Històries de l’hort

17 Desembre 2012

Fa dies pensava en començar un nou blog, un altra etapa, però me n’adone  que en realitat no cal, perquè com sempre, continue perxant per l’ample.

IMG_0279

Feia temps que em preocupava el campet de mon pare, que teníem abandonat. Vaig començar fa un parell d’anys. “No pot ser que jo que em preocupe pel camp en tinga un deixat perdre. “Plantem uns arbres!” vaig dir a la família i com són tan bona gent, ho férem!

Després la cosa quedà darrere d’altres projectes. Este estiu vaig aconseguir que me’l netejaren i molt poc a poc vaig fent alguna coseta.

Imagen 145

Vos semblarà poc, però jo crec que les coses es fan fent-se i que tota pedra fa paret.

Així que, atesa la meua ignorància – quasi tan gran com el meu entusiasme- em vaig tornar a apuntar a l’Universitat d’estiu de l’horta. Enguany inauguràvem els horts urbans de Benimaclet.

Imagen 349

I a més a més, m’he apuntat a les practiques d’hort que faig a Alcàsser, a l’hort de Carmen. Allí espere aprendre i motivar-me per anar fent el meu propi hort que de moment és com una maceta gran ;)))

 

Imagen 189

Però cada pas és un gran triomf per a mi. Molta gent em mira amb poca confiança, però això em passa sempre que vull fer el que jo vull fer encara que a la gent li semble que “no toca”. També hi ha gent bona que m’ajuda, com Pedro un veí que em dóna consells. I l’altre veí, que m’ha regalat uns enciams.

L’altre dia havia de regar però no baixava aigua. “- Que faig, mare?  – Parla amb el tio Roberto, del motor de la Ratlla”. I el tio m’explicà com anar a “la casa de l’aigua”. Imagen 184És increïble, però la vaig trobar (be, em vaig perdre un poquet només), vaig llevar el partidor… però no arribava aigua. Ho vaig deixar anar, quin remei i me’n vaig anar a casa. Al dia següent vaig tornar, clar! Este viatge si que hi havia aigua. Vaig plantar i vaig regar, com cal. El misteri de l’aigua no el sé encara. Pel que em diuen és complicat, perquè tu obris el partidor però has de seguir el camí de l’aigua (que poètic, no?) per vore on està i si algú l’està gastant… quantes coses per a aprendre. Tot un repte!

Anuncis

A tota vela… o quasi!

8 Juliol 2012

Continue de vacances, o d’impàs, com vulgueu. Per això hui no parlaré de la catàstrofe ecològica més bestia que hem patit, que em fa plorar, ni parlaré de qui són els culpables:
43 morts + 47 ferits + 50.000Ha arrasades + 1 mort = ZERO responsables

Tampoc no tinc ganes de dir cap brofegà de les que em passen pel cap al vore a l’infame Rajoy, portant un llibre a un retor. Seré marciana, però no em cap en el cap, això quin trellat té? És humor gallec? (Que em disculpen els gallecs).

No. Este post el dedique a les amigues i amics que han vingut a fer una volteta al veler o que pensen en vindre. Sobretot, als que tenen ganes “de més”.

La navegació és un altre món, on tot va a un altre ritme, com si fórem vegetals, ens movem però d’un altra manera. Una aproximació: el veler navega a uns 5 nusos (10km/h) i per tant anar a, per exemple, Dénia (50milles) costa unes 10 horetes, i Eivissa està més lluny i Formentera, més ; )

Be, dit açò, he buscat alguna info per a que vos aneu fent al “saber nàutic”. 

He trobat un dibuixet de les parts del veler:

I també una pàgina que explica molt i prou bé com funciona tot açò. No cal que vos ho llegiu tot, però si teniu interès en saber cosetes… “lecciones básicas”

Després vos recomane una web que m’agrada molt: fondear.org. La part “infonautic” té moltíssima informació. He triat un link per a novatos però podeu trobar quantitat de coses.

Espere no estar traint als bons i bones professionals amb estes indicacions. En tot cas, no hi ha res com un bon mestre. I per això vos recomane a la gent de LLevant Blau, tenen una escola nàutica excepcional; jo he gaudit amb ells durant 3 anys fantàstics i després m’han ajudat a comprar-me el meu propi vaixell: grans persones Vicky, Vives i Victoria. I això no es pot dir sempre ; )

Viure al vaixell

30 gener 2012

És diumenge migdia i, com crec que fa més mar que vent he decidit no eixir a navegar, em quede al port.

Un vaixell també és una casa que cal netejar, o fer alguna reparació… però poc després -perquè ací s’acaba molt prompte- com fa solet me’n vaig al pantalà a picar ametles.

Passa un veí i em pregunta, t’ix més barat si les piques tu? No ho sé, li dic, és que m’agrada.  No penseu que és un plaer estar al carrer, al sol, picant ametletes, una per a mi una per al pot, com quan era xicoteta? Ho faig perquè sí perquè la vida simple val la pena, te dóna eixa pau i eixa tranquil·litat interior que podríem anomenar felicitat. Pot ser per això tanta gent em diu “que contenta estàs” perquè pel que sembla sempre cantussege o xiule alguna cosa…

Viure a un vaixell és una aposta decidida per limitar les pertinences: no tinc més de 10 llibres, ni quadres, ni discos; tinc menys roba que mai i així i tot no la utilitze tota. No em calen més sabates, només tinc una bossa i algunes de tela per a comprar. Tinc menjar abord però no massa i no em falta de res perquè el que no tinc, no em cal.

L’espai limita els recursos disponibles, com el planeta on vivim però no ens  n’adonem. Com l’aigua. Si t’estàs dutxant i escoltes la bomba que t’anuncia que se va a acabar, has de racionar l’aigua. I sabeu què? sempre que baixe el llistó del consum descobrisc que encara me’n sobra.  Feu la prova!

Un espai tan reduït et permet tindre-ho tot a la mà: amb un calefactor tinc tot calentet i quan em dutxe, el bany queda net. Tinc cortines però preferisc vore la mar i les estrelles. Si fa bon dia em quede a la banyera, escrivint o gaudint de l’aigua i la fauna. I clar, si el temps, l’oratge i les ganes acompanyen, solte amarres i en un no res estic per la bocana amb tot ben arranxat.

Aneu amb compte perquè lluny de posseir les coses, en som els seus esclaus.