs, … i perquè. I allí estava, saludant-nos, somrient a tots, tan pagà de vore el seu carrer ple de gent. Sí, vos ho he de dir, només per això, ja em valgué la pena anar. Al final ella va fer per mi mes que jo per ella.