Cap d’any, un dia més

31 Desembre 2012

Fa anys que no tinc la necessitat de fer res especial al cap d’any, pot ser perquè cada dia el trobe especial. Tots els dies tracte de fer tot allò que vull, que puc, que em crec, per ser feliç, pensant i fent per a que ho siguem tota la gent. Vos havia dit que les mini-xerry han fet mini-flors?

Imagen 304

Penseu que és poca cosa? Una planteta, a un maceter del port, a l’hivern, ha tret flor. Això és molt gran!! Qui li posa la mida a la vara?

Este matí a la ràdio deien a u: “ooh no vas a menjar raïm? I que menjaràs?” Clar perquè l’opció de no menjar 12 coses a les 12 de la nit no s’entén, no? Voleu dir que som tan fàcils de manipular, que fem tot allò que toca perquè toca? Que si esta nit no complim amb algun ritual passarà… que? Heu fet l’estadístic de contrast que explica tan be com vos ha anat fent allò que toca?

Amigues i amics, va sen hora d’eixir de l’armari del conformisme! No podem ser els nostres propis carcellers i quedar-nos en la queixa de portes cap a dins. Tenim una oportunitat increïble de construir un món preciós, on els valors de la solidaritat, la confiança, la cooperació, marquen les nostres vides. Una vida digna, diu el nostre programa polític, una bona vida, si senyores. Voleu provar?

Tot i que esta nit no cuinaré plats cars ni em posaré un vestit lluent, sí que pense en l’any que arriba. Perquè m’han quedat moooltes coses per fer… Algunes més fàcils d’explicar, com obrir un compte en un banc ètic o canviar el llum a som energia, altres canvis són més subtils però no menys importants, i pot ser, posar en marxa un projecte sobre com compartir un munt d’idees per a créixer i per a viure en un món millor… Ja sé que açò sembla que ja no és personal: ho és! La felicitat és compartir! Per això treballe amb il·lusió i optimisme, perquè vivim en una època on podem canviar la nostra manera de viure i sobretot de pensar.

Be, després de tot, pot ser sí és un dia especial, de reflexió, de balanç sobre el que encara no hem fet i cal fer. La utopia està ahí mateix: és possible, és necessària i hem de fer-ho ARA!

Així que no cremeu tota la pólvora esta nit, perquè vos han de quedar ganes per a tot el que vindrà 😉

Amb estima.

xicotet

Anuncis

Històries de l’hort

17 Desembre 2012

Fa dies pensava en començar un nou blog, un altra etapa, però me n’adone  que en realitat no cal, perquè com sempre, continue perxant per l’ample.

IMG_0279

Feia temps que em preocupava el campet de mon pare, que teníem abandonat. Vaig començar fa un parell d’anys. “No pot ser que jo que em preocupe pel camp en tinga un deixat perdre. “Plantem uns arbres!” vaig dir a la família i com són tan bona gent, ho férem!

Després la cosa quedà darrere d’altres projectes. Este estiu vaig aconseguir que me’l netejaren i molt poc a poc vaig fent alguna coseta.

Imagen 145

Vos semblarà poc, però jo crec que les coses es fan fent-se i que tota pedra fa paret.

Així que, atesa la meua ignorància – quasi tan gran com el meu entusiasme- em vaig tornar a apuntar a l’Universitat d’estiu de l’horta. Enguany inauguràvem els horts urbans de Benimaclet.

Imagen 349

I a més a més, m’he apuntat a les practiques d’hort que faig a Alcàsser, a l’hort de Carmen. Allí espere aprendre i motivar-me per anar fent el meu propi hort que de moment és com una maceta gran ;)))

 

Imagen 189

Però cada pas és un gran triomf per a mi. Molta gent em mira amb poca confiança, però això em passa sempre que vull fer el que jo vull fer encara que a la gent li semble que “no toca”. També hi ha gent bona que m’ajuda, com Pedro un veí que em dóna consells. I l’altre veí, que m’ha regalat uns enciams.

L’altre dia havia de regar però no baixava aigua. “- Que faig, mare?  – Parla amb el tio Roberto, del motor de la Ratlla”. I el tio m’explicà com anar a “la casa de l’aigua”. Imagen 184És increïble, però la vaig trobar (be, em vaig perdre un poquet només), vaig llevar el partidor… però no arribava aigua. Ho vaig deixar anar, quin remei i me’n vaig anar a casa. Al dia següent vaig tornar, clar! Este viatge si que hi havia aigua. Vaig plantar i vaig regar, com cal. El misteri de l’aigua no el sé encara. Pel que em diuen és complicat, perquè tu obris el partidor però has de seguir el camí de l’aigua (que poètic, no?) per vore on està i si algú l’està gastant… quantes coses per a aprendre. Tot un repte!

#25S

27 Setembre 2012

Hola de nou!

Ho sé, no sóc massa constant en el blog. Pot ser em passa el contrari que a Pitarch, que ara ja s’ho mira “des de la butaca de casa”, -blog que vos recomane vivament-. A viure-ho sí, però a contar-ho no m’arriba; però hui vos faré una reflexió del #25S.

 Vaig estar a Madrid. Anàrem amb 15M Russafa que havia fet l’esforç d’organitzar-ho. De camí ja ens van dir que estaven bloquejant el pas dels autobusos, Saragossa, Barcelona, i fins a 9 retinguts, demanat documentació i desviant-los a Getafe, ens van dir… després no he sabut que passà. Nosaltres aconseguirem passar i, en aterrar al Retiro, ens sentíem com uns “maquis”, mig herois mig proscrits. La policia cridà a més policia, que ens escortaven sense dir-nos res. La gent treballadora ens donava suport, aplaudint-nos al nostre pas.

Cap a les 6 del vespre, “Neptuno” es va anar omplint pels 3 costats oberts, de tant en tant corejàvem “lo llama democràcia y no lo es…” o “dimisión” o “hijos de Bankia”… Més emoció de veure tanta gent de llocs tan diferents, d’edats i d’aspectes tan diferents. De sobte la policia es menejà i crea l’efecte “que ve el bou” la gent corre, paro no sap perquè. Ahí vam veure la quantitat de por que havien aconseguit posar als nostres caps, després de tantes setmanes d’amenaces contínues: és il·legal, sou golpistes, “protegirem a la població”, deia la delegada del govern. Vol dir senyora que els mil i pico robocops ens “protegien” a nosaltres, la ciutadania, del gran gran perill que s’amaga dins de les corts? No calia, gràcies.

La ciutadania estàvem al carrer, perquè no consentim esta dictadura d’esta nova aristocràcia garrula que es creu que van a seguir jugant al seu joc. Als que no vau vindre vull contar-vos que el que trau la tele, com sempre, no és tot el que passava. Quasi tota la gent estàvem tranquil·la, cantant, o asseguda a terra com l’assemblea València que es passà 3 hores demanant la gent que feren una sentada, i corejant i coordinant; donant exemple de com s’han de fer les coses. Una enorme quantitat de gent va fer una cadena humana envoltant el perímetre cantant i demanant la dimissió.

Però això no és el guió que ens havien escrit, eixe dia tocava sang per amagar la seua indecència. Només calen alguns exemples, com el patètic grup d’ encaputxats on una dona tracta de fer-los entrar en raó i un moniato comença a “amenaçar al antidisturbis amb la “canyeta” vols dir que això és per a que? I si li arriba a tocar al robocop, ai, mare! O que em digueu del “que soy compañero, coño” nyas, coca!!

Tota una pantomima, un teatret de xavo del que saben molt, per a tindre’ns cara a la tv dient: claaar es que els perroflautas són uns extremistes!! Extremista és la que ha pagat hores extres a 1.300 funcionaris des del dimarts per la nit, fins no se quant!!

També es casualitat que la premsa tenia accés privilegiat on s’anava a orquestrar la violència, tot estava ben planejat: qui, com i per on trencaria la pau. Necessiten que els titulars s’òmpliguen de ferits i detinguts mentre deixen en un segon plànol el que i el perquè estem allí i que pensen fer els nostres assalariats de dins les corts. Alguns del nostres treballadors (Baldoví i el grup mixt,) sí que va eixir al carrer per a donar-nos suport, d’altres no, ja sabeu qui.

He de confessar que a les 10 de la nit, 17 hores pegant bacs i passant fred, i a punt de ploure i el que te queda, és molt descoratjador que, després de la vivència que has tingut, després de veure i d’escoltar “SÍ SE PUEDE” arribes a un bar, i veus les notícies i només ixen hòsties i més hòsties. Merda de tele! Tot l’esforç a fer la mà. Ningú parla del moviment ni del que es demana i de com fer-ho…

Malgrat tot, tinc la convicció de que cal seguir marcant el camí de l’acció no violenta, cal acorralar als infiltrats, als violents oportunistes, cal portar la cara ben destapada (malgrat el fred) i així és com aconseguirem crear la suficient massa crítica per a canviar les coses. Si ens posen tanques a 500 metres, nosaltres ens posarem a 501 metres, perquè la distància no importa, ja poden amagar-se darrere d’animals i lleons que la veu de la raó, la veu del poble, els retronarà al cap.

2

Que fem?

14 Juliol 2012

CAL UNA SEGONA TRANSICIÓ!. No ho dic jo (que també) ho diu Vicenç Navarro. Esta és la millor resposta que he trobat a la pregunta que em va fer la meua amiga Nuria dijous passat: i ara que fem? El gran problema que tenim, li vaig dir, és que qui ha de canviar les lleis que calen per a solucionar-ho, és precisament qui ens vol destruir, per tant hem de trobar la manera de fer-los fora. Jo, de moment, no m’apunte a la proposta de Miquel: matem-los; perquè  no tinc ganes d’anar a la carcel i no sóc jo de matar, encara em considere pacifista, que no vol dir que em quede queta, ben al contrari!

Tornant al que diu el magnífic Sr. Navarro, per a fer possible una 2ª transició cal fer com la primera: una gran mobilització social va ser la raó per la qual arribarem a tindre democràcia i no per l’argument frívol –diu ell- mangarrufero – dic jo- de que va ser el rei. Un altra manipulació de la qual podem parlar un altre dia.

Molt bé, ja ho tenim, mobilitzem-nos! Però això ja ho estem fent, em direu? Sí i no. Ho fem, és cert, uns quants, però encara una gran majoria de gent hui, votaria a ppsoe, més del 44% segons el CIS d’abril!

Per tant la nostra missió és la de convèncer la gent de que el sistema capitalista és un zombie, un mort que es menja tot el que troba fins devorar-se a ell mateix. Podem canviar les coses, està en les nostres mans canviar la democràcia xicoteta que tenim (cada dia més retallada) per una una democràcia forta, real i participativa. És la nostra responsabilitat!

Ja sabeu que sóc militant convençuda de COMPROMÍS i per tant la meua primera opció és oferir-vos les nostres idees, la nostra política, per canviar el món des de baix, entre totes i tots. Estem d’acord en que hem de fer fora als mals politics, als corruptes, als apoltornats, als que han perdut (si en tenien) les ganes de SERVIR-NOS, de treballar per al poble, per no parlar de perles com la de #quesejodan. Però no em digueu que  “tots els politics són iguals” ja sabeu a qui beneficia. No caigueu en els paranys de “tots els funcionaris … ò tots roben… ò tot el món defrauda… ò…”

Si la meua opció no vos convenç, ho respecte, però llavors teniu un altra feina que fer: busqueu alternatives. I no espereu “el messies” com em deia Yolanda, perquè no és cosa de 1, el líder eres tu i jo i totes les persones. Recordeu: si torneu a votar PPSOE tindrem el mateix.

Conegueu la història de Mouseland? El meu regidor, Josep Melero, la va explicar en campanya.  Vos la deixe ací per a que feu una reflexió.

Terra de ratolins

Una última cosa (per ara): apagueu la tele! No vos enterareu de res. Feu-vos l’ànim, connecteu-vos a les xarxes socials, entreu en fb i tw i voreu el que està passant, de veritat!

I mireu be si són gats o ratolins ; )

A tota vela… o quasi!

8 Juliol 2012

Continue de vacances, o d’impàs, com vulgueu. Per això hui no parlaré de la catàstrofe ecològica més bestia que hem patit, que em fa plorar, ni parlaré de qui són els culpables:
43 morts + 47 ferits + 50.000Ha arrasades + 1 mort = ZERO responsables

Tampoc no tinc ganes de dir cap brofegà de les que em passen pel cap al vore a l’infame Rajoy, portant un llibre a un retor. Seré marciana, però no em cap en el cap, això quin trellat té? És humor gallec? (Que em disculpen els gallecs).

No. Este post el dedique a les amigues i amics que han vingut a fer una volteta al veler o que pensen en vindre. Sobretot, als que tenen ganes “de més”.

La navegació és un altre món, on tot va a un altre ritme, com si fórem vegetals, ens movem però d’un altra manera. Una aproximació: el veler navega a uns 5 nusos (10km/h) i per tant anar a, per exemple, Dénia (50milles) costa unes 10 horetes, i Eivissa està més lluny i Formentera, més ; )

Be, dit açò, he buscat alguna info per a que vos aneu fent al “saber nàutic”. 

He trobat un dibuixet de les parts del veler:

I també una pàgina que explica molt i prou bé com funciona tot açò. No cal que vos ho llegiu tot, però si teniu interès en saber cosetes… “lecciones básicas”

Després vos recomane una web que m’agrada molt: fondear.org. La part “infonautic” té moltíssima informació. He triat un link per a novatos però podeu trobar quantitat de coses.

Espere no estar traint als bons i bones professionals amb estes indicacions. En tot cas, no hi ha res com un bon mestre. I per això vos recomane a la gent de LLevant Blau, tenen una escola nàutica excepcional; jo he gaudit amb ells durant 3 anys fantàstics i després m’han ajudat a comprar-me el meu propi vaixell: grans persones Vicky, Vives i Victoria. I això no es pot dir sempre ; )

Moltes idees per al futur… un moribund que no acaba de caure… molts sentiments negatius, de retrets, de decepció, de venjança… que no valen de res…

Un moment d’impàs pel riu de la vida, que cal tindre paciència i acompanyar-lo per a que passe i deixe lloc a un nou horitzó des del qual poder mirar endavant i traçar nous camins… tot açò és el que visc ara mateix, d’una manera massa intensa que no em permet gaire moments de reflexió. Sé que això no és bona cosa, però al menys tracte de no anticipar-me; fins que no tanque una porta no n’obriré d’altres.

L’angoixa dels darrers dies d’empleada la pal·lie tractant de lluitar per una dignitat tan escassa al meu entorn laboral que em converteix en una barreja d’heroïna i boja a parts iguals. Al menys no estic sola i això reconforta! El final és sabut, el diagnòstic era, ja feia temps, de mort per inanició. Els mateixos que van crear el monstre devorador de diners públics, ara treuen el dit acusador contra els que els vam fer de mà d’obra. La conclusió que vos done és simple: CAP treballador públic ha d’estar fora de la llei de la funció pública i això val per a l’auxiliar de l’ultima fundació com per al jornal d’un diputat . Totes les empreses publiques=paral·leles a l’administració són utilitzades de manera immoral i perversa per interessos polítics vergonyosos. La perversió del sistema és la immoralitat sense conseqüències.

No em pregunteu encara què vaig a fer. El present no és el futur. El que pense fer, el que faré després d’arreglar papers, presentar denúncies i fer les últimes notes de denúncia d’un acte (més) d’inconstitucionalitat, deixant el poble sense el dret fonamental a la vivenda;  és agafar-me un temps de reflexió, unes poques vacances sense pressió i sense preses per a esbossar qui sóc i com vull ser, per quins camins puc anar i sobre tot: per no fer allò que no vull fer. Ja no ho faré més, no es prou un salari per a fer que treballe per a la màfia, ja no em vendré més dient que jo he de complir amb la feina per la qual em paguen sense mirar amunt i veure els resultats.

Han creat un monstre: una treballadora que fica la seua ètica per davant del jornal.

Món caducat

9 Abril 2012

Fa unes  setmanes, en una assemblea, tractava d’explicar als meus companys i companyes de treball que, el món en el qual vivíem, ha desaparegut, una setmana després pot ser començaven a ser més conscients en vore’ns fora del treball.

Encara que és difícil d’admetre, la vida que vivíem, ja no està. En una societat capitalista i consumista, on tot caduca, era fàcil preveure que el mateix sistema també caducaria.  En realitat pense que el sistema considera les persones caducades, ja no ens vol, ara només vol pobresa, misèria, por  i desesperança: és una lluita a mort. Qui sobreviurà? El sistema o tu?

Però també pense que tenim l’oportunitat de lluitar i vèncer, de aconseguir viure una vida més justa, menys frívola. Cal desmuntar el sistema que ens esclavitza i viure d’una manera més autèntica, més solidària, més honesta.

Hem d’anar despertant a la gent, fent-los vore que vivim junts i hem de treballar col·lectivament, ajudar-nos, estimar-nos, per interès propi. No heu pensat mai que l’altruisme és el millor egoisme: si tu estàs bé jo també. Si en ho proposem podem aturar tota aquesta porqueria que ens tiren damunt: atur, dèficit, precarietat laboral, llibertat d’expressió, retalls en sanitat, educació, prestacions socials… en les coses que són de totes (i per a totes) per a omplir unes poques butxaques sense fons. Sé que no volíeu, que preferíem estar a la “sopa boba”  sense assumir responsabilitats, però este és el preu que paguem: ens aboquen a l’esclavitud.

I a les futures generacions, que els direm? Que no “podíem” fer res, que ens quedàrem a casa mirant la tele a vore si ens avisaven?  Jo no!

El temps corre, un món caducat se’n va i en ve un altre: podem deixar que el vell sistema ens arrossegue per les seues misèries  o podem posar-nos en peu, dir prou i posar les alternatives en marxa ara mateix.

Qüestió de temps.

JO FAIG VAGA

28 Març 2012

Llig amb certa empatia l’amable entrevista que li fan a la Fallera Major al Levante. La xica té raó, bàsicament tenia unes expectatives creades i açò no pensava que podia passar. La gent que no està d’acord amb la política (o amb el que siga) es queda a sa casa i es mossega… les ungles. Però enguany moltes coses estan canviant, un esclafit de #primaveravalenciana omple els carrers de #intifalla. La gent ja no vol callar més, ja no pot callar més. Hem arribat al punt crític on no es pot tornar. Ara només queda tirar endavant!

 I han segut les falles les que s’han posat al mig de les protestes i no al revés. Ho dic, perquè la pobra diu “demà jo no estaré ací però ells tampoc vindran”.  Ja li dic jo que sí, que no s’apure, que anàrem la setmana d’abans de les falles i tornarem a anar.

Li torne a donar la raó quan diu “que te xiulen cada dia acaba fent-te mal” I tant xiqueta!! Has de tindre una pell moolt dura o uns “tapons” molt grossos perquè això no te faça reaccionar! Però clar, no parlem de tu. Parlem de Rita, del que ella representa. (Una mica tard)  pense que pot ser els que ocupeu el balcó, hauríeu pogut prendre mesures. Això com va? El balcó de qui és? Perquè per a no molestar les falleres, pot ser els polítics podrien haver anunciat que es canviaven de balcó i no posar-se amb les falleres. Podria haver-ho demanat la JCF per protegir-vos, per separar la política de la festa, fins i tot podríeu haver-vos alternat al balcó… son idees que em venen al cap. Fins i tot quan diu que li xiulaven a Rita però que ella ja no estava, li podrien haver dit a algú que ho anunciés amb un megàfon… Clar que les protestes de la plebs tenen açò, que la gent fa el que vol…

Per cert, no era emocionant vore des de dalt com la gent jove (o menys jove) reclama els seu drets, perd la por i es tira al carrer per denunciar que ens han robat el futur? Jo crec que  sí!

Hui he estat a baix del balcó (després d’acabar la mascletà) i només he pogut vore al pirotècnic, la gent aplaudint-li – també els manifestants-  i un momentet la mà de Rita. Després he vist les falleres d’esquena mentre la gent protestava(vem) fins que m’he cansat i me n’he anat. Era un poc absurde perquè li cantàvem a ningú en veritat. Una trista metàfora: el poble demana explicacions, els responsables no es queden ni a escoltar, i els que sí estan ens mostren l’esquena, al millor estil Amis, que diu MDS.

També em fa certa gràcia quant parla de que a elles també els preocupa la situació econòmica. Anem a vore, senyoreta, quants diners s’ha gastat vostè enguany per “complir aquest somni”? No toquem el nas que amb un jornal això no es paga!

Després diu que les festes són apolítiques. Quina gràcia! Sandra, bonica, quant digueu apolítiques, normalment voleu dir acrítiques amb el poder establert. Que tire la primera pedra la fallera que no tinga vinculació!

 Sé que saps molt de falles, i també me consta que has treballat de valent per fer açò que tanta il·lusió te feia. Però no tots veiem les falles igual. Jo no he volgut ser mai fallera, per exemple. Però em fa molta il·lusió que siguen Patrimoni de la Humanitat. Te recomane aquesta lectura “Les falles silenciades” (un article, trobe, imprescindible). Pot ser entendràs que hi ha altres veus, altra manera de ser valenciana, de sentir les falles; que són en essència la veu del poble.

Visquen les falles!

 Escolte indignada la utilització de “les falleres” com a excusa per que la gent no proteste. Quina barra! Com pot pensar ningú que la cosa va contra unes xiquetes? No m’importa de qui són filles, ni la seua ideologia, (que espere que en tinguen); si m’importa i molt, la utilització, la cosificació de les dones-florer que ixen al balcó, triades per a fer bonic, “decorades” amb milers d’euros, alliçonades per a somriure, saludar moixament i no parlar, no opinar i ara, per acabar-ho d’adobar, per a ser les “víctimes innocents” d’una lluita justa del poble per recuperar el que li han robat: la sobirania!

Hem convertit les falleres en ninots i els ninots en angelets! Les falles i les dones som altra cosa, encara que no ho semble. Les falles (i les dones) haurien de ser la veu del poble:una experiència artística i satírica per a crear opinió, per a debatre i combatre; per a fomentar la vertadera cultura valenciana, que en tenim i molta i bona. Ara, les dones (i també les les falles) estan sotmeses a altres interessos; la frivolitat, l’aparença, la hipocresia, i els diners que tot ho dominen i tot ho podrixen!

Però els més joves han portat una #primaveravalenciana que no se’n vol anar, que s’ha instal•lat al cor de moltes persones i ens ha despertat d’un mal son, on havíem perdut la ciutadania. Hui, demà i tots els dies, eixirem al carrer perquè volem recuperar la veu.Les dones i les falles, com la resta de la societat han d’evolucionar en un món que està canviant molt ràpid. Dones! Falleres! no podem seguir sent el decorat, este segle és nostre, és l’hora de fer un món millor, amb trellat, amb valentia, amb espenta. Celebrem les festes, fem-les nostres, siguem part, però no del decorat. Que no ens utilitzen!

El futur és nostre!