#25S

27 Setembre 2012

Hola de nou!

Ho sé, no sóc massa constant en el blog. Pot ser em passa el contrari que a Pitarch, que ara ja s’ho mira “des de la butaca de casa”, -blog que vos recomane vivament-. A viure-ho sí, però a contar-ho no m’arriba; però hui vos faré una reflexió del #25S.

 Vaig estar a Madrid. Anàrem amb 15M Russafa que havia fet l’esforç d’organitzar-ho. De camí ja ens van dir que estaven bloquejant el pas dels autobusos, Saragossa, Barcelona, i fins a 9 retinguts, demanat documentació i desviant-los a Getafe, ens van dir… després no he sabut que passà. Nosaltres aconseguirem passar i, en aterrar al Retiro, ens sentíem com uns “maquis”, mig herois mig proscrits. La policia cridà a més policia, que ens escortaven sense dir-nos res. La gent treballadora ens donava suport, aplaudint-nos al nostre pas.

Cap a les 6 del vespre, “Neptuno” es va anar omplint pels 3 costats oberts, de tant en tant corejàvem “lo llama democràcia y no lo es…” o “dimisión” o “hijos de Bankia”… Més emoció de veure tanta gent de llocs tan diferents, d’edats i d’aspectes tan diferents. De sobte la policia es menejà i crea l’efecte “que ve el bou” la gent corre, paro no sap perquè. Ahí vam veure la quantitat de por que havien aconseguit posar als nostres caps, després de tantes setmanes d’amenaces contínues: és il·legal, sou golpistes, “protegirem a la població”, deia la delegada del govern. Vol dir senyora que els mil i pico robocops ens “protegien” a nosaltres, la ciutadania, del gran gran perill que s’amaga dins de les corts? No calia, gràcies.

La ciutadania estàvem al carrer, perquè no consentim esta dictadura d’esta nova aristocràcia garrula que es creu que van a seguir jugant al seu joc. Als que no vau vindre vull contar-vos que el que trau la tele, com sempre, no és tot el que passava. Quasi tota la gent estàvem tranquil·la, cantant, o asseguda a terra com l’assemblea València que es passà 3 hores demanant la gent que feren una sentada, i corejant i coordinant; donant exemple de com s’han de fer les coses. Una enorme quantitat de gent va fer una cadena humana envoltant el perímetre cantant i demanant la dimissió.

Però això no és el guió que ens havien escrit, eixe dia tocava sang per amagar la seua indecència. Només calen alguns exemples, com el patètic grup d’ encaputxats on una dona tracta de fer-los entrar en raó i un moniato comença a “amenaçar al antidisturbis amb la “canyeta” vols dir que això és per a que? I si li arriba a tocar al robocop, ai, mare! O que em digueu del “que soy compañero, coño” nyas, coca!!

Tota una pantomima, un teatret de xavo del que saben molt, per a tindre’ns cara a la tv dient: claaar es que els perroflautas són uns extremistes!! Extremista és la que ha pagat hores extres a 1.300 funcionaris des del dimarts per la nit, fins no se quant!!

També es casualitat que la premsa tenia accés privilegiat on s’anava a orquestrar la violència, tot estava ben planejat: qui, com i per on trencaria la pau. Necessiten que els titulars s’òmpliguen de ferits i detinguts mentre deixen en un segon plànol el que i el perquè estem allí i que pensen fer els nostres assalariats de dins les corts. Alguns del nostres treballadors (Baldoví i el grup mixt,) sí que va eixir al carrer per a donar-nos suport, d’altres no, ja sabeu qui.

He de confessar que a les 10 de la nit, 17 hores pegant bacs i passant fred, i a punt de ploure i el que te queda, és molt descoratjador que, després de la vivència que has tingut, després de veure i d’escoltar “SÍ SE PUEDE” arribes a un bar, i veus les notícies i només ixen hòsties i més hòsties. Merda de tele! Tot l’esforç a fer la mà. Ningú parla del moviment ni del que es demana i de com fer-ho…

Malgrat tot, tinc la convicció de que cal seguir marcant el camí de l’acció no violenta, cal acorralar als infiltrats, als violents oportunistes, cal portar la cara ben destapada (malgrat el fred) i així és com aconseguirem crear la suficient massa crítica per a canviar les coses. Si ens posen tanques a 500 metres, nosaltres ens posarem a 501 metres, perquè la distància no importa, ja poden amagar-se darrere d’animals i lleons que la veu de la raó, la veu del poble, els retronarà al cap.

2

Que fem?

14 Juliol 2012

CAL UNA SEGONA TRANSICIÓ!. No ho dic jo (que també) ho diu Vicenç Navarro. Esta és la millor resposta que he trobat a la pregunta que em va fer la meua amiga Nuria dijous passat: i ara que fem? El gran problema que tenim, li vaig dir, és que qui ha de canviar les lleis que calen per a solucionar-ho, és precisament qui ens vol destruir, per tant hem de trobar la manera de fer-los fora. Jo, de moment, no m’apunte a la proposta de Miquel: matem-los; perquè  no tinc ganes d’anar a la carcel i no sóc jo de matar, encara em considere pacifista, que no vol dir que em quede queta, ben al contrari!

Tornant al que diu el magnífic Sr. Navarro, per a fer possible una 2ª transició cal fer com la primera: una gran mobilització social va ser la raó per la qual arribarem a tindre democràcia i no per l’argument frívol –diu ell- mangarrufero – dic jo- de que va ser el rei. Un altra manipulació de la qual podem parlar un altre dia.

Molt bé, ja ho tenim, mobilitzem-nos! Però això ja ho estem fent, em direu? Sí i no. Ho fem, és cert, uns quants, però encara una gran majoria de gent hui, votaria a ppsoe, més del 44% segons el CIS d’abril!

Per tant la nostra missió és la de convèncer la gent de que el sistema capitalista és un zombie, un mort que es menja tot el que troba fins devorar-se a ell mateix. Podem canviar les coses, està en les nostres mans canviar la democràcia xicoteta que tenim (cada dia més retallada) per una una democràcia forta, real i participativa. És la nostra responsabilitat!

Ja sabeu que sóc militant convençuda de COMPROMÍS i per tant la meua primera opció és oferir-vos les nostres idees, la nostra política, per canviar el món des de baix, entre totes i tots. Estem d’acord en que hem de fer fora als mals politics, als corruptes, als apoltornats, als que han perdut (si en tenien) les ganes de SERVIR-NOS, de treballar per al poble, per no parlar de perles com la de #quesejodan. Però no em digueu que  “tots els politics són iguals” ja sabeu a qui beneficia. No caigueu en els paranys de “tots els funcionaris … ò tots roben… ò tot el món defrauda… ò…”

Si la meua opció no vos convenç, ho respecte, però llavors teniu un altra feina que fer: busqueu alternatives. I no espereu “el messies” com em deia Yolanda, perquè no és cosa de 1, el líder eres tu i jo i totes les persones. Recordeu: si torneu a votar PPSOE tindrem el mateix.

Conegueu la història de Mouseland? El meu regidor, Josep Melero, la va explicar en campanya.  Vos la deixe ací per a que feu una reflexió.

Terra de ratolins

Una última cosa (per ara): apagueu la tele! No vos enterareu de res. Feu-vos l’ànim, connecteu-vos a les xarxes socials, entreu en fb i tw i voreu el que està passant, de veritat!

I mireu be si són gats o ratolins ; )

 Escolte indignada la utilització de “les falleres” com a excusa per que la gent no proteste. Quina barra! Com pot pensar ningú que la cosa va contra unes xiquetes? No m’importa de qui són filles, ni la seua ideologia, (que espere que en tinguen); si m’importa i molt, la utilització, la cosificació de les dones-florer que ixen al balcó, triades per a fer bonic, “decorades” amb milers d’euros, alliçonades per a somriure, saludar moixament i no parlar, no opinar i ara, per acabar-ho d’adobar, per a ser les “víctimes innocents” d’una lluita justa del poble per recuperar el que li han robat: la sobirania!

Hem convertit les falleres en ninots i els ninots en angelets! Les falles i les dones som altra cosa, encara que no ho semble. Les falles (i les dones) haurien de ser la veu del poble:una experiència artística i satírica per a crear opinió, per a debatre i combatre; per a fomentar la vertadera cultura valenciana, que en tenim i molta i bona. Ara, les dones (i també les les falles) estan sotmeses a altres interessos; la frivolitat, l’aparença, la hipocresia, i els diners que tot ho dominen i tot ho podrixen!

Però els més joves han portat una #primaveravalenciana que no se’n vol anar, que s’ha instal•lat al cor de moltes persones i ens ha despertat d’un mal son, on havíem perdut la ciutadania. Hui, demà i tots els dies, eixirem al carrer perquè volem recuperar la veu.Les dones i les falles, com la resta de la societat han d’evolucionar en un món que està canviant molt ràpid. Dones! Falleres! no podem seguir sent el decorat, este segle és nostre, és l’hora de fer un món millor, amb trellat, amb valentia, amb espenta. Celebrem les festes, fem-les nostres, siguem part, però no del decorat. Que no ens utilitzen!

El futur és nostre!

Una aturada més!

12 febrer 2012

Esta setmana he rebut un curt i simple missatge d’un amic “ja sóc un aturat més”, em deia. És  el signe del temps, que canta Sènior, perquè jo mateix estava a l’espera de si em tocaria en març o en juliol. Ara, després de vore que la reforma laboral s’ha aprovat un divendres i publicat un dissabte (per a que després diguen que els funcionaris no corren), tinc la quasi certesa de que el dilluns ens posaran damunt la taula l’ERO, a nosaltres i a molta més gent. Açò en un mes està enllestit! No vaig a fer un drama, era una mort llargament anunciada.

Altra gent ja fa temps que va per davant. Ahir mateix va visitar-me un amic que ja  farà un any es quedà al carrer. Llicenciat, amb una feina decent, a la qual dedicava hores i hores… res d’això valgué, la feina baixà i el feren fora. Com que no és persona d’estar-se queta, s’ha fet empresari (auto-empleat, com diria la meua estimada Clara), però no li va bé; cobra poc o gens les poques feines que aconseguix i això l’ha fet –segons m’explicava- canviar dràsticament molts dels seus hàbits: “com que he de menjar molt fora de casa, el que faig és esmorzar bé i després ja no menge res fins que torne, el pressupost no dóna per a més.” Hem passat a ser  pobres, en un estat de rics i sinó fem res, això anirà a més, a molt més.

Els humans tenim la peculiaritat d’auto-produir-nos molt de patiment, calem les pròpies rateres i després, atrapats, li tirem la culpa un altre. Va sent hora de moure fitxa. No per res, ens anem a trobar al carrer sí o sí, per tant, més val que protestem o que ens busquem uns bons cartrons per a dormir. Als que penseu que no podeu fer res vos diré que esteu equivocats. Gràcies a tota la gent que va seguir defensant les politiques neoliberals de Zapatero, ens trobem de súbdits dels bancs alemanys. Gràcies a les moltes persones que votaren a Rajoy, ens trobem a les portes de la pobresa. Això ho haveu fet possible vosaltres, conciutadans, així que, ara toca eixir d’esta, posar al seu lloc a totes aquelles persones apoltronades en el seu statu de nou-ric a costa nostra, i recomençar una democràcia real, justa i participativa.

Sé que encara no ho veieu, que encara penseu que Rubal o qualsevol altre “líder” vos traurà les castanyes. Esta és la meua proposta de hui: poseu-vos un límit, fins on esteu disposats a arribar? Poseu-ho per escrit i guardeu-ho a un calaix, ja m’ho direu, estaré ací mateix. La revolució estarà esperant-nos o la pobresa, vosaltres trieu!

SÚBDITA O CIUTADANA

30 Mai 2010

No, no vaig a parlar sobre monarquies. Anem més allà. Esta és la contundent definició que fa el meravellós Francesc Mira i que inspira este article.”La política és, justament, el món que separa el súbdit del ciutadà”. I que som, realment?

Els darrers dies la política estatal i autonòmica ens mostra la cara més agra. El govern valencià està destruit. La credibilitat dels que haurien de governar s’esvaeix en un degoteig. Mentre, els seus pobres votants (al voltant d’un milió trecentes-mil persones) s’aferren al que poden, negant evidències que, més tard, ja no sabran com justificar. És ben trist vore’ls com perduts, sense idees pròpies, com si es deixaren portar per la fatalitat del destí.  Pot ser no volen reflexionar  sobre què cal, ni esperen res de les persones a les quals han confiat la gestió dels nostres bens comuns. Peró sí, són els nostres bens, les cases i els jardins, els horts i les serres,  els fems i sorolls, i els musics també. I també son nostres els carrers plens de contaminació o de gent. En definitiva son nostres els diners i hauriem de ser mínimament exigents, saber i opinar en que clas gastar-los. I és que massa gent no s’ho creu, sí, allò del poble sobirà, és un dret i una obligació. No és una cosa ben absurda creure’s apolític? Ve a ser com no creure’s homínid.

Pot ser que encara ho tinguen més dificil els votans valencians del psoe (poc mes d’un milió cent-mil en les generals). Son bona gent, votants d’esquerres, creuen en polítiques socials i confien als seus liders tot, sobretot que siguen grans liders. Es deixen portar per la gran força que tenen les masses, enlluernats, pot ser, pel carisma d’algú que els diu les paraules que calen: poble, igualtat, democràcia… Però després, ai, després es barallen entre ells, no pels projectes, sino per les quotes de poder, no a la cara, sino posant-se la cameta. Després  “es veuen forçats” a adpotar mesures que van en contra dels seus principis; es a dir, acaben fent polítiques conservadores, deixant als seus votants desconcertats,  decebuts, perduts com ells mateixos.  S’imagineu la que haguera montat el psoe si, governant el pp, hagués retallat la despesa social?  Ma~e meua!!  No cregueu que teniu el dret i el deure de dir-li a aquell que heu demanat que vos represente, que no està fent-ho?

Després estem la resta, els invisibles. La meitat dels valencians (uns 2,4 milions en 2007) no votem ni a uns ni als altres, pero això no vols dir que no tingam dret a que ens governen com cal. Bé, als que no voteu o voteu en blanc, un poc si, pero no a que vos roben, per exemple.

I tot aço vos ho conte per a que vos pregunteu si vos comporteu com a súbits i súbdites, acceptant amb resignació tot allò que uns han decidit, tragant-vos tots eixos tòpics com; i jo que puc fer o tots els politics son iguals o tots roben o… A qui cregueu que beneficien estes creences? On queda el nostre dret com a ciutadan@s a exigir comptes a qui treballa per a nosaltres? Pot ser simplement l’heu abandonat?

D’altra banda, moltes veus d’aci i d’allà resonen, parlant amb molt de trellat sobre la crisi, les causes, les mesures que es poden prendre a curt i mig termini; des de Anguita a Ricardo Almenar, passant per  Cohn-bendit o per Vicenç Navarro; les propostes del Bloc o l’Staspv… i tantes més. Una causa destaca entre totes: les persones a les quals no hem votat tenen el poder, i els que hem triat democràticament fan allò que manen “els diners”. Punt. Així de clar.

Es l’hora de fer-se majors. De passar de súbdits a ciutadans. La política ha de ser la gestió dels nostres recursos. Els diners no poden seguir dominant el món, perquè estàn destruint-lo. Les paraules han de significar. Perque si el poble és sobirà, tenim l’obligació de fer-nos valdre. Es l’hora, algú ha de començar.  

Jo ho tinc clar, sóc una ciutadana, per això he decidit demanar-li audiència al president espanyol, perquè algú li ha d’explicar per a qui treballa, no?