Històries de l’hort

Fa dies pensava en començar un nou blog, un altra etapa, però me n’adone  que en realitat no cal, perquè com sempre, continue perxant per l’ample.

Feia temps que em preocupava el campet de mon pare, que teníem abandonat. Vaig començar fa un parell d’anys. “No pot ser que jo que em preocupe pel camp en tinga un deixat perdre. “Plantem uns arbres!” vaig dir a la família i com són tan bona gent, ho férem!

Després la cosa quedà darrere d’altres projectes. Este estiu vaig aconseguir que me’l netejaren i molt poc a poc vaig fent alguna coseta.

Vos semblarà poc, però jo crec que les coses es fan fent-se i que tota pedra fa paret.

Així que, atesa la meua ignorància – quasi tan gran com el meu entusiasme- em vaig tornar a apuntar a l’Universitat d’estiu de l’horta. Enguany inauguràvem els horts urbans de Benimaclet.

I a més a més, m’he apuntat a les practiques d’hort que faig a Alcàsser, a l’hort de Carmen. Allí espere aprendre i motivar-me per anar fent el meu propi hort que de moment és com una maceta gran ;)))

 

Però cada pas és un gran triomf per a mi. Molta gent em mira amb poca confiança, però això em passa sempre que vull fer el que jo vull fer encara que a la gent li semble que “no toca”. També hi ha gent bona que m’ajuda, com Pedro un veí que em dóna consells. I l’altre veí, que m’ha regalat uns enciams.

L’altre dia havia de regar però no baixava aigua. “- Que faig, mare?  – Parla amb el tio Roberto, del motor de la Ratlla”. I el tio m’explicà com anar a “la casa de l’aigua”. És increïble, però la vaig trobar (be, em vaig perdre un poquet només), vaig llevar el partidor… però no arribava aigua. Ho vaig deixar anar, quin remei i me’n vaig anar a casa. Al dia següent vaig tornar, clar! Este viatge si que hi havia aigua. Vaig plantar i vaig regar, com cal. El misteri de l’aigua no el sé encara. Pel que em diuen és complicat, perquè tu obris el partidor però has de seguir el camí de l’aigua (que poètic, no?) per vore on està i si algú l’està gastant… quantes coses per a aprendre. Tot un repte!

#25S

Hola de nou!

Ho sé, no sóc massa constant en el blog. Pot ser em passa el contrari que a Pitarch, que ara ja s’ho mira “des de la butaca de casa”, -blog que vos recomane vivament-. A viure-ho sí, però a contar-ho no m’arriba; però hui vos faré una reflexió del #25S.

 Vaig estar a Madrid. Anàrem amb 15M Russafa que havia fet l’esforç d’organitzar-ho. De camí ja ens van dir que estaven bloquejant el pas dels autobusos, Saragossa, Barcelona, i fins a 9 retinguts, demanat documentació i desviant-los a Getafe, ens van dir… després no he sabut que passà. Nosaltres aconseguirem passar i, en aterrar al Retiro, ens sentíem com uns “maquis”, mig herois mig proscrits. La policia cridà a més policia, que ens escortaven sense dir-nos res. La gent treballadora ens donava suport, aplaudint-nos al nostre pas.

Cap a les 6 del vespre, “Neptuno” es va anar omplint pels 3 costats oberts, de tant en tant corejàvem “lo llama democràcia y no lo es…” o “dimisión” o “hijos de Bankia”… Més emoció de veure tanta gent de llocs tan diferents, d’edats i d’aspectes tan diferents. De sobte la policia es menejà i crea l’efecte “que ve el bou” la gent corre, paro no sap perquè. Ahí vam veure la quantitat de por que havien aconseguit posar als nostres caps, després de tantes setmanes d’amenaces contínues: és il·legal, sou golpistes, “protegirem a la població”, deia la delegada del govern. Vol dir senyora que els mil i pico robocops ens “protegien” a nosaltres, la ciutadania, del gran gran perill que s’amaga dins de les corts? No calia, gràcies.

La ciutadania estàvem al carrer, perquè no consentim esta dictadura d’esta nova aristocràcia garrula que es creu que van a seguir jugant al seu joc. Als que no vau vindre vull contar-vos que el que trau la tele, com sempre, no és tot el que passava. Quasi tota la gent estàvem tranquil·la, cantant, o asseguda a terra com l’assemblea València que es passà 3 hores demanant la gent que feren una sentada, i corejant i coordinant; donant exemple de com s’han de fer les coses. Una enorme quantitat de gent va fer una cadena humana envoltant el perímetre cantant i demanant la dimissió.

Però això no és el guió que ens havien escrit, eixe dia tocava sang per amagar la seua indecència. Només calen alguns exemples, com el patètic grup d’ encaputxats on una dona tracta de fer-los entrar en raó i un moniato comença a “amenaçar al antidisturbis amb la “canyeta” vols dir que això és per a que? I si li arriba a tocar al robocop, ai, mare! O que em digueu del “que soy compañero, coño” nyas, coca!!

Tota una pantomima, un teatret de xavo del que saben molt, per a tindre’ns cara a la tv dient: claaar es que els perroflautas són uns extremistes!! Extremista és la que ha pagat hores extres a 1.300 funcionaris des del dimarts per la nit, fins no se quant!!

També es casualitat que la premsa tenia accés privilegiat on s’anava a orquestrar la violència, tot estava ben planejat: qui, com i per on trencaria la pau. Necessiten que els titulars s’òmpliguen de ferits i detinguts mentre deixen en un segon plànol el que i el perquè estem allí i que pensen fer els nostres assalariats de dins les corts. Alguns del nostres treballadors (Baldoví i el grup mixt,) sí que va eixir al carrer per a donar-nos suport, d’altres no, ja sabeu qui.

He de confessar que a les 10 de la nit, 17 hores pegant bacs i passant fred, i a punt de ploure i el que te queda, és molt descoratjador que, després de la vivència que has tingut, després de veure i d’escoltar “SÍ SE PUEDE” arribes a un bar, i veus les notícies i només ixen hòsties i més hòsties. Merda de tele! Tot l’esforç a fer la mà. Ningú parla del moviment ni del que es demana i de com fer-ho…

Malgrat tot, tinc la convicció de que cal seguir marcant el camí de l’acció no violenta, cal acorralar als infiltrats, als violents oportunistes, cal portar la cara ben destapada (malgrat el fred) i així és com aconseguirem crear la suficient massa crítica per a canviar les coses. Si ens posen tanques a 500 metres, nosaltres ens posarem a 501 metres, perquè la distància no importa, ja poden amagar-se darrere d’animals i lleons que la veu de la raó, la veu del poble, els retronarà al cap.

Que fem?

CAL UNA SEGONA TRANSICIÓ!. No ho dic jo (que també) ho diu Vicenç Navarro. Esta és la millor resposta que he trobat a la pregunta que em va fer la meua amiga Nuria dijous passat: i ara que fem? El gran problema que tenim, li vaig dir, és que qui ha de canviar les lleis que calen per a solucionar-ho, és precisament qui ens vol destruir, per tant hem de trobar la manera de fer-los fora. Jo, de moment, no m’apunte a la proposta de Miquel: matem-los; perquè  no tinc ganes d’anar a la carcel i no sóc jo de matar, encara em considere pacifista, que no vol dir que em quede queta, ben al contrari!

Tornant al que diu el magnífic Sr. Navarro, per a fer possible una 2ª transició cal fer com la primera: una gran mobilització social va ser la raó per la qual arribarem a tindre democràcia i no per l’argument frívol –diu ell- mangarrufero – dic jo- de que va ser el rei. Un altra manipulació de la qual podem parlar un altre dia.

Molt bé, ja ho tenim, mobilitzem-nos! Però això ja ho estem fent, em direu? Sí i no. Ho fem, és cert, uns quants, però encara una gran majoria de gent hui, votaria a ppsoe, més del 44% segons el CIS d’abril!

Per tant la nostra missió és la de convèncer la gent de que el sistema capitalista és un zombie, un mort que es menja tot el que troba fins devorar-se a ell mateix. Podem canviar les coses, està en les nostres mans canviar la democràcia xicoteta que tenim (cada dia més retallada) per una una democràcia forta, real i participativa. És la nostra responsabilitat!

Ja sabeu que sóc militant convençuda de COMPROMÍS i per tant la meua primera opció és oferir-vos les nostres idees, la nostra política, per canviar el món des de baix, entre totes i tots. Estem d’acord en que hem de fer fora als mals politics, als corruptes, als apoltornats, als que han perdut (si en tenien) les ganes de SERVIR-NOS, de treballar per al poble, per no parlar de perles com la de #quesejodan. Però no em digueu que  “tots els politics són iguals” ja sabeu a qui beneficia. No caigueu en els paranys de “tots els funcionaris … ò tots roben… ò tot el món defrauda… ò…”

Si la meua opció no vos convenç, ho respecte, però llavors teniu un altra feina que fer: busqueu alternatives. I no espereu “el messies” com em deia Yolanda, perquè no és cosa de 1, el líder eres tu i jo i totes les persones. Recordeu: si torneu a votar PPSOE tindrem el mateix.

Conegueu la història de Mouseland? El meu regidor, Josep Melero, la va explicar en campanya.  Vos la deixe ací per a que feu una reflexió.

Terra de ratolins

Una última cosa (per ara): apagueu la tele! No vos enterareu de res. Feu-vos l’ànim, connecteu-vos a les xarxes socials, entreu en fb i tw i voreu el que està passant, de veritat!

I mireu be si són gats o ratolins ; )

Una vida per encetar!

Moltes idees per al futur… un moribund que no acaba de caure… molts sentiments negatius, de retrets, de decepció, de venjança… que no valen de res…

Un moment d’impàs pel riu de la vida, que cal tindre paciència i acompanyar-lo per a que passe i deixe lloc a un nou horitzó des del qual poder mirar endavant i traçar nous camins… tot açò és el que visc ara mateix, d’una manera massa intensa que no em permet gaire moments de reflexió. Sé que això no és bona cosa, però al menys tracte de no anticipar-me; fins que no tanque una porta no n’obriré d’altres.

L’angoixa dels darrers dies d’empleada la pal·lie tractant de lluitar per una dignitat tan escassa al meu entorn laboral que em converteix en una barreja d’heroïna i boja a parts iguals. Al menys no estic sola i això reconforta! El final és sabut, el diagnòstic era, ja feia temps, de mort per inanició. Els mateixos que van crear el monstre devorador de diners públics, ara treuen el dit acusador contra els que els vam fer de mà d’obra. La conclusió que vos done és simple: CAP treballador públic ha d’estar fora de la llei de la funció pública i això val per a l’auxiliar de l’ultima fundació com per al jornal d’un diputat . Totes les empreses publiques=paral·leles a l’administració són utilitzades de manera immoral i perversa per interessos polítics vergonyosos. La perversió del sistema és la immoralitat sense conseqüències.

No em pregunteu encara què vaig a fer. El present no és el futur. El que pense fer, el que faré després d’arreglar papers, presentar denúncies i fer les últimes notes de denúncia d’un acte (més) d’inconstitucionalitat, deixant el poble sense el dret fonamental a la vivenda;  és agafar-me un temps de reflexió, unes poques vacances sense pressió i sense preses per a esbossar qui sóc i com vull ser, per quins camins puc anar i sobre tot: per no fer allò que no vull fer. Ja no ho faré més, no es prou un salari per a fer que treballe per a la màfia, ja no em vendré més dient que jo he de complir amb la feina per la qual em paguen sense mirar amunt i veure els resultats.

Han creat un monstre: una treballadora que fica la seua ètica per davant del jornal.

Món caducat

Fa unes  setmanes, en una assemblea, tractava d’explicar als meus companys i companyes de treball que, el món en el qual vivíem, ha desaparegut, una setmana després pot ser començaven a ser més conscients en vore’ns fora del treball.

Encara que és difícil d’admetre, la vida que vivíem, ja no està. En una societat capitalista i consumista, on tot caduca, era fàcil preveure que el mateix sistema també caducaria.  En realitat pense que el sistema considera les persones caducades, ja no ens vol, ara només vol pobresa, misèria, por  i desesperança: és una lluita a mort. Qui sobreviurà? El sistema o tu?

Però també pense que tenim l’oportunitat de lluitar i vèncer, de aconseguir viure una vida més justa, menys frívola. Cal desmuntar el sistema que ens esclavitza i viure d’una manera més autèntica, més solidària, més honesta.

Hem d’anar despertant a la gent, fent-los vore que vivim junts i hem de treballar col·lectivament, ajudar-nos, estimar-nos, per interès propi. No heu pensat mai que l’altruisme és el millor egoisme: si tu estàs bé jo també. Si en ho proposem podem aturar tota aquesta porqueria que ens tiren damunt: atur, dèficit, precarietat laboral, llibertat d’expressió, retalls en sanitat, educació, prestacions socials… en les coses que són de totes (i per a totes) per a omplir unes poques butxaques sense fons. Sé que no volíeu, que preferíem estar a la “sopa boba”  sense assumir responsabilitats, però este és el preu que paguem: ens aboquen a l’esclavitud.

I a les futures generacions, que els direm? Que no “podíem” fer res, que ens quedàrem a casa mirant la tele a vore si ens avisaven?  Jo no!

El temps corre, un món caducat se’n va i en ve un altre: podem deixar que el vell sistema ens arrossegue per les seues misèries  o podem posar-nos en peu, dir prou i posar les alternatives en marxa ara mateix.

Qüestió de temps.

Una aturada més!

Esta setmana he rebut un curt i simple missatge d’un amic “ja sóc un aturat més”, em deia. És  el signe del temps, que canta Sènior, perquè jo mateix estava a l’espera de si em tocaria en març o en juliol. Ara, després de vore que la reforma laboral s’ha aprovat un divendres i publicat un dissabte (per a que després diguen que els funcionaris no corren), tinc la quasi certesa de que el dilluns ens posaran damunt la taula l’ERO, a nosaltres i a molta més gent. Açò en un mes està enllestit! No vaig a fer un drama, era una mort llargament anunciada.

Altra gent ja fa temps que va per davant. Ahir mateix va visitar-me un amic que ja  farà un any es quedà al carrer. Llicenciat, amb una feina decent, a la qual dedicava hores i hores… res d’això valgué, la feina baixà i el feren fora. Com que no és persona d’estar-se queta, s’ha fet empresari (auto-empleat, com diria la meua estimada Clara), però no li va bé; cobra poc o gens les poques feines que aconseguix i això l’ha fet –segons m’explicava- canviar dràsticament molts dels seus hàbits: “com que he de menjar molt fora de casa, el que faig és esmorzar bé i després ja no menge res fins que torne, el pressupost no dóna per a més.” Hem passat a ser  pobres, en un estat de rics i sinó fem res, això anirà a més, a molt més.

Els humans tenim la peculiaritat d’auto-produir-nos molt de patiment, calem les pròpies rateres i després, atrapats, li tirem la culpa un altre. Va sent hora de moure fitxa. No per res, ens anem a trobar al carrer sí o sí, per tant, més val que protestem o que ens busquem uns bons cartrons per a dormir. Als que penseu que no podeu fer res vos diré que esteu equivocats. Gràcies a tota la gent que va seguir defensant les politiques neoliberals de Zapatero, ens trobem de súbdits dels bancs alemanys. Gràcies a les moltes persones que votaren a Rajoy, ens trobem a les portes de la pobresa. Això ho haveu fet possible vosaltres, conciutadans, així que, ara toca eixir d’esta, posar al seu lloc a totes aquelles persones apoltronades en el seu statu de nou-ric a costa nostra, i recomençar una democràcia real, justa i participativa.

Sé que encara no ho veieu, que encara penseu que Rubal o qualsevol altre “líder” vos traurà les castanyes. Esta és la meua proposta de hui: poseu-vos un límit, fins on esteu disposats a arribar? Poseu-ho per escrit i guardeu-ho a un calaix, ja m’ho direu, estaré ací mateix. La revolució estarà esperant-nos o la pobresa, vosaltres trieu!