Una aturada més!

Esta setmana he rebut un curt i simple missatge d’un amic “ja sóc un aturat més”, em deia. És  el signe del temps, que canta Sènior, perquè jo mateix estava a l’espera de si em tocaria en març o en juliol. Ara, després de vore que la reforma laboral s’ha aprovat un divendres i publicat un dissabte (per a que després diguen que els funcionaris no corren), tinc la quasi certesa de que el dilluns ens posaran damunt la taula l’ERO, a nosaltres i a molta més gent. Açò en un mes està enllestit! No vaig a fer un drama, era una mort llargament anunciada.

Altra gent ja fa temps que va per davant. Ahir mateix va visitar-me un amic que ja  farà un any es quedà al carrer. Llicenciat, amb una feina decent, a la qual dedicava hores i hores… res d’això valgué, la feina baixà i el feren fora. Com que no és persona d’estar-se queta, s’ha fet empresari (auto-empleat, com diria la meua estimada Clara), però no li va bé; cobra poc o gens les poques feines que aconseguix i això l’ha fet –segons m’explicava- canviar dràsticament molts dels seus hàbits: “com que he de menjar molt fora de casa, el que faig és esmorzar bé i després ja no menge res fins que torne, el pressupost no dóna per a més.” Hem passat a ser  pobres, en un estat de rics i sinó fem res, això anirà a més, a molt més.

Els humans tenim la peculiaritat d’auto-produir-nos molt de patiment, calem les pròpies rateres i després, atrapats, li tirem la culpa un altre. Va sent hora de moure fitxa. No per res, ens anem a trobar al carrer sí o sí, per tant, més val que protestem o que ens busquem uns bons cartrons per a dormir. Als que penseu que no podeu fer res vos diré que esteu equivocats. Gràcies a tota la gent que va seguir defensant les politiques neoliberals de Zapatero, ens trobem de súbdits dels bancs alemanys. Gràcies a les moltes persones que votaren a Rajoy, ens trobem a les portes de la pobresa. Això ho haveu fet possible vosaltres, conciutadans, així que, ara toca eixir d’esta, posar al seu lloc a totes aquelles persones apoltronades en el seu statu de nou-ric a costa nostra, i recomençar una democràcia real, justa i participativa.

Sé que encara no ho veieu, que encara penseu que Rubal o qualsevol altre “líder” vos traurà les castanyes. Esta és la meua proposta de hui: poseu-vos un límit, fins on esteu disposats a arribar? Poseu-ho per escrit i guardeu-ho a un calaix, ja m’ho direu, estaré ací mateix. La revolució estarà esperant-nos o la pobresa, vosaltres trieu!

Indefensió? Rebel·lió!

Les xarxes socials són una font d’informació fantàstica. L’altre dia, el meu amic Xavier, penjà al seu mur este vídeo “Indefensión aprendida”.  Una lliçó de 5 minuts  per a saber que ens passa. La impotència, la desmoralització, la resignació està fent la seua feina per tot arreu, que no?

Divendres passat assistírem al retall més salvatge dels nostres drets, de la ma del nostre conseller. “El govern valencià està arruïnat i vosaltres aneu a pagar-ho” ens va dir amb les seues mesures. Perquè ells, no van a pagar ni un cèntim ni van a baixar-se’n del ferrari.

Faig meues les paraules de Morera “És intolerable que les errades del PP es paguen amb el sou dels funcionaris”. I ho dic literalment, no es pot tolerar. Si deixem que una persona que treballa per 1200€ passe a cobrar-ne 900 (és una estimació a bulto d’un interí auxiliar) estem condemnant-la a una situació critica de la qual serem còmplices!

Intersindical Valenciana ha fet una convocatòria per demà, per a parlar de les mesures que anem a prendre contra este robatori continuat. És evident que caldrà fer vaga, i més coses, pense. Però en parlar amb unes i altres, em diuen eixes coses que sé que pensa la gent com “ningú farà vaga, la gent està penjada de pasta i no s’ho pot permetre” ò “els sindicats son uns venuts i no tenen credibilitat”. És cert, la gent pensa aquestes coses i encara de pitjors “mira que ha passat a Grècia, de què val fer res?” Veieu la relació amb el vídeo que acabeu de vore? Jo sí.

Pot ser tenen raó, pot ser els sindicats (no tots) han viscut també (com alguns polítics) enganxats de la mamelleta i ara paguem les conseqüències. Per la meua banda sempre he cregut que 1- els sindicats haurien de viure de les afiliacions i no de les subvencions i 2- que haurien de negociar només per a la gent afiliada. Ho dic sabent que no són idees massa compartides…

Malgrat esta ona de derrotisme, jo no sóc fàcil de conformar, per això i arribats a este punt, la pregunta és (ha de ser), que podem fer?  En general, vos recomane la lectura de “Hay alternativas” per a que vegeu que sí és possible canviar les coses, sempre és possible, sempre!

En particular i per a la reunió de demà jo propose contramesures. Per a cadascuna de les 10 decisions del govern posem una alternativa més justa i amb la mateixa quantitat d’estalvi.  No em correspon a mi (ací i ara) fer aquestes contrapropostes, seria una frivolitat. Però estic convençuda que es pot fer si ens posem a treballar. Ací copie el resum fet per Intersindical. S’accepten propostes!

No veig l’aeroport de Castelló, ni la formula 1, ni les diputacions, ni els jornals de “sus señorías“ ni…  Cal una auditoria dels comptes, cal saber en que es volen a gastar els diners que ja no tenim i opinar i fer uns pressupostos públics i participatius, perquè jo, que pague impostos (no tinc comptes a Suïssa),  vull decidir en que els anem a gastar. I sobretot cal posar a cadascú al seu lloc i el mal gestor ha d’assumir la responsabilitat del seu càrrec, perquè ho cobra, no?

Ací teniu un exemple de despesa intolerable.

I un altre de mala gestió (o frau):

No teniu una barreja de ràbia i vergonya a la panxa? Jo sí.