Històries de l’hort

17 Desembre 2012

Fa dies pensava en començar un nou blog, un altra etapa, però me n’adone  que en realitat no cal, perquè com sempre, continue perxant per l’ample.

IMG_0279

Feia temps que em preocupava el campet de mon pare, que teníem abandonat. Vaig començar fa un parell d’anys. “No pot ser que jo que em preocupe pel camp en tinga un deixat perdre. “Plantem uns arbres!” vaig dir a la família i com són tan bona gent, ho férem!

Després la cosa quedà darrere d’altres projectes. Este estiu vaig aconseguir que me’l netejaren i molt poc a poc vaig fent alguna coseta.

Imagen 145

Vos semblarà poc, però jo crec que les coses es fan fent-se i que tota pedra fa paret.

Així que, atesa la meua ignorància – quasi tan gran com el meu entusiasme- em vaig tornar a apuntar a l’Universitat d’estiu de l’horta. Enguany inauguràvem els horts urbans de Benimaclet.

Imagen 349

I a més a més, m’he apuntat a les practiques d’hort que faig a Alcàsser, a l’hort de Carmen. Allí espere aprendre i motivar-me per anar fent el meu propi hort que de moment és com una maceta gran ;)))

 

Imagen 189

Però cada pas és un gran triomf per a mi. Molta gent em mira amb poca confiança, però això em passa sempre que vull fer el que jo vull fer encara que a la gent li semble que “no toca”. També hi ha gent bona que m’ajuda, com Pedro un veí que em dóna consells. I l’altre veí, que m’ha regalat uns enciams.

L’altre dia havia de regar però no baixava aigua. “- Que faig, mare?  – Parla amb el tio Roberto, del motor de la Ratlla”. I el tio m’explicà com anar a “la casa de l’aigua”. Imagen 184És increïble, però la vaig trobar (be, em vaig perdre un poquet només), vaig llevar el partidor… però no arribava aigua. Ho vaig deixar anar, quin remei i me’n vaig anar a casa. Al dia següent vaig tornar, clar! Este viatge si que hi havia aigua. Vaig plantar i vaig regar, com cal. El misteri de l’aigua no el sé encara. Pel que em diuen és complicat, perquè tu obris el partidor però has de seguir el camí de l’aigua (que poètic, no?) per vore on està i si algú l’està gastant… quantes coses per a aprendre. Tot un repte!

Anuncis

Moltes idees per al futur… un moribund que no acaba de caure… molts sentiments negatius, de retrets, de decepció, de venjança… que no valen de res…

Un moment d’impàs pel riu de la vida, que cal tindre paciència i acompanyar-lo per a que passe i deixe lloc a un nou horitzó des del qual poder mirar endavant i traçar nous camins… tot açò és el que visc ara mateix, d’una manera massa intensa que no em permet gaire moments de reflexió. Sé que això no és bona cosa, però al menys tracte de no anticipar-me; fins que no tanque una porta no n’obriré d’altres.

L’angoixa dels darrers dies d’empleada la pal·lie tractant de lluitar per una dignitat tan escassa al meu entorn laboral que em converteix en una barreja d’heroïna i boja a parts iguals. Al menys no estic sola i això reconforta! El final és sabut, el diagnòstic era, ja feia temps, de mort per inanició. Els mateixos que van crear el monstre devorador de diners públics, ara treuen el dit acusador contra els que els vam fer de mà d’obra. La conclusió que vos done és simple: CAP treballador públic ha d’estar fora de la llei de la funció pública i això val per a l’auxiliar de l’ultima fundació com per al jornal d’un diputat . Totes les empreses publiques=paral·leles a l’administració són utilitzades de manera immoral i perversa per interessos polítics vergonyosos. La perversió del sistema és la immoralitat sense conseqüències.

No em pregunteu encara què vaig a fer. El present no és el futur. El que pense fer, el que faré després d’arreglar papers, presentar denúncies i fer les últimes notes de denúncia d’un acte (més) d’inconstitucionalitat, deixant el poble sense el dret fonamental a la vivenda;  és agafar-me un temps de reflexió, unes poques vacances sense pressió i sense preses per a esbossar qui sóc i com vull ser, per quins camins puc anar i sobre tot: per no fer allò que no vull fer. Ja no ho faré més, no es prou un salari per a fer que treballe per a la màfia, ja no em vendré més dient que jo he de complir amb la feina per la qual em paguen sense mirar amunt i veure els resultats.

Han creat un monstre: una treballadora que fica la seua ètica per davant del jornal.

Món caducat

9 Abril 2012

Fa unes  setmanes, en una assemblea, tractava d’explicar als meus companys i companyes de treball que, el món en el qual vivíem, ha desaparegut, una setmana després pot ser començaven a ser més conscients en vore’ns fora del treball.

Encara que és difícil d’admetre, la vida que vivíem, ja no està. En una societat capitalista i consumista, on tot caduca, era fàcil preveure que el mateix sistema també caducaria.  En realitat pense que el sistema considera les persones caducades, ja no ens vol, ara només vol pobresa, misèria, por  i desesperança: és una lluita a mort. Qui sobreviurà? El sistema o tu?

Però també pense que tenim l’oportunitat de lluitar i vèncer, de aconseguir viure una vida més justa, menys frívola. Cal desmuntar el sistema que ens esclavitza i viure d’una manera més autèntica, més solidària, més honesta.

Hem d’anar despertant a la gent, fent-los vore que vivim junts i hem de treballar col·lectivament, ajudar-nos, estimar-nos, per interès propi. No heu pensat mai que l’altruisme és el millor egoisme: si tu estàs bé jo també. Si en ho proposem podem aturar tota aquesta porqueria que ens tiren damunt: atur, dèficit, precarietat laboral, llibertat d’expressió, retalls en sanitat, educació, prestacions socials… en les coses que són de totes (i per a totes) per a omplir unes poques butxaques sense fons. Sé que no volíeu, que preferíem estar a la “sopa boba”  sense assumir responsabilitats, però este és el preu que paguem: ens aboquen a l’esclavitud.

I a les futures generacions, que els direm? Que no “podíem” fer res, que ens quedàrem a casa mirant la tele a vore si ens avisaven?  Jo no!

El temps corre, un món caducat se’n va i en ve un altre: podem deixar que el vell sistema ens arrossegue per les seues misèries  o podem posar-nos en peu, dir prou i posar les alternatives en marxa ara mateix.

Qüestió de temps.

Una aturada més!

12 febrer 2012

Esta setmana he rebut un curt i simple missatge d’un amic “ja sóc un aturat més”, em deia. És  el signe del temps, que canta Sènior, perquè jo mateix estava a l’espera de si em tocaria en març o en juliol. Ara, després de vore que la reforma laboral s’ha aprovat un divendres i publicat un dissabte (per a que després diguen que els funcionaris no corren), tinc la quasi certesa de que el dilluns ens posaran damunt la taula l’ERO, a nosaltres i a molta més gent. Açò en un mes està enllestit! No vaig a fer un drama, era una mort llargament anunciada.

Altra gent ja fa temps que va per davant. Ahir mateix va visitar-me un amic que ja  farà un any es quedà al carrer. Llicenciat, amb una feina decent, a la qual dedicava hores i hores… res d’això valgué, la feina baixà i el feren fora. Com que no és persona d’estar-se queta, s’ha fet empresari (auto-empleat, com diria la meua estimada Clara), però no li va bé; cobra poc o gens les poques feines que aconseguix i això l’ha fet –segons m’explicava- canviar dràsticament molts dels seus hàbits: “com que he de menjar molt fora de casa, el que faig és esmorzar bé i després ja no menge res fins que torne, el pressupost no dóna per a més.” Hem passat a ser  pobres, en un estat de rics i sinó fem res, això anirà a més, a molt més.

Els humans tenim la peculiaritat d’auto-produir-nos molt de patiment, calem les pròpies rateres i després, atrapats, li tirem la culpa un altre. Va sent hora de moure fitxa. No per res, ens anem a trobar al carrer sí o sí, per tant, més val que protestem o que ens busquem uns bons cartrons per a dormir. Als que penseu que no podeu fer res vos diré que esteu equivocats. Gràcies a tota la gent que va seguir defensant les politiques neoliberals de Zapatero, ens trobem de súbdits dels bancs alemanys. Gràcies a les moltes persones que votaren a Rajoy, ens trobem a les portes de la pobresa. Això ho haveu fet possible vosaltres, conciutadans, així que, ara toca eixir d’esta, posar al seu lloc a totes aquelles persones apoltronades en el seu statu de nou-ric a costa nostra, i recomençar una democràcia real, justa i participativa.

Sé que encara no ho veieu, que encara penseu que Rubal o qualsevol altre “líder” vos traurà les castanyes. Esta és la meua proposta de hui: poseu-vos un límit, fins on esteu disposats a arribar? Poseu-ho per escrit i guardeu-ho a un calaix, ja m’ho direu, estaré ací mateix. La revolució estarà esperant-nos o la pobresa, vosaltres trieu!