Històries de l’hort

Fa dies pensava en començar un nou blog, un altra etapa, però me n’adone  que en realitat no cal, perquè com sempre, continue perxant per l’ample.

Feia temps que em preocupava el campet de mon pare, que teníem abandonat. Vaig començar fa un parell d’anys. “No pot ser que jo que em preocupe pel camp en tinga un deixat perdre. “Plantem uns arbres!” vaig dir a la família i com són tan bona gent, ho férem!

Després la cosa quedà darrere d’altres projectes. Este estiu vaig aconseguir que me’l netejaren i molt poc a poc vaig fent alguna coseta.

Vos semblarà poc, però jo crec que les coses es fan fent-se i que tota pedra fa paret.

Així que, atesa la meua ignorància – quasi tan gran com el meu entusiasme- em vaig tornar a apuntar a l’Universitat d’estiu de l’horta. Enguany inauguràvem els horts urbans de Benimaclet.

I a més a més, m’he apuntat a les practiques d’hort que faig a Alcàsser, a l’hort de Carmen. Allí espere aprendre i motivar-me per anar fent el meu propi hort que de moment és com una maceta gran ;)))

 

Però cada pas és un gran triomf per a mi. Molta gent em mira amb poca confiança, però això em passa sempre que vull fer el que jo vull fer encara que a la gent li semble que “no toca”. També hi ha gent bona que m’ajuda, com Pedro un veí que em dóna consells. I l’altre veí, que m’ha regalat uns enciams.

L’altre dia havia de regar però no baixava aigua. “- Que faig, mare?  – Parla amb el tio Roberto, del motor de la Ratlla”. I el tio m’explicà com anar a “la casa de l’aigua”. És increïble, però la vaig trobar (be, em vaig perdre un poquet només), vaig llevar el partidor… però no arribava aigua. Ho vaig deixar anar, quin remei i me’n vaig anar a casa. Al dia següent vaig tornar, clar! Este viatge si que hi havia aigua. Vaig plantar i vaig regar, com cal. El misteri de l’aigua no el sé encara. Pel que em diuen és complicat, perquè tu obris el partidor però has de seguir el camí de l’aigua (que poètic, no?) per vore on està i si algú l’està gastant… quantes coses per a aprendre. Tot un repte!

A tota vela… o quasi!

Continue de vacances, o d’impàs, com vulgueu. Per això hui no parlaré de la catàstrofe ecològica més bestia que hem patit, que em fa plorar, ni parlaré de qui són els culpables:
43 morts + 47 ferits + 50.000Ha arrasades + 1 mort = ZERO responsables

Tampoc no tinc ganes de dir cap brofegà de les que em passen pel cap al vore a l’infame Rajoy, portant un llibre a un retor. Seré marciana, però no em cap en el cap, això quin trellat té? És humor gallec? (Que em disculpen els gallecs).

No. Este post el dedique a les amigues i amics que han vingut a fer una volteta al veler o que pensen en vindre. Sobretot, als que tenen ganes “de més”.

La navegació és un altre món, on tot va a un altre ritme, com si fórem vegetals, ens movem però d’un altra manera. Una aproximació: el veler navega a uns 5 nusos (10km/h) i per tant anar a, per exemple, Dénia (50milles) costa unes 10 horetes, i Eivissa està més lluny i Formentera, més ; )

Be, dit açò, he buscat alguna info per a que vos aneu fent al “saber nàutic”. 

He trobat un dibuixet de les parts del veler:

I també una pàgina que explica molt i prou bé com funciona tot açò. No cal que vos ho llegiu tot, però si teniu interès en saber cosetes… “lecciones básicas”. 

Després vos recomane una web que m’agrada molt: fondear.org. La part “infonautic” té moltíssima informació. He triat un link per a “novatos” però podeu trobar quantitat de coses.

Espere no estar traint als bons i bones professionals amb estes indicacions. En tot cas, no hi ha res com un bon mestre. I per això vos recomane a la gent de LLevant Blau, tenen una escola nàutica excepcional; jo he gaudit amb ells durant 3 anys fantàstics i després m’han ajudat a comprar-me el meu propi vaixell: grans persones Vicky, Vives i Victoria. I això no es pot dir sempre ; )

Una vida per encetar!

Moltes idees per al futur… un moribund que no acaba de caure… molts sentiments negatius, de retrets, de decepció, de venjança… que no valen de res…

Un moment d’impàs pel riu de la vida, que cal tindre paciència i acompanyar-lo per a que passe i deixe lloc a un nou horitzó des del qual poder mirar endavant i traçar nous camins… tot açò és el que visc ara mateix, d’una manera massa intensa que no em permet gaire moments de reflexió. Sé que això no és bona cosa, però al menys tracte de no anticipar-me; fins que no tanque una porta no n’obriré d’altres.

L’angoixa dels darrers dies d’empleada la pal·lie tractant de lluitar per una dignitat tan escassa al meu entorn laboral que em converteix en una barreja d’heroïna i boja a parts iguals. Al menys no estic sola i això reconforta! El final és sabut, el diagnòstic era, ja feia temps, de mort per inanició. Els mateixos que van crear el monstre devorador de diners públics, ara treuen el dit acusador contra els que els vam fer de mà d’obra. La conclusió que vos done és simple: CAP treballador públic ha d’estar fora de la llei de la funció pública i això val per a l’auxiliar de l’ultima fundació com per al jornal d’un diputat . Totes les empreses publiques=paral·leles a l’administració són utilitzades de manera immoral i perversa per interessos polítics vergonyosos. La perversió del sistema és la immoralitat sense conseqüències.

No em pregunteu encara què vaig a fer. El present no és el futur. El que pense fer, el que faré després d’arreglar papers, presentar denúncies i fer les últimes notes de denúncia d’un acte (més) d’inconstitucionalitat, deixant el poble sense el dret fonamental a la vivenda;  és agafar-me un temps de reflexió, unes poques vacances sense pressió i sense preses per a esbossar qui sóc i com vull ser, per quins camins puc anar i sobre tot: per no fer allò que no vull fer. Ja no ho faré més, no es prou un salari per a fer que treballe per a la màfia, ja no em vendré més dient que jo he de complir amb la feina per la qual em paguen sense mirar amunt i veure els resultats.

Han creat un monstre: una treballadora que fica la seua ètica per davant del jornal.