El pla d’estalvi que hauríem d’haver fet!

1 JUSTIFICACIÓ

Auto-justificació. Pot ser és massa tard per a presentar aquest document, però algunes de les portes que he tocat no les he pogut obrir, i també mai vaig pensar realment que arribaríem tan lluny sense que, aparentment, ningú tractara d’oferir al poble valencià un servei públic d’habitatge.

Els darrers anys. No cal que li explique a la gerència qui i com ens ha portat a allunyar-nos del nostre objecte social i ens ha convertit en especuladors de sòl amb la peculiaritat de que en compte de “forrar-nos”, ens hem arruïnat.

Però ja fa uns anys que la debacle es veia vindre i ací no ha piulat ningú. Hem seguit tractant de fer més i més PAI’s en mig de la bombolla immobiliària alimentada entre altres per nosaltres. Totes i tots hem segut còmplices de mantenir el silenci mentre l’empresa s’enfonsava, feia aigües i seguíem encabotats a vendre sòl milionari i VPO a preu de ric.

I ara que? Fa un parell d’anys ja es van fer un pla d’optimització els resultats del qual no s’han posat en marxa o ho han fet tard i mal. Bé, a data de hui la “reforma laboral” ja ha arribat, l’IVVSA pot acomiadar la seua plantilla sense més que un bufit. Molt bé, això es veu que és el que ha votat el poble. Però com que resulta que tots sabem que això no arregla cap problema (en crea de nous) haurem de seguir pensant en com s’ha de fer política d’habitatge o sinó té més trellat tancar esta institució, que no seguir mantenint la xarxa clientelar.

El NO Pla d’Estalvi:

• Mentre ens retallaren el 5% (ara sí que som administració, quant mai no ens han admès) ací continuàvem pujant salaris (de forma il•legal) i contractant nous adjuntes (en tenim 3).
• Les persones amb un contracte temporal, no foren rescindides en el seu moment i els van anar fent renovacions, mentre gran part de la plantilla no tenia càrrega de treball.
• Algunes de les propostes resultants del pla d’optimització han segut simplement desoïdes com: no increment de plantilla, externalització de serveis, pagament de complements, màsters, mòbils, places d’aparcaments… o la modernització del registre per a deixar de fer còpies en paper.
• També es va demanar com a mesura d’estalvi, tancar les seus per les vesprades amb reducció de jornada a 37 hores, ò 35h amb reducció proporcional del salari.
• Un últim apunt: el treball dels 17 directius (1+3+13 = 850.000€ l’any) és portar treball a l’IVVSA; sinó que han estat fent?

2. QUINA ÉS LA FEINA QUE POT I DEU FER L’IVHSA?

Accés a l’habitatge

Unificació del parc d’habitatges disponibles, començant per la demanda única de vivenda (un sòl formulari, per favor).

Disminuir el preu de l’habitatge protegit del IVVSA, tant en venda com en lloguer, de manera urgent i transitòria, fins on calga per a que la gent puga tindre accés.

Sempre partint d’un valor “comptable” per a després fer bonificacions i baixar els preus tant com el mercat demane. Com a dada aportem que la VPO a Madrid és 30% més barata. La finalitat: ajudar a la les famílies i disminució de la despesa associada a aquestes edificacions (manteniment, despeses comunitàries, etc.). A més, és necessari prendre mesures d’inspecció i control sobre: la quantitat d’habitatges que disposa el IVV,SA i la seua situació actual de lloguer; major control de la situació dels habitatges que es troben llogats i revisió de compliment de requisits per part dels arrendataris, entre uns altres. Per a potenciar l’accés al parc d’habitatge públic, podem cercar models de cessió a canvi de manteniment i millora en aquells casos que no reparem per no disposar de finançament. Es pot cedir a l’usuari a canvi que es faça càrrec de la reparació amb vigilància o al promotor certificant a canvi del lloguer… És fonamental exercir en tots els casos el dret de tanteig i retracte del Patrimoni de la Generalitat, amb la finalitat de no tolerar la venda especulativa de patrimoni públic.

Implantació com a Oficina Tècnica

L’activitat com a agent urbanitzador deu anar encaminada cap a la consolidació com a oficina tècnica, orientada al programa d’assessorament de l’Agenda XXI, especialitzant-nos en:

• Edificació sostenible. Hem de reconvertir-nos en agents energètics d’edificis, assessorant a propietaris d’edificis públics i privats per a què les rehabilitacions seguisquen criteris d’estalvi energètic, amb el que s’aconsegueix un estalvi aproximat d’un 40% de l’energia que usa un edifici. Formació especifíca, cursos d’adaptació.
• Reestructuració com a oficina tècnica associada als convenis amb Ajuntaments, Mancomunitats o empreses públiques. Es poden desenvolupar treballs d’assessorament de projectes, estudi de necessitats d’habitatge, per municipis i províncies, redacció de planejament, redacció d’Avantprojectes, tramitació Administrativa de Documents de Planejament per a altres entitats, etc.
• Gestió del parc de vivendes propi i de tota la comunitat amb una estimació de 300.000 vivendes buides; foment de l’ocupació racional de sòl i de la vivenda.

Recuperació del treball

Externalizació/internalizació. Recuperació de tots els encàrrecs de gestió, obra, etc. que, per raons com la falta de recursos humans entre unes altres, van ser contractats a empreses alienes.

Empreses Mixtes. Des del propi IVV,SA se supervisa l’activitat que ara es desenvolupa de forma externa, de manera que s’aconseguiria un doble objectiu: estalvi en les aportacions econòmiques que realitzem a aquestes empreses i realitzar per part de l’equip tècnic de l’Institut els treballs que en l’actualitat estan desenvolupant, sempre amb major control pressupostari i organitzatiu en fer-se de forma unitària. Parlem d’expedients tant d’envergadura com Nou Mil•leni o Cabanyal, com de tramitacions menors com a estalvi en els pagaments als administradors de finques, subcontractistes, objeccions, pagaments a bufets d’advocats, etc.

Aplicació de la Responsabilitat contractual. És imprescindible l’aplicació de totes aquelles penalitzacions econòmiques contingudes en la normativa vigent, així com en la “Llei de Contractes del Sector Públic”. La vigilància i control de les despeses que es donen en els projectes i les obres, partint d’una premissa d’austeritat absoluta i real.

El Personal

L’ideal per a tota empresa és partir d’un treball real per a tindre la estructura de personal més adient. Dit açò i com que hem d’estalviar, el que ara és més rendible és formar i adaptar el personal, que és ja una inversió feta. També és fonamental crear equips de treball dinàmics i responsables del seu treball. Els treballadors i treballadores coneguem millor que ningú el nostre treball i això s’ha de posar en valor. Cal modernitzar l’estructura de la empresa.

No puc però oblidar que, el IVHSA és una empresa pagada pel poble valencià i com a tal, ha de vetllar perquè l’accés als llocs de treball seguisca els principis de mèrit, capacitat, igualtat i publicitat de la funció pública. I sobretot, si hem de ser honestos i coherents amb el que prediquem, hem de minimitzar la despesa en les capes més elevades de l’organigrama, sinó tot és fum!

Escrit presentat ahir, a la gerència de l’IVHSA.

Una aturada més!

Esta setmana he rebut un curt i simple missatge d’un amic “ja sóc un aturat més”, em deia. És  el signe del temps, que canta Sènior, perquè jo mateix estava a l’espera de si em tocaria en març o en juliol. Ara, després de vore que la reforma laboral s’ha aprovat un divendres i publicat un dissabte (per a que després diguen que els funcionaris no corren), tinc la quasi certesa de que el dilluns ens posaran damunt la taula l’ERO, a nosaltres i a molta més gent. Açò en un mes està enllestit! No vaig a fer un drama, era una mort llargament anunciada.

Altra gent ja fa temps que va per davant. Ahir mateix va visitar-me un amic que ja  farà un any es quedà al carrer. Llicenciat, amb una feina decent, a la qual dedicava hores i hores… res d’això valgué, la feina baixà i el feren fora. Com que no és persona d’estar-se queta, s’ha fet empresari (auto-empleat, com diria la meua estimada Clara), però no li va bé; cobra poc o gens les poques feines que aconseguix i això l’ha fet –segons m’explicava- canviar dràsticament molts dels seus hàbits: “com que he de menjar molt fora de casa, el que faig és esmorzar bé i després ja no menge res fins que torne, el pressupost no dóna per a més.” Hem passat a ser  pobres, en un estat de rics i sinó fem res, això anirà a més, a molt més.

Els humans tenim la peculiaritat d’auto-produir-nos molt de patiment, calem les pròpies rateres i després, atrapats, li tirem la culpa un altre. Va sent hora de moure fitxa. No per res, ens anem a trobar al carrer sí o sí, per tant, més val que protestem o que ens busquem uns bons cartrons per a dormir. Als que penseu que no podeu fer res vos diré que esteu equivocats. Gràcies a tota la gent que va seguir defensant les politiques neoliberals de Zapatero, ens trobem de súbdits dels bancs alemanys. Gràcies a les moltes persones que votaren a Rajoy, ens trobem a les portes de la pobresa. Això ho haveu fet possible vosaltres, conciutadans, així que, ara toca eixir d’esta, posar al seu lloc a totes aquelles persones apoltronades en el seu statu de nou-ric a costa nostra, i recomençar una democràcia real, justa i participativa.

Sé que encara no ho veieu, que encara penseu que Rubal o qualsevol altre “líder” vos traurà les castanyes. Esta és la meua proposta de hui: poseu-vos un límit, fins on esteu disposats a arribar? Poseu-ho per escrit i guardeu-ho a un calaix, ja m’ho direu, estaré ací mateix. La revolució estarà esperant-nos o la pobresa, vosaltres trieu!

Viure al vaixell

És diumenge migdia i, com crec que fa més mar que vent he decidit no eixir a navegar, em quede al port.

Un vaixell també és una casa que cal netejar, o fer alguna reparació… però poc després -perquè ací s’acaba molt prompte- com fa solet me’n vaig al pantalà a picar ametles.

Passa un veí i em pregunta, t’ix més barat si les piques tu? No ho sé, li dic, és que m’agrada.  No penseu que és un plaer estar al carrer, al sol, picant ametletes, una per a mi una per al pot, com quan era xicoteta? Ho faig perquè sí perquè la vida simple val la pena, te dóna eixa pau i eixa tranquil·litat interior que podríem anomenar felicitat. Pot ser per això tanta gent em diu “que contenta estàs” perquè pel que sembla sempre cantussege o xiule alguna cosa…

Viure a un vaixell és una aposta decidida per limitar les pertinences: no tinc més de 10 llibres, ni quadres, ni discos; tinc menys roba que mai i així i tot no la utilitze tota. No em calen més sabates, només tinc una bossa i algunes de tela per a comprar. Tinc menjar abord però no massa i no em falta de res perquè el que no tinc, no em cal.

L’espai limita els recursos disponibles, com el planeta on vivim però no ens  n’adonem. Com l’aigua. Si t’estàs dutxant i escoltes la bomba que t’anuncia que se va a acabar, has de racionar l’aigua. I sabeu què? sempre que baixe el llistó del consum descobrisc que encara me’n sobra.  Feu la prova!

Un espai tan reduït et permet tindre-ho tot a la mà: amb un calefactor tinc tot calentet i quan em dutxe, el bany queda net. Tinc cortines però preferisc vore la mar i les estrelles. Si fa bon dia em quede a la banyera, escrivint o gaudint de l’aigua i la fauna. I clar, si el temps, l’oratge i les ganes acompanyen, solte amarres i en un no res estic per la bocana amb tot ben arranxat.

Aneu amb compte perquè lluny de posseir les coses, en som els seus esclaus.

A qui culpeu?

Fa quasi 20 anys que treballe a l’Institut Valencià de l’Habitatge. Ja vos imagineu que n’he vist passar de tots els colors, per davant i per darrere. Molts m’escolteu “despotricar” sense embuts. Hi ha altra cosa però que pot ser no vos he contat, i que és més important. Imagine que no sabeu com són les persones que hi treballem.

C. és una dona orgullosa del seu treball que no dubtarà en pujar-se’n a  una bastida per comprovar un forjat, abans de pagar un euro; apassionada amb les seues conviccions, però capaç de respectar-ne d’altres.

AV. és la dona més prudent i judiciosa que conec, sempre val la pena demanar-li consell, perquè mai no serà interessat ni destrellatat. Un punt de referència.

MJ. és possiblement la millor persona que he conegut. És pacient, sap escoltar, sempre està disposada a aprendre i sempre té un somriure per a tots, fins i tot per aquells que pot ser no s’ho mereixen.

S. és una dona sabuda, observadora, bona amiga i activista si cal; que sap fer la seua feina amb el cap i amb les mans més ràpid que ningú.

B. té una intel·ligència explosiva que utilitza eficientment per a optimitzar els recursos, amb el gust de les coses ben fetes i humor i energia per portar-ho tot endavant.

AP. és la més brillant i la més modesta. Treballadora, discreta i honesta; una dona encisadora.

No són les úniques, però en són un bon exemple. Companyes i amigues a les quals estime i respecte, i els dedique estes paraules i esta lluita; perquè s’ho han guanyat. Quasi totes són a més a més, mares i bones mares, preocupades per l’educació i la felicitat dels seus fills. Però, sobretot, són bones treballadores, amb les quals porte gairebé vint anys treballant, fent la nostra feina, amb ganes, amb trellat, quedant-nos per les vesprades, anant-nos-en a casa preocupades pel que no has acabat. Vint anys sense oblidar com millorar i com fer el nostre treball per a servir a la ciutadania, que és qui ens paga i a qui hem de rendir comptes. Vint anys demanant formació, demanant polítiques d’igualtat, prudència i equitat amb els diners públics…Vint anys fent allò que ens manen però protestant quan pensem que les coses estan mal fetes; pot ser per això cap de nosaltres ocupa llocs rellevants.

Però ara, res no val res, a l’opinió pública igual li té, una aparelladora qualificada que, posem, una biòloga fent de directora de l’habitatge; la massa no mira pèl, ara som culpables els treballadors i s’ha acabat: que ens tiren al carrer i prou, com si això no fera sinó agreujar el problema comú.

Nosaltres, després de vint anys, encara ens juntem als esmorzars o als dinars – que mai ningú ens ha pagat perquè no toca- a pensar en que la ciutadania, ara més que mai, necessita mesures socials en vivenda; raonem sobre que hauríem d’abaratir les vivendes, llogar-les, cedir-les en ús als necessitats, assessorar ajuntaments tècnicament, o dedicar-nos a la rehabilitació sostenible amb un parc de 300.000 vivendes tancades. Tenim molta feina per fer i volem fer-la!

Sí, després de vint anys encara ens queda dignitat professional, perquè nosaltres sí creguem que els serveis públics han d’existir per a servir al poble i no als politics. Per això i a títol personal, faig un prec a tota la infinitud de caps i “mandamassos” que tenim per damunt: sinó teniu idees, sinó teniu il·lusió per treballar per al poble, no ens culpeu, ací teniu unes treballadores que porten 20 anys al servei del poble i que encara atenen amb convicció i amb un somriure als llavis.

Indefensió? Rebel·lió!

Les xarxes socials són una font d’informació fantàstica. L’altre dia, el meu amic Xavier, penjà al seu mur este vídeo “Indefensión aprendida”.  Una lliçó de 5 minuts  per a saber que ens passa. La impotència, la desmoralització, la resignació està fent la seua feina per tot arreu, que no?

Divendres passat assistírem al retall més salvatge dels nostres drets, de la ma del nostre conseller. “El govern valencià està arruïnat i vosaltres aneu a pagar-ho” ens va dir amb les seues mesures. Perquè ells, no van a pagar ni un cèntim ni van a baixar-se’n del ferrari.

Faig meues les paraules de Morera “És intolerable que les errades del PP es paguen amb el sou dels funcionaris”. I ho dic literalment, no es pot tolerar. Si deixem que una persona que treballa per 1200€ passe a cobrar-ne 900 (és una estimació a bulto d’un interí auxiliar) estem condemnant-la a una situació critica de la qual serem còmplices!

Intersindical Valenciana ha fet una convocatòria per demà, per a parlar de les mesures que anem a prendre contra este robatori continuat. És evident que caldrà fer vaga, i més coses, pense. Però en parlar amb unes i altres, em diuen eixes coses que sé que pensa la gent com “ningú farà vaga, la gent està penjada de pasta i no s’ho pot permetre” ò “els sindicats son uns venuts i no tenen credibilitat”. És cert, la gent pensa aquestes coses i encara de pitjors “mira que ha passat a Grècia, de què val fer res?” Veieu la relació amb el vídeo que acabeu de vore? Jo sí.

Pot ser tenen raó, pot ser els sindicats (no tots) han viscut també (com alguns polítics) enganxats de la mamelleta i ara paguem les conseqüències. Per la meua banda sempre he cregut que 1- els sindicats haurien de viure de les afiliacions i no de les subvencions i 2- que haurien de negociar només per a la gent afiliada. Ho dic sabent que no són idees massa compartides…

Malgrat esta ona de derrotisme, jo no sóc fàcil de conformar, per això i arribats a este punt, la pregunta és (ha de ser), que podem fer?  En general, vos recomane la lectura de “Hay alternativas” per a que vegeu que sí és possible canviar les coses, sempre és possible, sempre!

En particular i per a la reunió de demà jo propose contramesures. Per a cadascuna de les 10 decisions del govern posem una alternativa més justa i amb la mateixa quantitat d’estalvi.  No em correspon a mi (ací i ara) fer aquestes contrapropostes, seria una frivolitat. Però estic convençuda que es pot fer si ens posem a treballar. Ací copie el resum fet per Intersindical. S’accepten propostes!

No veig l’aeroport de Castelló, ni la formula 1, ni les diputacions, ni els jornals de “sus señorías“ ni…  Cal una auditoria dels comptes, cal saber en que es volen a gastar els diners que ja no tenim i opinar i fer uns pressupostos públics i participatius, perquè jo, que pague impostos (no tinc comptes a Suïssa),  vull decidir en que els anem a gastar. I sobretot cal posar a cadascú al seu lloc i el mal gestor ha d’assumir la responsabilitat del seu càrrec, perquè ho cobra, no?

Ací teniu un exemple de despesa intolerable.

I un altre de mala gestió (o frau):

No teniu una barreja de ràbia i vergonya a la panxa? Jo sí.

Quant direm PROU?

Al matí escolte a la ràdio que la Comunitat ha segut rescatada pel Tresor Públic, i ja està, ací no passa res. Més tard, fent-me el calentet amb Silvia al Deja-vú, veig la portada del Levante, on lluny de dir açò s’acabat han liquidat l’autonomia o jo que sé, trobe un titular descafeïnat, que no s’entén “La generalitat se retrasa en el pago de un vencimiento de deuda” Tant com saben els diaris fer escandalera i posar titulars catastrofistes, i a ara que, perla?

Qüestions sobre els mitjans informatius a banda, em ve al cap que aquestos incompetents –els governants- es creuen (i tenen motius) que tenen 4 anys de maniobra lliure, per fer i desfer amb les seues majories absolutes . Baixaran salaris, pujaran impostos, canviaran lleis per tirar tothom al carrer (de la casa i de la feina) tallaran sanitat, escoles, subsidis i ahí, quant ja no podrem més quant ja no tindrem per a menjar, es trauran de la butxaca un salvapàtries, un “obama” creat pel sistema i tornarem a caure en el parany de 4 anys més.

Per això vos dic que ara és l’hora de canviar el sistema, una nova pseudo-aristocràcia avariciosa i sense escrúpols ens està xuclant la sang. Però depèn de nosaltres, sí, de tu i de tu i de mi, i no, no pots delegar. Hem de ser nosaltres els que ho canviem hui o demà.

Que com? Les ferramentes les tenim davant. Recordeu com començà la dimissió de Camps? Jo sí. Una protesta en facebook es convertí en pàgina, i després van publicar “si arribem a 1000 farem una mani… i la férem i ací estem: si o no?

De vegades, la informació t’arriba en el moment adequat, ho dic perquè hui també, Xavi Cunyat ha compartir un article molt bo, de Peña-López, que m’ha fet pensar i que m’ha portat a un altre enllaç  … I tot junt em fa pronunciar esta frase “hem d’abolir la democràcia representativa i establir la democràcia participativa” es l’hora, les noves tecnologies ens brinden esta oportunitat de reprendre el control de la societat. No podem consentir que els vots d’un 20% de la població ens porten a la ruïna i al silenci durant els propers 4 anys… com diu Jardí al seu molt recomanable article d’ahir : Quant comença el calendari de mobilitzacions?

I la pregunta final:  esteu preparats per a ser ciutadans?

Rituals nadalencs

Dels rituals, creences i costums de les festes d’hivern només en practique un parell: fartar en companyia i fer un repàs sobre el cicle que acaba i comença de nou.

I des de que la terra va estar ací l’anterior solstici d’hivern, ha sigut l’any més intens dels que recorde. He fet tantes coses, que al tractar de nombrar-les, jo sola m’he avorrit!  Just i raó es dir que altres coses les he deixat de fer, i es que enguany he diluït la meua veu per a fer-la més col·lectiva, per a fondre-la amb altres i ser més, i més forts… i m’he trobat amb els fruits d’aquells tarongers que altres empeltaren, per al futur, el nostre present. És una experiència meravellosa, molt molt satisfactòria i a la qual, de moment, no pense renunciar.

Altres coses no han anat bé, com el viatge a vela. Dis-li fracàs o dis-li informació, com diu la meua estimada Clara.

Bò, tot açò no importa massa, el que importa és el que farem l’any vinent, el que farem hui, perquè el futur és incert, però no li hem de tindre por, sinó ganes. Ganes de que arribe i fer-li front, queden moltes lluites que guanyar i a mi em trobaran ben disposada.

Ara vaig a fer una llista de les coses que vull fer enguany. La 1ª tornar a escriure al blog  😉

La casa en la mar

L’altre dia, la meua veïna i amiga Vicen em va dir “ja no escrius al blog”. És cert, ja no escric. Este espai va nàixer com a quadern de bitàcola d’un viatge, i el viatge, certament ha acabat. No ha segut un viatge per les illes, com jo somiava, més bé ha estat un viatge interior, sentiment nu, despullant l’ànima; una baixada las meus inferns, d’on crec haver retornat més humil i espere, un poc més sàvia.

Malgrat tot, la vida terrícola -com diu el meu estimat Vicent- em té ben distreta, sobretot amb la política. Un altre dia vos contaré com i perquè la meua feina em portà a la política activa, per pura coherència, per no poder callar tant… això un altre dia, quant tinga el valor d’altres, de parlar clar i ras, com han fet Fanny Grande ò Josep Ramon Lluch sobre RTVV…

El que vos puc contar hui és com es viu a un veler, a un port. Per a mi es com viure a qualsevol altre lloc, com qui viu a les afores, a un apartament de platja…tens de tot, poc, suficient. De les preguntes que la gent em fa vos diré: sí tinc llum ( i aigua i wifi…). Tinc un parell de camarots, cuina, nevera, bany i tot això… però, de tant en tant, quant ve algú ò quant la son i la mandra em deixen, solte amarres i faig un passeig: com hui. Feia tan bon dia: mar plana, poc de vent, just com a mi m’agrada que, sense pensar, m’he posat en marxa i au, a la mar.

Un veler és un artefacte on tot, tot pot fallar i sempre has d’improvisar i preveure què pot passar I com t’ho faràs. Pot ser per això ens agrada, per l’aventura o pot ser és per això que els armador(e)s naveguem tant poc. Al port no et falla el motor, no s’enganxen les drisses a la creueta ni es trenca el fondeig…

Hui li ensenyava al meu Xicotet a portar-lo ell solet, ben trimat i sense pilot; com fa la meua amiga Amparo amb el seu gosset Jano que li ensenya a mirar el carrer al creuar per si venen cotxes… bé, ella li ho diu en paraules, jo només ho faig; li toque la canya, suau i el pose a rumb i, si ho fa bé, li faig una carícia i li somric. Després renyim un poc a l’hora d’atracar, perquè ell sempre vol anar per altre lloc, es rebel·la i sempre ens costa un poc, com quant tornes els xiquets del parc, que fan de tot menys entrar a casa…

Si un dia voleu gaudir de la mar, un diumenge, alguna vesprada… segurament la setmana que ve m’agafaré algun dia per navegar i per fer un bany:  l’aigua encara està bona 😉

… i València

No és que haja abandonat el blog (bé un poc sÍ), és que he anat fent coses ací i allà i no havia parat. Teràpia ocupacional? Segurament.

Aprofitant que estava al poble, em vaig embolicar  pintant la nostra Seu, férem la festa d’inauguració presentant el llibre de Vicent Flor, soparem cada nit de festa,

…i en eixe temps el meu masteler nou corria aventures per la mediterrània.
Per fi arribà el dia de recuperar el meu Xicotet, retrobar Eivissa, gent i mar, fer-se un banyet o dos i regressar al port de partida.

Els plans són allò que imaginem i que rarament passa. Mentre, podem gaudir de les coses que sí estan passant o no assabentar-nos de res. Pot ser per això, en el centenari d’Enric Valor, he passejat per la marjal, per posar en  “valor” els tresors de la nostra terra.

És un plaer estar viva, no trobeu?

L’aventura es queda en volteta per Eivissa

El temps és relatiu, ja ho va dir un savi… i mentre els papers, els segurs i els pals (màstils) no acaben d’arribar mai, els dies passen… de platja en platja. Eivissa és, malgrat els humans, una illa fascinant, asprà, dura, de secà i amb unes aigües blaves que s’acosten a racons encisadors de sorra blanca i pins. Aquestos dies, he tombat per l’illa colant-me per camins inesperats, com el de s’Estanyol ò deixant-me portar pèls amics a indrets únics.

Si no bufa sud, la platja de ses Salines que està al parc natural, té un aigua clara, i aquella arena fina i d’entrada suau, que no arribes mai.

Com a zona de fondeig no em fa, tot i que ací a tot arreu trobes vaixells…

En canvi, Portinatx, Benirràs i fins i tot sant Miquel, que son les cales mes al nord, son boniques per a fondejar i per anar, algunes més urbanitzades que altres…

Els dies que estat per ací ha bufat llevant i per això (supose) o per la pressió demogràfica, en Bossa i es Cavallet, tenen les aigües tèrboles i plenes de gent, gens apetitoses…

En canvi hui a Talamanca li ha sentat be el vent del sud.

A cala Llonga, també li podrien haver dit cala llengua, perquè es com una llengua de mar i sorra, estreta …i plena d’hamaques.

He arribat  fins  cala Vadella i pot ser era una miqueta de mar de fons que entrava, però pagava més la pena el viatge per tot el paisatge que l’aigua.

També he estat en s’atalaia al davant de la sempre impressionant Es Vedrà i algun poblet com Sant Agustí sopant o a prop de Sant Antoni dinant al lloc més autèntic de l’illa amb la gent de s’ateneu i l’associació Retro: únics!!

Amb tot açò dir-vos que prompte marxaré cap a casa deixant-me el xicotet (i el cor amb ell) ací fins que el reparen. Que li anem a fer, les aventures es el que tenen, que no saps on vas a acabar 😉