L’aventura es queda en volteta per Eivissa

El temps és relatiu, ja ho va dir un savi… i mentre els papers, els segurs i els pals (màstils) no acaben d’arribar mai, els dies passen… de platja en platja. Eivissa és, malgrat els humans, una illa fascinant, asprà, dura, de secà i amb unes aigües blaves que s’acosten a racons encisadors de sorra blanca i pins. Aquestos dies, he tombat per l’illa colant-me per camins inesperats, com el de s’Estanyol ò deixant-me portar pèls amics a indrets únics.

Si no bufa sud, la platja de ses Salines que està al parc natural, té un aigua clara, i aquella arena fina i d’entrada suau, que no arribes mai.

Com a zona de fondeig no em fa, tot i que ací a tot arreu trobes vaixells…

En canvi, Portinatx, Benirràs i fins i tot sant Miquel, que son les cales mes al nord, son boniques per a fondejar i per anar, algunes més urbanitzades que altres…

Els dies que estat per ací ha bufat llevant i per això (supose) o per la pressió demogràfica, en Bossa i es Cavallet, tenen les aigües tèrboles i plenes de gent, gens apetitoses…

En canvi hui a Talamanca li ha sentat be el vent del sud.

A cala Llonga, també li podrien haver dit cala llengua, perquè es com una llengua de mar i sorra, estreta …i plena d’hamaques.

He arribat  fins  cala Vadella i pot ser era una miqueta de mar de fons que entrava, però pagava més la pena el viatge per tot el paisatge que l’aigua.

També he estat en s’atalaia al davant de la sempre impressionant Es Vedrà i algun poblet com Sant Agustí sopant o a prop de Sant Antoni dinant al lloc més autèntic de l’illa amb la gent de s’ateneu i l’associació Retro: únics!!

Amb tot açò dir-vos que prompte marxaré cap a casa deixant-me el xicotet (i el cor amb ell) ací fins que el reparen. Que li anem a fer, les aventures es el que tenen, que no saps on vas a acabar 😉