Històries de l’hort

17 Desembre 2012

Fa dies pensava en començar un nou blog, un altra etapa, però me n’adone  que en realitat no cal, perquè com sempre, continue perxant per l’ample.

IMG_0279

Feia temps que em preocupava el campet de mon pare, que teníem abandonat. Vaig començar fa un parell d’anys. “No pot ser que jo que em preocupe pel camp en tinga un deixat perdre. “Plantem uns arbres!” vaig dir a la família i com són tan bona gent, ho férem!

Després la cosa quedà darrere d’altres projectes. Este estiu vaig aconseguir que me’l netejaren i molt poc a poc vaig fent alguna coseta.

Imagen 145

Vos semblarà poc, però jo crec que les coses es fan fent-se i que tota pedra fa paret.

Així que, atesa la meua ignorància – quasi tan gran com el meu entusiasme- em vaig tornar a apuntar a l’Universitat d’estiu de l’horta. Enguany inauguràvem els horts urbans de Benimaclet.

Imagen 349

I a més a més, m’he apuntat a les practiques d’hort que faig a Alcàsser, a l’hort de Carmen. Allí espere aprendre i motivar-me per anar fent el meu propi hort que de moment és com una maceta gran ;)))

 

Imagen 189

Però cada pas és un gran triomf per a mi. Molta gent em mira amb poca confiança, però això em passa sempre que vull fer el que jo vull fer encara que a la gent li semble que “no toca”. També hi ha gent bona que m’ajuda, com Pedro un veí que em dóna consells. I l’altre veí, que m’ha regalat uns enciams.

L’altre dia havia de regar però no baixava aigua. “- Que faig, mare?  – Parla amb el tio Roberto, del motor de la Ratlla”. I el tio m’explicà com anar a “la casa de l’aigua”. Imagen 184És increïble, però la vaig trobar (be, em vaig perdre un poquet només), vaig llevar el partidor… però no arribava aigua. Ho vaig deixar anar, quin remei i me’n vaig anar a casa. Al dia següent vaig tornar, clar! Este viatge si que hi havia aigua. Vaig plantar i vaig regar, com cal. El misteri de l’aigua no el sé encara. Pel que em diuen és complicat, perquè tu obris el partidor però has de seguir el camí de l’aigua (que poètic, no?) per vore on està i si algú l’està gastant… quantes coses per a aprendre. Tot un repte!

Anuncis

Món caducat

9 Abril 2012

Fa unes  setmanes, en una assemblea, tractava d’explicar als meus companys i companyes de treball que, el món en el qual vivíem, ha desaparegut, una setmana després pot ser començaven a ser més conscients en vore’ns fora del treball.

Encara que és difícil d’admetre, la vida que vivíem, ja no està. En una societat capitalista i consumista, on tot caduca, era fàcil preveure que el mateix sistema també caducaria.  En realitat pense que el sistema considera les persones caducades, ja no ens vol, ara només vol pobresa, misèria, por  i desesperança: és una lluita a mort. Qui sobreviurà? El sistema o tu?

Però també pense que tenim l’oportunitat de lluitar i vèncer, de aconseguir viure una vida més justa, menys frívola. Cal desmuntar el sistema que ens esclavitza i viure d’una manera més autèntica, més solidària, més honesta.

Hem d’anar despertant a la gent, fent-los vore que vivim junts i hem de treballar col·lectivament, ajudar-nos, estimar-nos, per interès propi. No heu pensat mai que l’altruisme és el millor egoisme: si tu estàs bé jo també. Si en ho proposem podem aturar tota aquesta porqueria que ens tiren damunt: atur, dèficit, precarietat laboral, llibertat d’expressió, retalls en sanitat, educació, prestacions socials… en les coses que són de totes (i per a totes) per a omplir unes poques butxaques sense fons. Sé que no volíeu, que preferíem estar a la “sopa boba”  sense assumir responsabilitats, però este és el preu que paguem: ens aboquen a l’esclavitud.

I a les futures generacions, que els direm? Que no “podíem” fer res, que ens quedàrem a casa mirant la tele a vore si ens avisaven?  Jo no!

El temps corre, un món caducat se’n va i en ve un altre: podem deixar que el vell sistema ens arrossegue per les seues misèries  o podem posar-nos en peu, dir prou i posar les alternatives en marxa ara mateix.

Qüestió de temps.

Una aturada més!

12 febrer 2012

Esta setmana he rebut un curt i simple missatge d’un amic “ja sóc un aturat més”, em deia. És  el signe del temps, que canta Sènior, perquè jo mateix estava a l’espera de si em tocaria en març o en juliol. Ara, després de vore que la reforma laboral s’ha aprovat un divendres i publicat un dissabte (per a que després diguen que els funcionaris no corren), tinc la quasi certesa de que el dilluns ens posaran damunt la taula l’ERO, a nosaltres i a molta més gent. Açò en un mes està enllestit! No vaig a fer un drama, era una mort llargament anunciada.

Altra gent ja fa temps que va per davant. Ahir mateix va visitar-me un amic que ja  farà un any es quedà al carrer. Llicenciat, amb una feina decent, a la qual dedicava hores i hores… res d’això valgué, la feina baixà i el feren fora. Com que no és persona d’estar-se queta, s’ha fet empresari (auto-empleat, com diria la meua estimada Clara), però no li va bé; cobra poc o gens les poques feines que aconseguix i això l’ha fet –segons m’explicava- canviar dràsticament molts dels seus hàbits: “com que he de menjar molt fora de casa, el que faig és esmorzar bé i després ja no menge res fins que torne, el pressupost no dóna per a més.” Hem passat a ser  pobres, en un estat de rics i sinó fem res, això anirà a més, a molt més.

Els humans tenim la peculiaritat d’auto-produir-nos molt de patiment, calem les pròpies rateres i després, atrapats, li tirem la culpa un altre. Va sent hora de moure fitxa. No per res, ens anem a trobar al carrer sí o sí, per tant, més val que protestem o que ens busquem uns bons cartrons per a dormir. Als que penseu que no podeu fer res vos diré que esteu equivocats. Gràcies a tota la gent que va seguir defensant les politiques neoliberals de Zapatero, ens trobem de súbdits dels bancs alemanys. Gràcies a les moltes persones que votaren a Rajoy, ens trobem a les portes de la pobresa. Això ho haveu fet possible vosaltres, conciutadans, així que, ara toca eixir d’esta, posar al seu lloc a totes aquelles persones apoltronades en el seu statu de nou-ric a costa nostra, i recomençar una democràcia real, justa i participativa.

Sé que encara no ho veieu, que encara penseu que Rubal o qualsevol altre “líder” vos traurà les castanyes. Esta és la meua proposta de hui: poseu-vos un límit, fins on esteu disposats a arribar? Poseu-ho per escrit i guardeu-ho a un calaix, ja m’ho direu, estaré ací mateix. La revolució estarà esperant-nos o la pobresa, vosaltres trieu!

A qui culpeu?

24 gener 2012

Fa quasi 20 anys que treballe a l’Institut Valencià de l’Habitatge. Ja vos imagineu que n’he vist passar de tots els colors, per davant i per darrere. Molts m’escolteu “despotricar” sense embuts. Hi ha altra cosa però que pot ser no vos he contat, i que és més important. Imagine que no sabeu com són les persones que hi treballem.

C. és una dona orgullosa del seu treball que no dubtarà en pujar-se’n a  una bastida per comprovar un forjat, abans de pagar un euro; apassionada amb les seues conviccions, però capaç de respectar-ne d’altres.

AV. és la dona més prudent i judiciosa que conec, sempre val la pena demanar-li consell, perquè mai no serà interessat ni destrellatat. Un punt de referència.

MJ. és possiblement la millor persona que he conegut. És pacient, sap escoltar, sempre està disposada a aprendre i sempre té un somriure per a tots, fins i tot per aquells que pot ser no s’ho mereixen.

S. és una dona sabuda, observadora, bona amiga i activista si cal; que sap fer la seua feina amb el cap i amb les mans més ràpid que ningú.

B. té una intel·ligència explosiva que utilitza eficientment per a optimitzar els recursos, amb el gust de les coses ben fetes i humor i energia per portar-ho tot endavant.

AP. és la més brillant i la més modesta. Treballadora, discreta i honesta; una dona encisadora.

No són les úniques, però en són un bon exemple. Companyes i amigues a les quals estime i respecte, i els dedique estes paraules i esta lluita; perquè s’ho han guanyat. Quasi totes són a més a més, mares i bones mares, preocupades per l’educació i la felicitat dels seus fills. Però, sobretot, són bones treballadores, amb les quals porte gairebé vint anys treballant, fent la nostra feina, amb ganes, amb trellat, quedant-nos per les vesprades, anant-nos-en a casa preocupades pel que no has acabat. Vint anys sense oblidar com millorar i com fer el nostre treball per a servir a la ciutadania, que és qui ens paga i a qui hem de rendir comptes. Vint anys demanant formació, demanant polítiques d’igualtat, prudència i equitat amb els diners públics…Vint anys fent allò que ens manen però protestant quan pensem que les coses estan mal fetes; pot ser per això cap de nosaltres ocupa llocs rellevants.

Però ara, res no val res, a l’opinió pública igual li té, una aparelladora qualificada que, posem, una biòloga fent de directora de l’habitatge; la massa no mira pèl, ara som culpables els treballadors i s’ha acabat: que ens tiren al carrer i prou, com si això no fera sinó agreujar el problema comú.

Nosaltres, després de vint anys, encara ens juntem als esmorzars o als dinars – que mai ningú ens ha pagat perquè no toca- a pensar en que la ciutadania, ara més que mai, necessita mesures socials en vivenda; raonem sobre que hauríem d’abaratir les vivendes, llogar-les, cedir-les en ús als necessitats, assessorar ajuntaments tècnicament, o dedicar-nos a la rehabilitació sostenible amb un parc de 300.000 vivendes tancades. Tenim molta feina per fer i volem fer-la!

Sí, després de vint anys encara ens queda dignitat professional, perquè nosaltres sí creguem que els serveis públics han d’existir per a servir al poble i no als politics. Per això i a títol personal, faig un prec a tota la infinitud de caps i “mandamassos” que tenim per damunt: sinó teniu idees, sinó teniu il·lusió per treballar per al poble, no ens culpeu, ací teniu unes treballadores que porten 20 anys al servei del poble i que encara atenen amb convicció i amb un somriure als llavis.