Un dia al parc

Este matí me n’anava al meu parc, el de l’Oest, a que em pegara el solet mentre passava a net les notes i idees tan interessant de la jornada d’ahir, organitzada per Compromís, sobre els municipis verds. Estigué molt interessant i vaig prendre un fum de notes que, espere que posem en pràctica. Però, en arribar al parc, em trobe a la gent de Compromís de València amb la replega de signatures per la ILP que estem promovent per l’educació infantil. I clar, m’he acostat i de seguida m’he posat carpeta en mà a demanar-ne a la gent. Era fàcil, perquè hi havia un acte infantil organitzat allí mateix (no se ben bé què) i estava ple de mares i pares amb els nanos.

M’agrada acostar-me a les famílies joves i escotar les seues opinions, de vegades còmplices i animoses, però algunes, moltes, manifesten allò que podríem dir-ne la fatalitat del destí. He parlat amb 2 xiques, mares i mestres, que reflectien molt bé eixe desànim que han aconseguit instal·lar al cor del poble valencià, tan valent i lluitador en altres moments. Una, em deia allò de: jo t’ho signe, però no crec que valga per a res, no els importem, es malgasten els diners en fórmules 1 i coses d’eixes. I l’altra: És cert, no els importen els xiquets, nosaltres tenim forats a les finestres i allí no envien ningú per arreglar-ho i saps? fa fred a les classes amb xiquets xicotets, és molt fort. Llavors jo li dic que és una mala època però que entre totes i tots anem a canviar açò. I ella, una xica d’uns 30 anys em diu: crec que jo no ho voré! Se m’ha caigut l’ànima als peus, de vore una educadora tan jove, una treballadora tan important, com de poc recolzada es troba. Després, la primera em diu: i com és que ara els de Compromís vos centreu en açò de les escoletes? I jo, honestament li he contestat que no conec la raó concreta, però que hem de començar per algun lloc i quin millor que pels més menuts. També els he dit — a elles i a més gent- que encara que ells troben que no ens han de fer cas, jo no vaig a deixar mai de reclamar justícia, de demanar que aquells a qui paguem per gestionar el nostre patrimoni ens escolte, de parlar en veu alta, de dir la meua; perquè els drets, s’han de exigir tota la vida, el poble ha d’estar sempre alerta per a que no l’estafen (més).

Ara, a casa, he recordat esta conversa i, m’haguera agradat contestar-li que sense educació no tenim res, que com a societat som responsables del món al qual portem als xiquets i xiquetes i que encara que jo no en tinc, pense que la responsabilitat, com a poble, també és meua. Per això pague impostos que vull que es destinen a l’educació pública i no vull que es desvien a subvencionar escoles-negoci perquè no n’hi han prou públiques, perquè això és una espiral cap al mercadeig de l’ensenyament… i tornem als barracons. També m’agradaria dir-vos a totes les valencianes i valencians que no renuncieu mai al vostres drets, per poca cosa que vos semble, son la ferramenta de la vostra llibertat i heu d’utilitzar-la. Voteu, participeu al barri, parleu amb el amics, feu un gest. El món només el podem canviar les persones.

I per si voleu saber què passa quant ho deixem en mans d’altres, aci teniu a Rita.