Històries de l’hort

17 Desembre 2012

Fa dies pensava en començar un nou blog, un altra etapa, però me n’adone  que en realitat no cal, perquè com sempre, continue perxant per l’ample.

IMG_0279

Feia temps que em preocupava el campet de mon pare, que teníem abandonat. Vaig començar fa un parell d’anys. “No pot ser que jo que em preocupe pel camp en tinga un deixat perdre. “Plantem uns arbres!” vaig dir a la família i com són tan bona gent, ho férem!

Després la cosa quedà darrere d’altres projectes. Este estiu vaig aconseguir que me’l netejaren i molt poc a poc vaig fent alguna coseta.

Imagen 145

Vos semblarà poc, però jo crec que les coses es fan fent-se i que tota pedra fa paret.

Així que, atesa la meua ignorància – quasi tan gran com el meu entusiasme- em vaig tornar a apuntar a l’Universitat d’estiu de l’horta. Enguany inauguràvem els horts urbans de Benimaclet.

Imagen 349

I a més a més, m’he apuntat a les practiques d’hort que faig a Alcàsser, a l’hort de Carmen. Allí espere aprendre i motivar-me per anar fent el meu propi hort que de moment és com una maceta gran ;)))

 

Imagen 189

Però cada pas és un gran triomf per a mi. Molta gent em mira amb poca confiança, però això em passa sempre que vull fer el que jo vull fer encara que a la gent li semble que “no toca”. També hi ha gent bona que m’ajuda, com Pedro un veí que em dóna consells. I l’altre veí, que m’ha regalat uns enciams.

L’altre dia havia de regar però no baixava aigua. “- Que faig, mare?  – Parla amb el tio Roberto, del motor de la Ratlla”. I el tio m’explicà com anar a “la casa de l’aigua”. Imagen 184És increïble, però la vaig trobar (be, em vaig perdre un poquet només), vaig llevar el partidor… però no arribava aigua. Ho vaig deixar anar, quin remei i me’n vaig anar a casa. Al dia següent vaig tornar, clar! Este viatge si que hi havia aigua. Vaig plantar i vaig regar, com cal. El misteri de l’aigua no el sé encara. Pel que em diuen és complicat, perquè tu obris el partidor però has de seguir el camí de l’aigua (que poètic, no?) per vore on està i si algú l’està gastant… quantes coses per a aprendre. Tot un repte!

Anuncis

SÚBDITA O CIUTADANA

30 Mai 2010

No, no vaig a parlar sobre monarquies. Anem més allà. Esta és la contundent definició que fa el meravellós Francesc Mira i que inspira este article.”La política és, justament, el món que separa el súbdit del ciutadà”. I que som, realment?

Els darrers dies la política estatal i autonòmica ens mostra la cara més agra. El govern valencià està destruit. La credibilitat dels que haurien de governar s’esvaeix en un degoteig. Mentre, els seus pobres votants (al voltant d’un milió trecentes-mil persones) s’aferren al que poden, negant evidències que, més tard, ja no sabran com justificar. És ben trist vore’ls com perduts, sense idees pròpies, com si es deixaren portar per la fatalitat del destí.  Pot ser no volen reflexionar  sobre què cal, ni esperen res de les persones a les quals han confiat la gestió dels nostres bens comuns. Peró sí, són els nostres bens, les cases i els jardins, els horts i les serres,  els fems i sorolls, i els musics també. I també son nostres els carrers plens de contaminació o de gent. En definitiva son nostres els diners i hauriem de ser mínimament exigents, saber i opinar en que clas gastar-los. I és que massa gent no s’ho creu, sí, allò del poble sobirà, és un dret i una obligació. No és una cosa ben absurda creure’s apolític? Ve a ser com no creure’s homínid.

Pot ser que encara ho tinguen més dificil els votans valencians del psoe (poc mes d’un milió cent-mil en les generals). Son bona gent, votants d’esquerres, creuen en polítiques socials i confien als seus liders tot, sobretot que siguen grans liders. Es deixen portar per la gran força que tenen les masses, enlluernats, pot ser, pel carisma d’algú que els diu les paraules que calen: poble, igualtat, democràcia… Però després, ai, després es barallen entre ells, no pels projectes, sino per les quotes de poder, no a la cara, sino posant-se la cameta. Després  “es veuen forçats” a adpotar mesures que van en contra dels seus principis; es a dir, acaben fent polítiques conservadores, deixant als seus votants desconcertats,  decebuts, perduts com ells mateixos.  S’imagineu la que haguera montat el psoe si, governant el pp, hagués retallat la despesa social?  Ma~e meua!!  No cregueu que teniu el dret i el deure de dir-li a aquell que heu demanat que vos represente, que no està fent-ho?

Després estem la resta, els invisibles. La meitat dels valencians (uns 2,4 milions en 2007) no votem ni a uns ni als altres, pero això no vols dir que no tingam dret a que ens governen com cal. Bé, als que no voteu o voteu en blanc, un poc si, pero no a que vos roben, per exemple.

I tot aço vos ho conte per a que vos pregunteu si vos comporteu com a súbits i súbdites, acceptant amb resignació tot allò que uns han decidit, tragant-vos tots eixos tòpics com; i jo que puc fer o tots els politics son iguals o tots roben o… A qui cregueu que beneficien estes creences? On queda el nostre dret com a ciutadan@s a exigir comptes a qui treballa per a nosaltres? Pot ser simplement l’heu abandonat?

D’altra banda, moltes veus d’aci i d’allà resonen, parlant amb molt de trellat sobre la crisi, les causes, les mesures que es poden prendre a curt i mig termini; des de Anguita a Ricardo Almenar, passant per  Cohn-bendit o per Vicenç Navarro; les propostes del Bloc o l’Staspv… i tantes més. Una causa destaca entre totes: les persones a les quals no hem votat tenen el poder, i els que hem triat democràticament fan allò que manen “els diners”. Punt. Així de clar.

Es l’hora de fer-se majors. De passar de súbdits a ciutadans. La política ha de ser la gestió dels nostres recursos. Els diners no poden seguir dominant el món, perquè estàn destruint-lo. Les paraules han de significar. Perque si el poble és sobirà, tenim l’obligació de fer-nos valdre. Es l’hora, algú ha de començar.  

Jo ho tinc clar, sóc una ciutadana, per això he decidit demanar-li audiència al president espanyol, perquè algú li ha d’explicar per a qui treballa, no?