Viure al vaixell

És diumenge migdia i, com crec que fa més mar que vent he decidit no eixir a navegar, em quede al port.

Un vaixell també és una casa que cal netejar, o fer alguna reparació… però poc després -perquè ací s’acaba molt prompte- com fa solet me’n vaig al pantalà a picar ametles.

Passa un veí i em pregunta, t’ix més barat si les piques tu? No ho sé, li dic, és que m’agrada.  No penseu que és un plaer estar al carrer, al sol, picant ametletes, una per a mi una per al pot, com quan era xicoteta? Ho faig perquè sí perquè la vida simple val la pena, te dóna eixa pau i eixa tranquil·litat interior que podríem anomenar felicitat. Pot ser per això tanta gent em diu “que contenta estàs” perquè pel que sembla sempre cantussege o xiule alguna cosa…

Viure a un vaixell és una aposta decidida per limitar les pertinences: no tinc més de 10 llibres, ni quadres, ni discos; tinc menys roba que mai i així i tot no la utilitze tota. No em calen més sabates, només tinc una bossa i algunes de tela per a comprar. Tinc menjar abord però no massa i no em falta de res perquè el que no tinc, no em cal.

L’espai limita els recursos disponibles, com el planeta on vivim però no ens  n’adonem. Com l’aigua. Si t’estàs dutxant i escoltes la bomba que t’anuncia que se va a acabar, has de racionar l’aigua. I sabeu què? sempre que baixe el llistó del consum descobrisc que encara me’n sobra.  Feu la prova!

Un espai tan reduït et permet tindre-ho tot a la mà: amb un calefactor tinc tot calentet i quan em dutxe, el bany queda net. Tinc cortines però preferisc vore la mar i les estrelles. Si fa bon dia em quede a la banyera, escrivint o gaudint de l’aigua i la fauna. I clar, si el temps, l’oratge i les ganes acompanyen, solte amarres i en un no res estic per la bocana amb tot ben arranxat.

Aneu amb compte perquè lluny de posseir les coses, en som els seus esclaus.